Quan en un problema ens manca una dada que ens impossibilita continuar, és normal posar una lletra, que anomenem incògnita i seguim la feina.  En psicoanàlisi quan arribem a un punt inefable en relació a la causa del desig,  o ens aturem i abandonem el saber o col·loquem una lletra (a) i prosseguim l'apropament a la veritat del pacient. La societat, quan intenta esbrinar el motius confusos del seus fracassos intenta buscar un culpable, algú a qui encolomar-li el mort. Aquestes aturades teòriques es diuen apories. Últimament, entre línies, als articles que es publiquen sempre hi ha un lloc, silenciat, escotomitzat, on apareix el neutre E.S.O.
Ell o ella és la culpable de tots els problemes ètics, morals i culturals que ens afecten. Rep crítiques a la seva implantació, que no a la seva filosofia, comparem el fracàs en altres països... i en base a aquest arguments, com en matemàtiques o psicoanàlisi, posem lletres i continuem endavant satisfets de la denúncia.
Tothom sap que quan dividim, no totes les divisions donen exacte. En la relació de la societat amb la cultura o el poder sempre hi ha un residu, un plus. Què fer amb aquest plus quan no és zero? Això és el que pretén l'E.S.O., donar resposta educativa equilibrada a tot el que generi la societat. Empresa ja sabem difícil.
Sembla que abans de l'E.S.O. no hi havia problemes. Els alumnes garbellats a E.G.B., seleccionats una i altra vegada, donaven de si tot el que d'ells es demanava a l'institut. Sabien llegir, parlaven amb un lèxic exquisit, dominaven les ciències, estudiaven carreres difícils, fins a tal punt que mai acabaven  essent mestres... Per favor!. Ara no en saben llegir... Bé, sembla que als universitaris llegir al pragmàtic Pla els rellisca. No és d'estranyar, jo a la universitat mai havia treballat a Freud, ni molt menys a Lacan i entendre la clínica sense ells és impossible. De vegades em pregunto qui va formar a aquests professors universitaris?.
Fa un any aproximadament en aquest mateix diari, vaig fer una crítica al paternalisme o maternalisme de certes concepcions psicopedagògiques de la Reforma. Crítica que continuo mantenint. Considero que des del biologisme de Piaget, passant per l'aprenentatge significatiu d'Ausubel, fins arribar a la perspectiva sociohistòrica de Vygotski, s'han obviat teories que podrien donar llum més blava als mecanismes d'aprenentatge. Això no m'impedeix reconèixer que la contribució de les seves concepcions a l'ensenyament han estat magistrals (no crec que hi hagi paraula més precisa), degut a que han obert les portes a tothom; és a dir, a aquells els quals per motius socials o de capacitat sempre han restat relegats a ser el problema de la societat. No ha dit res més que no es tracta d'ensenyar el que jo sé, sinó el que ells desitgen i no saben; començar no des d'on jo vull, sinó des d'on ells hi són.
És cert que el coneixement ha canviat, és cert que no en saben, ni en saben buscar el saber. No és menys cert que no hi ha nivell d'exigència. És cert que la figura de l'educador (el que educa, no el que sap) està en la picota, desprestigiada. Confirmo que cada vegada són menys els pares amb els quals arribem a punts concordants en matèria educativa... Notícies fresques: Ha pujat el gel!. Això ho sabia tothom. Es critica el seu analfabetisme des dels púlpits universitaris. Això és diagnosticar, ara manquen les solucions.
Però si hi ha un lloc des d'on es generen les crítiques és des del si dels mateixos centres. Siguem incisius i mullem-nos el cul. El que realment preocupa és aquest significant tan realista: La diversitat. "La diversitat és la norma". Això ens diuen que és el que ens trobarem a les aules. Nens i nenes amb diferències i que demanem una resposta que s'adeqüi i que de vegades no coincideix amb el que nosaltres entenem per coneixement. Malgrat aquest concepte no podem negar que la diversitat no és exclusiva de l'alumnat. També hi és a les tarimes, a les pissarres.
És aquest tot el problema?. No!. Resta explicar que aquesta E.S.O. ha anat a destorbar el normal funcionament de la Secundària, l'estabilitat del professorat, l'organització i sobre tot la punyetera diversitat. Ha arribat amb la consigna d'aixecar-nos de la poltrona, de l'ostracisme del saber. Acompanyada de tot un paquet de persones de diferents nivells, especialitats, categories, que porten sobre les seves esquenes l'estigma del mestre. Només faltava això!. Mestres que han hagut de demostrar amb mèrits que estaven capacitats per fer el que alguns ja portaven fent més de vint anys. Haurem de revisar el concepte d'axioma i continuar qual Sísif arrossegant la pesada  roca.
És per això que l'E.S.O. és el fracàs, la causa eficient. És obvi que encara no hi ha dades ponderables però ja ens arrisquem a prediccions apocalíptiques en forma d'innumerables articles crítics que pengen dels taulers dels centres, manifestos, escrits de queixa per manca d'infraestructures físiques, materials i de personal; fets que ningú no pot negar, però que no són exhaustius, ni esgoten les veritables raons del rebuig. In dubio, pro reo. La presumpció sempre és d'innocència.
No és culpable l'E.S.O. sinó que s'ha creat una E.S.O. per a solucionar els problemes que la societat genera. Si que hi ha alumnes més conflictius que fa deu anys, però no es parla de la violència. L'educació no ha tingut les mateixes oportunitats que la política (salvant la democràcia), l'economia, la llengua, la medicina, la connexió visuals-violència... i no podem dir que hagin estat un èxit. Som capaços de denunciar el fet, però no donem solucions.
 La distància entre el saber i la capacitat d'ensenyar ve a ser com la guia de restaurants i l'art culinari. És prou evident que a mi en van presentar la guia, vull que els meus alumnes aprenguin a cuinar. Però, sabeu què passa?. Alguns no volen. Maleïda diversitat!