ARTICLES

I

BIBLIOGRAFIA

 

1.- NOCIONS  ELEMENTALS  SOBRE   ORGUE (Isidre Vallès i Vallès)
2.- HISTÒRIA DE L'ORGUE DE SANTA MARIA DE VILAFRANCA (Joan Cuscó i Clarasó )
3.- JOSEP MAIDEU I AUGUET. ORGANISTA I COMPOSITOR (Joan Cuscó i Clarasó)
4.- ELS REGISTRES DE L'ORGUE (Isidre Vallès i Vallès)

5.- BIBLIOGRAFIA

 

NOCIONS ELEMENTALS SOBRE ORGUE
LONGITUD DELS TUBS EN ELS REGISTRES

El só fonamental de l’orgue és el 8 peus (8’) que correspon al mateix só del piano i que el La 3 està afinat a 440 (o bé altres diapasons). S'anomena de 8 peus ja que l'alçada del seu primer Do des de la boca era aproximadament 8 peus.

A part d’aquests hi ha el 4 peus ( 4’) que fan una octava per sobre del seu corresponent de 8’. El 2 peus (2’) canta una quinzena per sobre el só fonamental de la tecla. El d’un peu (1’)fa la vint-i-dosena. El 16 peus produeix el só d’una octava més greu al del so fonamental.

Si poso en un teclat els registres 16’, 8’, 4’, 2’, 1’ i toco el la del diapasó sonen: el la corresponent, la seva octava més greu, la seva octava aguda, la quinzena i la vint-i-dosena, es a dir que sonen 5 notes simultàniament.

ELS TECLATS
A l’orgue és freqüent trobar tres teclats, dos manuals i un de pedaler. Els dos teclats manuals son com dos orgues que es toquen des d’un mateix lloc. Al teclat manual inferior és el que s’anomena primer. Hi ha teclats anomenats teclats partits que tenen uns registres per a la mà esquerra i uns altres per la dreta; la partió se sol fer entre el do3 i el do# 3.

Teclats manuals

Hi ha tres tipus fonamentalsde teclats:

Orgue major: Aquest teclat acostuma a estar basat amb els harmònics i acostuma ser el més potent i complet. Conté un registre de 16’, dos de 8’ i d’altres de 4’, 2’ i també mixtures.

Teclat és expressiu: té un pedal per accionar el volum i es basa en diferents timbres hi ha més registres de 8’ i 4’.

Positiu: També anomenat recitatiu o bé cadireta si està situat a l’esquena de l’organista.

Correspon a un orgue relativament petit, generalment amb registres de reduïdes dimensions.

L’orgue clàssic acostuma a tenir en el primer teclat la cadereta i en el segon l’orgue major. L’orgue simfònic o expressiu sol tenir al primer teclat l’orgue major i l’expressiu al segon. També hi pot haver orgues simfònics amb els dos teclats expressius.

Teclat Pedaler

El teclat pedaler s’acostuma a posar un registre de 16 peus i molts cops s’hi enganxa el manual, sobretot per acompanyar la litúrgia. Aquest teclat es toca amb els peus ja sigui amb la punta i el taló o només amb la punta. En les partitures per orgue hi ha un tercer pentagrama on hi ha les notes que s’han de fer amb el pedaler. En el cas de l’acompanyament a la litúrgia es pot fer sonar la nota més greu del l’acord.

Els dos teclats permeten de tocar o bé les dues mans sobre el teclat, ja sigui el primer, o bé el segon, o una mà en un teclat i l’altre a l’altra. Quan es tracta de partitures per a orgue acostumen a portar indicacions de teclats i alhora de registres.

En el cas de la litúrgia acostumo a tocar sempre les dues mans sobre un teclat i canvio de teclat quan vull fer un canvi de plenitud timbre o volum. (Acompanyar al mossèn o bé a tot el poble, acompanyar una estrofa o la tornada)

QUINS REGISTRES POSAR?

En primer lloc l’oïda i el gust de l’organista hi fan molt. En el cas de fer música cal tenir presents les indicacions de la partitura i l’època de la composició (Per a la música barroca millor no fer servir el teclat expressiu, mentre que per a la romàntica si). Generalment es posa sempre un registre de 8 peus.

Per acompanyar el cant es pot fer servir diverses combinacions:

I: Bordó, Tapadet, II: Bordó P: Subbaix i I-P

I: Principal, Bordó, Octava, Quinzena II: Bordó, flauta 4’ P: Subbaix i I-P

El registre de 16 peus no s’acostuma a posar al manual a no ser per a obtenir efectes especials com ara tocar una octava aguda.

