EL RASPALL DE DENTS
Actualment hi ha molts raspalls de dents diferents al mercat,
però tots tenen una cosa en comú; consten de tres parts principals:
- El mànec, que és per on s'agafa.
- El cap, que és el raspall propiament dit.
- El coll, que uneix el mànec i el cap del raspall de dents.
A part d'aquestes característiques, hi ha alguns models
de raspall de dents el coll dels quals té mobilitat, amb la qual cosa afavoreix
el fet de no fer-se mal a les genives.
Història del raspall de dents
Els veritables creadors del raspall de dents van ser els assiris,
els quals, seguint un mètode primitiu, es fregaven les dents...amb el dit.
Però van ser els egipcis qui, gairebé al mateix
temps que els mesopotàmics, van usar per primera vegada un rudimentari raspall.
Es tractava d'una branca de lentix, l'extrem de la qual era prèviament esfilagarsat
per a formar així un pincell rústic . Sobre el seu extrem col.locaven
un dentifrici fet amb api i altres substàncies, i es friccionaven després
amb energia. A causa de la gran quantitat de lentix, sumament abundant, el raspall
era utilitzat una sola vegada.
Van ser els musulmans els qui van demostrar millor progrés,
inventant el seu propi raspall de dents: el miswak. Era també un a
branca d'arbre, però prèviament macerada durant 24 hores en aigua
aromatitzada, la qual cosa donava més suavitat i aroma i gust agradables.
L'any 1500, els xinesos van fabricar el raspall com el coneixem
nosaltres. Segons les cròniques de l'època, en l'edat mitjana momés
els més refinats s'acostumaven a raspallar-se les dents amb un tros de tela.
Això ho diu el savi holandès Erasme de Rotterdam.
A l'any 1870, el gran diccionari Unional del segle XIX ensenya
i explica tot tipus de raspalls però no inclou el raspall de dents.
Anglaterra va ser el primer país a adoptar-lo i a industrialitzar-lo;
el van anar venent a diferents països fins que es va vendre a tot el món.
