El gen de l'orientació sexual i la quimera
biologista.
Publicat al diari El Punt el dia 06-12-1995
Es torna a parlar de la base genètica de la homosexualitat. L'intent de
buscar-la en aquesta tendència sexual en particular i no de la sexualitat en
general, és titllar-la com a estigma patològic, defecte genètic, aberració. Vull
analitzar només l'interès clínic de les investigacions del nord-americà
Dean Hammer. Des de que Bayle (1825) descobreix que els símptomes de la Paràlisi
General Progressiva, (provocada per la sífilis) són causa d'una infecció
cerebral i la localitza (aracnoiditis), hi ha hagut molt d'interès
biologista en buscar el substrat anatòmic dels trastorns; com ja ho han
intentat, amb evidents fracassos, amb l'esquizofrènia, la depressió,
l'agressivitat... En aquest punt, possiblement, el que es pretén es trobar
la manera de solucionar el tema de l'elecció sexual d'aquells que han decidit
que el seu objecte sexual tingui les mateixes característiques físiques, que no
psicològiques que el seu. A més, sense que ningú els hi hagi demanat. Amb
aquesta búsqueda no es té en compte que es neix amb un sexe biològic, però
aquest no decideix el futur objecte sexual.
Per aquesta elecció cal passar
per unes identificacions sexuals que venen propiciades pels pares. El nen-a és
conduït, gràcies a la funció parental (no la voluntat paterna, no de manera
calculada) a situar-se com a home o dona.
Les identificacions dins del sí
familiar són més fortes que certes característiques biològiques, determinades
per l'herència genètica. Vull dir que el que s'hereta no és un cert gen, sinó
que el significant, la paraula està circulant en la família.
Buscar la base
genètica és tant com dir que el desig sexual té quelcom estipulat a
priori: determinisme sexual. Quelcom, que qualifiquen de normalitat.
L'objecte de satisfacció pulsional és curiosament, làbil, indeterminat. No
hi ha evolució segura cap a una normalitat adulta. No tothom i la clínica dóna
proves, troba satisfacció amb el que es considera normal.
L'homosexualitat
és una perversió (no és pejoratiu) respecte al seu objecte sexual, com el
fetitxisme ho és a la finalitat, ja que qualsevol objecte pot servir de
substitut. Què vull manifestar? Que és racional, que és humà. No hi ha animals
homosexuals ni fetitxistes. Amb aquestes paraules no es promouen les
perversions, però tampoc la considerada normalitat: ni l'una ni l'altra. Es
promou la idea de que l'elecció és aliena a les cadenes d'ADN. N'hi ha una
cadena afectiva, en aquest cas més efectiva.
Per tot això, ja poden anar
buscant bases biològiques. És una idea que té la seva semblança en el mite
platònic de l'androgin, com a reminiscència dels dos sexes en un. La sexualitat
és més complexa. En "El Banquet" de Plató -- de referència obligada en el tema
de l'amor --, Alcibíades es sorprèn de que Sòcrates no el faci cas, malgrat la
seva apol·línia figura. I és que sobre gustos...