Isidre Vallès i Vallès

NOTES D'HISTÒRIA DE L'ORGUE DE SANTA MARIA DE VILAFRANCA
Joan Cuscó i Clarasó / Societat Catalana de Musicologia

A la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès fa més de 550 anys que hi sona un orgue. I, malgrat que sovint passi desapercebut, aquest instrument sempre ha estat d'una molt bona qualitat. El primer instrument és de finals del segle XIV o primers anys del segle XV, al segle XVI l'orgue de Santa Maria de Vilafranca es va transformar en un dels orgues monumentals del Països Catalans i l'any 1913 aquest orgue (tot i conservar la caixa renaixentista) es va transformar en un gran orgue romàntic (construït per Prince de París). Aquest orgues es va destruir amb les flames del 1934 i l'any 1942 va ser substituït per un nou orgue, també romàntic, construït per Gaietà Estadella.
Al llarg dels segles l'orgue de Santa Maria ha estat un dels instruments destacats del patrimoni organològic català. L'actual, per exemple, és l'orgue romàntic (o simfònic) més gran construït per Gaietà Estadella (un dels pocs que hi ha al país i el darrer que va fer aquest important luthier). I és que si l'any 1919 quan Josep Maideu fou nomenat organista de Santa Maria va quedar corprès per l'orgue de Prince, fou ell qui va fer possible que entre els anys 1942 i 1943 la basílica de Vilafranca tornés a disposar d'un bon instrument.

L'orgue de Santa maria, doncs, ha estat un instrument que al llarg de la seva història ha crescut i s'ha desenvolupat en una estreta relació amb l'estètica musical i que, com diu el mateix Maideu, és l'ànima de qualsevol Església. I no és només l'ànima de qualsevol Església: és l'ànima del patrimoni musical vilafranquí. Sense ell, per exemple, l'educació musical dels infants vilafranquins hagués estat impossible, avui per la Festa Major no hi hauria llibertats d'orgue i bona part de la música tradicional de la zona s'hauria perdut, sense ell són impensables les obres de Maideu i de Berdier, i ha estat decisiu en la música de Josep Soler i Sardà.

El primer orgue
A la basílica de Santa Maria de Vilafranca s'hi va instal·lar un orgue els primers anys del segle XV, que a finals del mateix segle s'havia "fet petit", i és per això que a finals del segle XV se'n va fer una àmplia restauració, i això ho sabem gràcies a notícies dels anys 1450 i 1482. Val a dir, però, que de la intervenció del 1482 només en resten les ordres de pagaments fetes a favor d'un mestre orguener de Barcelona anotades al llibre dels procuradors del aniversaris entre els dies 12 de juny del 1482 i 7 de maig del 1483.
Si fem cas del que deixen entreveure aquest petit grup de dades aleatòries podrem asseverar que a la segona meitat del segle XV la música comença a adquirir major importància a la seu vilafranquina; perquè constatem unes directrius i unes actuacions que volen donar un impuls definitiu al desenrotllament de l'activitat musical, i aquest fet, a més, és paral·lel a un creixement del nombre de preveres beneficiats dins de la comunitat vilafranquina..

L'orgue del 1570 i l'inventari del 1575
Després d'aquestes dues notícies que daten dels anys vuitanta del segle XV haurem d'anar un centenar d'anys més endavant per tornar a trobar noves dades sobre l'orgue de Santa Maria de Vilafranca: a l'any 1569. Aquest l'orgue fou remodelat de dalt a baix perquè, una vegada més, havia quedat obsolet per acomplir les funcions pròpies dins de les celebracions litúrgiques que se celebraven a la seu vilafranquina. La remodelació es va portar a terme entre els anys 1569 i 1570 i va suposar una remodelació exhaustiva de l'instrument: de l'orgue antic només se'n van aprofitar uns pocs registres que foren reincorporats al teclat de la cadireta. L'instrument resultat d'aquesta intervenció posseïa una façana renaixentista amb importants detalls escultòrics que va perdurar fins al 1934. L'únic document històric que hem pogut consultar a l'entorn de la construcció d'aquest instrument és la concòrdia que la comunitat de preveres beneficiats de Santa Maria va signar amb Joan Huguet sobre la fabricació de la nova i monumental façana renaixentista. El seu autor, el barceloní Joan Huguet d'Artés, va acordar amb els jurats del municipi i amb el preveres de la comunitat que el cost de la façana seria de 160 lliures, que se li donaria casa franca a la vila mentre durés l'obra, que es posaria a la seva disposició un fuster i que se li farien arribar tots aquells materials que necessités (per exemple la fusta). Segons aquests pactes la nova façana s'havia de fer seguint les següents directrius: "Primerament lo dit mestre Johan Huguet de Artes conve en bona fe promet que / ell a ses propies despeses fara e fabricara e o fer fara fabricar tota la talla, / so es, lo smortiment a de star conforme lo qui vuy sta en lorgue de iglesia del Pi, / y a la frisa del primer pedestal de la cadira nou testas, y lo restant obrat de talla / confroma sta tresa, y la finició de baix ha de star conforme la mostra, compres totes parts, / y ay de aver sis minyons de dos pams casqu de ells, poch mes ho macho, sonant ab un / strument quasqu, mes a les sis peses de la barana a de aver sis testes del naturall /... per tenir senyal de s. Pere y s. Pau, ab un festo de fruyta en torn /... Santa Maria del Mar, y al revolt de la cadira un seraphi, y la resta /... la barana a de aver baluastres confrome sera en lo orgue de Santa / ... alta de la cadira a de aver sis seraphinets, e de sobre los portals /... del natural de les mamelles en amunt, y a la segona / ... poran fer, y la resta talla com sta en la tresa /... ha de aver sis seraphinets, y lo mes avant ha de / ... trassada canonada".

A banda dels aspectes més tècnics o formals que s'exposen en el text hi ha un altre element que cal destacar: l'emmirallament que es manifesta respecte els orgues existents a la Barcelona. I és que posar com a model els orgues de l'església del Pi o de Santa Maria del Mar podria ser un fet anecdòtic (explicat per un mer efecte de mimetisme) si no fos que en aquests anys l'orgueneria catalana va experimentar un desenvolupament espectacular que la va posar a l'alçada del que s'estava fent als països germànics i flamencs (que l'allunyaria del que s'estava fent a la resta de la península Ibèrica) i que els orgues de les seus barcelonines responien a aquestes noves perspectives tècniques i conceptuals.

En el transcurs del renaixement (segles XIV i XV) diversos constructors d'orgues que provenien d'Alemanya, de França o dels països Baixos van assentar-se a Catalunya. A partir d'aquest moment l'orgueneria catalana va experimentar un procés de desenvolupament que va suposar l'adopció de múltiples innovacions. Aquest procés de desenrotllament tècnic de l'orgueneria del Principat conjuntament amb la preocupació i la fixació dels jurats i del beneficiats vilafranquins respecte els orgues de nova factura que hi havia a Barcelona podria mostrar les directrius que van regir la fabricació del nou orgue de Santa Maria. És important, doncs, que les autoritats vilafranquines estiguessin al cas de dues obres orgàniques de l'"avantguarda" més roent com ho eren els orgues de Santa Maria del Pi i de Santa Maria del Mar.

Per conèixer de més a prop les característiques d'aquest instrument podem remetre'ns, finalment, a un inventari amb data de 20 de novembre del 1575 que es conserva a l'Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca i que porta el següent encapçalament: "Inventari o descripció tots los flautats y altres cosas son en lo orga de la sglesia parrochial de sta. Maria de Vilafrancha de Panades bisbat de Barcelona". Aquest docuemnt, redactat només cinc anys després de la construcció de l'orgue, especifica amb més detall la composició de cada registre i acab dient que a la mateixa caixa de l'orgue també s'hi guarden alguns tubs antics (segurament de l'orgue anterior): "sinquanta y dos flautas que no serveixen entre grosas y xicas, totas juntas son dalt de orga mayor".
Finalment, sobre aquest orgue del 1570 només resta específicar la participació del pintor vilafranquí Jaume Huguet a qui l'any 1571 se li va encarregar pintar les portes de l'orgue pel preu de 150 lliures.

Arribats en aquest punt, i abans de parlar de les intervencions del segle XVII que varen portar a terme Francesc Bordons o Miquel Pomés, val la pena fer un petit recés per tal de el que hem vist fins ara i contrastar les particularitats tècniques de l'orgue vilafranquí amb el que s'estava fent al Pricnipat i amb les característiques organològiques de l'orgueneria catalana. D'una orgueneria que durant aquests anys va experimentar canvis substancials. Si ho fem ens adonem que l'instrument instal·lat a la basílica de Santa Maria (d'ençà de la seva construcció fins a l'inventari del 1575) va ser el protagonista d'un important procés d'adaptació i de modernització que l'equiparà amb la resta d'orgues de Catalunya, d'Aragó, del País València i de les Illes Balears, i que el situà en un bon nivell qualitatiu. Les dades més significatives d'aquest procés serien: (1) la restauració del 1482 que va comportar una ampliació notable de l'antic orgue i la consolidació de la cadireta, sabent que la cadireta és un dels trets diferencials de l'orgueneria que es feia a casa nostra i la que s'estava portant a terme a Castella; (2) la restauració del 1569 va comportar l'ampliació de l'orgue amb més quantitat de registres; (3) la multiplicació del nombre de tubs per tecla que reflecteix l'inventari del 1575, els quals no foren repartits a l'uníson sinó a intèrvals d'octava, de quinta i d'altres harmònics del tub major; (4) i (5) l'emplaçament lateral i pròxim al cor i una façana plana i tancada per dues grans portes pintades (que són característiques pròpies de l'orgueneria de casa nostra).

La restauració de Francesc Bordons
En el transcurs del segle XVII l'orgue de Santa Maria va ser objecte d'un parell d'intervencions serioses. La primera rehabilitació la va portar a terme l'orguener solsoní Francesc Bordons el 1624 i la segona Miquel Pomés (de la ciutat d'Elna). De les dues intervencions se'n conserven les concòrdies que se signaren amb la comunitat de preveres i amb l'ajuntament a l'Arxiu Històric Comarcal.

La primera intervenció va anar a càrrec del solsoní Francesc Bordons i va costar 350 lliures. A la concòrdia sobre lo adobar i refinar lo orgue de la parroquial iglesia de Santa Maria que va ser signada el dia 28 de novembre del 1624 s'hi estableix que els treballs de Bordons començaran el dia 20 de gener de l'any següent i que es perllongaran un any, i que aquests treballs consistiran, fonamentalment, en la instal.lació de dues manxes noves i la reparació de les quatre ja existents, en reconduir els portavents (de l'orgue major i de la cadireta), en treure el flautat de la façana que esta al davant del Salmer i posar-lo en un lloc on se'n pugui treure més profit, en modificar altres flautats per aconseguir una sonoritat més bona de tots els registres i , finalment, en modificar els castellets i reconduir els seus portavents. Així doncs, l'objectiu final era aconseguir una millor adequació sònica, interpretativa i tècnica de l'orgue.

Aquesta concòrdia es basava en un informe preliminar de Francesc Bordons on hi podem llegir: "fer dos manxas novas y reparar les quatre vellas son vuy en dit orga. Item fer ditas manxas ab los portavents per lo organ mayor i cadireta. Item reconduhir tot aquell flautat de fusta de manera no ocupe ni embarase la musica del salmer. Item traurer lo compliment del flautat de la cara de dit orga per vuy esta devant lo salmer que acusa totes las veus del dit orga y conduhirlo ala huna part o alaltre ahont estiga de mes profit per a dit orga. Item aquellas flautas grossas de fusta que al pujar dalt en losaeret se troban primeras posarlas en part ahont sia mes convenient y profit per a dit orga. Item reconduhir lo flautat de la cara per a que los portavents de dit flautat no pogan fer nosa ni danyar ans ninguna cosa. Item las flautas dels dos castellets que per vuy sonan < si a par > par al organista, llevarna los portavents de aquellas per quant impedeix ala musica del salmer y ferne de novas per a que correspongan als primer demana son registra fer aquellas i conduhirlas en part que no pugan ocupar ni destorbar lo salmer principal... Reparació per la cadira. P. Affinar aquella i reconduhir alguns canons de fusta que y ha dins lo secret del organ mayor en dita cadira."

A banda del seu sou de 350 lliures Bordons també va disposar de "casa franca" a la vila mentre durés la restauració i les autoritats vilafranquines es varen comprometre a donar-li tots aquells materials que necessités com estany, pells, fusta... i mà d'obra que l'ajudés. Així mateix, els seus treballs serien seguits de ben a prop per Salvador Gras, organista i prevere Beneficiat a Santa Maria.
Pel que fa a Francesc Bordons podem dir que provenia d'una família d'orgueners catalans, que l'any 1610 se li havia encarregat l'afinació de l'orgue de Santa Maria del Mar, que entre el 1616 i el 1617 va restaurar aquest mateix orgue i l'orguenet de Santa Eulàlia, que el 1616 va construir l'orgue de la seu de Manresa per 600 lliures, que el 1630 va reestructurar l'orgue de la catedral de Solsona que el 1570 havia construit el seu oncle Antoni Bordons o que va ser el constructor de l'orgue del Santuari de El Miracle o qui va finalitzar l'orgue del monestir de Montserrat.

La segona restauració de segle XVII va anar a càrrec de l'orguener francès Miquel Pomés. Aquest mestre d'orgues va signar una concòrdia amb la comunitat de preveres beneficiats de Santa Maria i amb l'ajuntament el dia 29 de desembre del 1651 que avui es conserva a l'Arxiu Històric Comarcal i que esta encapçalada pel següent epígraf: "Adobar i possar ab tota perfectio lo orga de la iglesia parrochial de Sta. Maria de Vilafrancha de Panades." Aquesta intervenció va tenir un cost de 170 lliures i va consistir en reparar les manxes i algunes canonades i en afinar l'instrument. Les tasques de Miquel Pomés foren revisades per l'organista Josep Olivella.

De l'orgue antic a l'orgue del 1942
Durant el segle XVIII l'orgue no va experimentar grans renovacions i només s'hi van fer les tasques de conservació necessàries per al seu bon funcionament. De fet, l'orgue no va ser objecte de modificacions importants fins al segle XIX. Sabem que el 1811 se li va agregar un tercer teclat de 16 notes amb cinc registres que va costar 150 lliures i un pedal de pressió. Posteriorment, l'any 1900, es va desmuntar tota la tuberia per tal de netejar-la i es van instal·lar manxes noves amb un cost de 500 pessetes que foren recaptades pel beneficiat Ignasi Raventós. Així mateix, el 1913 es va tornar a desmuntar tota la tuberia i es va portar a la casa Prince de París amb la finalitat que es fabriqués un nou instrument (es van fondre els antics tubs per fer-ne uns de nous que es van instal·lar a l'antiga caixa renaixentista), el qual es va estrenar el dia 14 de desembre del 1913 amb un concert dels organistes Bernat Gabiola (professor d'orgue a l'Escola Municipal de Madrid) i Vicenç Maria Gibert. El cost d'aquesta operació que va renovar tot l'instrument i que el va perfeccionar de manera notable va ser assumit per Joaquim Inglada Via.


Aquest orgue fou completament destruït per l'incendi de la nit dels fets d'octubre del 1934 i d'ell només en conservem algunes notícies i la descripció que en va fer Josep Planas al llibre Notes Històriques de la basílica de Santa Maria de Vilafranca (1935). En la descripció de Planas se'ns diu que l'orgue tenia dos teclats d'acoblament amb trenta dues notes i amb els següents registres: (1) al teclat de la cadireta o de baix li corresponien 1 bordó, 1 flautat, 2 plens, 2 nàsars, 1 flauta, 1 cornetilla i 1 aligot; i (2) al teclat de dalt o gran orgue s'hi trobaven 1 trompa real, 1 clarí, 1 flautat, 1 ple, 1 nàsar i 1 fagot (tots ells a la part esquerre) i 1 clarí, 3 flautats, 3 plens, 3 nàsars, 1 corneta, 1 oboè i 1 bordó (a la part dreta). Per tant, l'instrument disposava de 28 registres distribuïts entre els dos teclats i d'un joc de contres de set notes, d'un aparell per fer refilar als ocells i d'un registre de comunicació amb el cap de moro que servia per fer que aquesta testa pogués fer les típiques ganyotes i baladragés (que avui és exposat al Museu de Vilafranca).
Després de la desaparició de l'antic instrument entre els anys 1941 i 1942 es va portar a terme la factura de l'orgue actual sota la direcció de l'organista Josep Maideu. La construcció de l'instrument va anar a càrrec del barceloní Gaietà Estadella amb l'ajut de Manuel Aventín i va costar pel volta de les 200.000 pessetes. Aquest orgue és un orgue romàntic de tracció penumàtica que té dos teclats manuals i un pedaler. Consta de 28 registres (onze per a cada teclat i sis pel pedal) i està instal·lat en una caixa on la façana (obra de l'arquitecte vilafranquí Josep Brugal) vol remetre'ns, amb austeritat, a l'antiga façana renaixentista. (Vid. Mas, Lluís; L'orgue de Santa Maria. Ajuntament de Vilafranca, 1981)


JOSEP MAIDEU I AUGUET. ORGANISTA I COMPOSITOR
Joan Cuscó i Clarasó

En aquest article volem repassar la biografia de mossèn Josep Maideu, organista, mestre de l'escolania i compositor de la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. Josep Maideu va composar una quantitat important d'obres per a la litúrgia, molts goigs, obres per a orgue i almenys dues sardanes.

Josep Maideu i Auguet (Ripoll, 1893 - Vilafranca del Penedès, 1971)
Josep Maideu i Auguet era membre d'una família de músics de Ripoll. El seu pare, Joan Maideu i Font (que era sastre de professió) sempre va exercir com a professor de música i com a director d'orquestra i els seus germans Narcís i Baltasar també foren músics . El 1916 fou ordenat subdiaca i del 1917 al 1918 va exercir la càtedra de cant gregorià i va fer d'organista a Almeria. A Vilafranca hi va arribar l'any 1919 per cobrir la plaça d'organista que havia quedat vacant. Els seus estudis musicals els havia realitzat en el transcurs de la seva estada a l'escolania de Ripoll (des dels 7 anys), al costat del mestre de capella Lluís Romeu, el qual li ensenyà piano, harmonia i contrapunt i a Barcelona (on va estudiar orgue amb Josep Colomer). Posteriroment va aprovar les oposicions d'organista a la catedral de Solsona (1922) i les de mestre de capella a la catedral de Tarragona (1927).
La seva tasca com a compositor i com a musicòleg li va fer guanyar diversos premis del Consell Superior d'Investigacions Científiques, de l'Orfeó Català, de l'Orfeó Reusenc i de la Reial i Pontificia Acadèmia de Lleida. A més, va col.laborar en les tasques de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya i algunes de les seves obres foren guardonades en diferents concursos de composició.

Organista a Vilafranca
Josep Maideu va arribar a Vilafranca el 1919 per exercir com a organista titular en substitució d'Isidre Janer i Segalà, organista, professor de música i compositor, que havia ocupat aquesta plaça des del 1882. Isidre Janer va exercir fins que va morir el dia 13 de març del 1918. Acte seguit el va substituir el vilafranquí (i alumne seu) Josep Colomer i Martí .
Va arribar a Vilafranca el 1919 després de l'interinatge exercit per Colomer i hi va estar fins a la seva mort el 1971. A Vilafranca hi arribà com a organista, però ben aviat va exercir de mestre de capella i hi fundà una escolania. A més, fou arxiver de la comunitat de preveres de Vilafranca, de la qual en va ser el darrer beneficiat. A més, des de molt aviat va acomboiar l'activitat de músic i de prevere amb una important tasca de dinamització i de suport a la cultura de Vilafranca. Per aquest motiu en l'homenatge que se li va retre a Ripoll després de la seva mort hi podem llegir: "Amb el transcurs dels anys, la terra penedesenca l'anà absorbint fins a convertir-lo capdill de les costums i tradicions vilafranquines. Amb el seu traspàs, vilafranca ha perdut un veritable vilafranquí nascut a Ripoll... Ripoll, un fill que mai deixà d'ésser un fervorós ripollès". Va ser administrador de la Festa major de Vilafranca durant molts anys, va recopilar i transcriure moltes músiques de la festa Vilafranquina i és l'autor de les actuals llibertats d'orgue que any rere any s'interpreten a la novena de Sant Fèlix després dels goigs.

A més, quan Maideu va arribar a Vilafranca va quedar fascinat per l'imponent orgue de què disposava la Basílica de la vila, el qual havia estat completament restaurat i millorat per la casa Prince de París l'any 1913. Fou aleshores quan va decidir perfeccionar-se en el coneixement de l'instrument i com a intèrpret. Posteriorment va estrenar el nou orgue de la parròquia de la Trinitat el 1929, el de Sant Sadurní d'Anoia, el de l'Arboç, el de Santa Maria de Ripoll, el de Blanes i el de Granollers.

Aquest personatge inquiet i tenaç també va ser corresponsal del Correo catalán, del Diario de Barcelona i del Noticiero Universal i col.laborador del setmanari Panadés, va iniciar el cicle de concerts d'orgue que cada any se celebren per Sant Esteve, en motiu dels quals durant set anys va encarregar noves obres a compositors catalans, fou membre del patronat de l'Hospital Comarcal d'ençà del 1955, membre del Patronat del Museu de Vilafranca i professor de religió en algunes escoles de la vila.

Lluís Mas (deixeble de Maideu i actualment organista a Santa Maria) en va parlar després de la seva mort amb les següents paraules: "havia tingut l'especial gràcia de transformar la seva persona en una verdadera institució i això l'autoritzava plenament, en un moment donat, a parlar d'ell mateix en tercera persona, amb una certa ironia, però que avui dia, en què les individualitats, en tots els ordres, van desapareixent, causava un profund respecte... Els seus millors anys de producció musical, com a compositor, són la dècada de 1920 a 1930 en què, seguint les petjades dels seus mestres i models -Millet, Romeu i d'altres- encaixa plenament en les formes de la música de cant religiós d'aquell temps".

Guerra civil i represa musical a Santa Maria de Vilafranca -
Les tropes del general Franco varen entrar a Vilafranca el dia 21 de gener del 1939. La guerra s'havia pràcticament acabat. En el procés de lent inici de la "pau" el nou ajuntament va decidir nomenar Francesc de Paula Bové mestre de capella de Santa Maria i Josep Maideu va continuar com a organista i director de l'escolania del cor de les filles de Maria d'aquesta Basílica.

Del seu retorn a Vilafranca en va escriure: "El dia 11 de març de 1939 vaig retornar a Vilafranca a les 9 del matí en la cabina del camió de l'Antoni Grases amb el seu germà Josep Mª, que tingueren amb mi tota classe d'atencions i que Déu els hi pagarà generosament. Vaig permanèixer de seglar només mitja hora, sense que em veiessin els vilafranquins amb aquell traje que Déu faci que no tinguem d'usar mai més. El vestir-me novament de sacerdot va ésser per a mi una de les alegries més grans de les moltes que em proporcionà el bon Jesús enmig de les múltiples privacions d'aquell temps de persecució i de revolució".

Tanmateix, no va poder desenvolupar la seva tasca com a organista fins el 1942 en què es va inaugurar l'orgue actual. Per la Festa Major del 1942, va poder estrenar el de Santa Maria de Vilafranca, un dels pocs orgues romàntics del Principat, que fou construït per Gaietà Estadella i que en un primer moment anava destinat a la parròquia de la Bonanova de Barcelona . Maideu en va parlar així: "Con rara frecuencia se construyen organos de la categoría artística y monumental como el de la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Panadés... El magnífico organo de Santa Maria de Vilafranca, da completa satisfacción al organista más exigente".
El 1950, després de la mort de Bové, Maideu es va fer càrrec de l'Schola Cantorum (fins el 1965), i fins el 1961 va dirigir l'escolania.
De la seva activitat musical en podem destacar les dots com a intèrpret d'orgue, la capacitat pedagògica que li va permetre crear una escolania nombrosa i amb veus ben educades, la seva sensibilitat musical i la simplicitat melòdica dels cants destinats al poble, els quals eren pensats per transmetre amb claredat el missatge de la lletra (en moltes ocasions de Jacint Verdaguer) i se solien escriure per a una sola veu.

Maideu com a compositor
Maideu va composar prop de 240 peces, de les quals 146 foren editades en diverses publicacions de la península i de l'estranger. La seva obra abraça la música per a veu i orgue i per a orgue sol, si exceptuem les dues sardanes, de les quals només en coneixem una. La primera sardana de què tenim constància es titulava "Senillés" i segons indicà el seu germà Daniel al Vilafranquí Lluís Mas fou enregistrada en dos discs . La segona, és la sardana "Nadal" del 1954, la qual fou escrita per a cobla però a l'Arxiu Musical del Museu de Vilafranca només s'hi conserva la reducció per a piano. Aquestes sardanes són les seves úniques obres de música noreligiosa . No obstant això, cla tenir en compte que al Diccionari d'Autors de sardanes i de música per a cobla (Barcelona, 2002), se'ns diu que també va escriure Nostre Nadal (Podria ser l'anterior instrumentada per a cobla), Ripoll i Records de Núria.
De la seva extensa producció musical, fecunda sobretot a la primera meitat del segle XX, a l'Arxiu Musical del Museu de Vilafranca s'hi conserven més de quaranta partitures entre originals i manuscrits a més d'algunes obres per a orgue que ell va encarregar a compositors com Subirachs, Casademont i Urteaga. Hi destaquen els goigs, els quals també són un eix central dins del conjunt de la seva producció, les obres per a veu i orgue destinades a la litúrgia en llengua vernacle, la música per a orgue i la sardana composada l'octubre del 1954.

Una de les seves primeres composicions fou un episodi escènic sobre la vida de Sant Miquel titulat "vull ser sant" que van estrenar els seminaristes el 1926. Entre les seves composicons per a orgue podem citar Ofertori sobre els goigs del Roser (1933) i Elevació, i entre les peces per a veu i orgue destacaríem Plany a les ànimes del purgatori (1927), Divinal convit (motet, 1931), Trisagi a Maria (1923), Salve Regina (1928), Felicitació sabatina (1927) i Sia vostra gran puresa (motet).

Com a compositor va adoptar i es va cenyir a les directrius del Motu Propio sobre música religiosa promulgat pel papa Pius X l'any 1903. En aquest sentit al congrés de música litúrgica celebrat el 1931 Maideu hi va exposar: "les dues úniques dèus que poden donar-nos música sagrada com cal (són) l'estudi del gregorià i sadollar-se de la música popular" .

En relació amb la seva activitat musical podem transcriure les paraules de Joan Vinyeta: "Ell disfrutava enormement en les funcions religioses d'antany, i la seva il·lusió era que resultessin "ben solemnes i devotes". He subratllat aquesta frase perquè li havia sentit moltes vegades. Per tal d'aconseguir-ho, preparava curosament papers i cantaires [...] Com a músic, a part de la seva habilitat d'organista expert, la seva nota característica -almenys així ho creu el musicòleg Mossèn Baldelló- era la seva fidelitat a l'escola de cant religiós popular de Mn. Romeu, l'organista de la catedral de Vic. En els seus bons temps de compositor, no escrivia ni el més petit càntic que no l'enviés abans a Mn. Romeu, sol·licitant les esmenes oportunes".

ELS JOCS DE L'ORGUE

1. FONS
Base i centre de l'instrument. El so es produeix quant entra aire a l'interior del tub a través de la seva boca, la qual cosa fa que vibri tot l'aire del seu interior.

1.1. COR ESTRET
Són jocs els tubs dels quals el diàmetre és relativament estret. Hi ha diverses famílies:

FLAUTAT o PRINCIPAL.. Si els tubs són a la façana se l'anomena CARA. És el só típic de l'orgue. Els tubs són cilíndrics, metàl·lics i oberts. N'hi ha de 16, 8, 4, 2 peus. El principal de 4 que es diu OCTAVA serveix per afinar. El principal de 2 peus rep el nom de QUINZENA.

VIOLES O GAMBES. Són de secció més estreta que el principal. Poden ser anomenats de diferents maneres coma rara: VIOLA, GAMBA, VIOLONCEL, DULÇAINA. El SALICIONAL té un diàmetre una mica més gran que les gambes.


Un joc de salicional que es toca simultàniament amb un altre d'un joc de vuit peus, però lleugerament desafinats, rep els noms de: VEU CELEST , si està afinat per sobre de la nota real, o "UNDA MARIS", si està afinat per sota de la nota real. També es pot donar el cas que el registre de veu celest o "unda maris" estigui format per dos tubs, lleugerament desafinats, per nota. Les violes acostumen a ser de 16, 8 i 4 peus.

1.2. COR AMPLE
Són jocs que tenen el diàmetre dels tubs relativament ample. Hi ha diverses famílies:

Oberts: FLAUTES Els tubs són oberts i més amples que els del principal. Tenen una sonoritat més dolça. N'hi ha de totes les mides des de 32 a 2 peus. El registre de FLAUTA HARMÒNICA, o FLAUTA OCTAVIANT a partir de mig teclat, la longitud del cos del tub és el doble i al mig hi ha un forat que fa sentir l'octava.

Semioberts: També es pot dir semidestapats. Pertanyen a aquest grup la FLAUTA DE XEMENEIA que està tapada i porta sobre el tap un tubet petit. També està format per tubs semioberts el joc de FLAUTA CÒNICA, que, com diu el seu nom, el tub s'estreny a la part superior.

Tapats: BORDONS. Aquest jocs estan formats per tubs tapats, per tant, toquen una octava més baixa del que correspondria per la longitud del tub. Tenen un só dolç. N'hi ha des de 32 peus fins a 2 peus. El QUINTATÓ està format per tubs de bordó més estrets que fan sentir, a part dels so principal, la dotzena o superquinta. Al bordó de 8 peus se l'anomena BORDÓ, al de 4 peus TAPADET a aquest grup també hi pertany el VIOLÓ.


2. EMBOCADURA
El só es produeix al passar aire per l'interior d'una llengüeta. N'hi ha de dos tipus:

2.1. EMBOCADURA DE LONGITUD NORMAL.
L'embocadura dels tubs d'aquest jocs correspon a la longitud que tenen els tubs destapats del mateix nombre de peus.

- Les TROMPETES que poden ser des de 32 peus fins a 2 peus. Prenen els noms de TROMPETA, o TROMPETA REAL (si és de 8 peus), CLARÍ (si és de 4 peus), BOMBARDA ( de 16 peus) acostuma a estar al pedaler.

- Els BAIXONS formen la segona gran família amb representants de 16, 8 o 4 peus. Hi ha l'OBOÈ. També hi ha un joc anomenat FAGOT-OBOÈ que a la mà esquerra té un joc amb ressonadors estrets que correspon al fagot, mentre que a la mà dreta hi ha un ressonador especial de forma acampanada que correspon a l'oboè.

2.2. EMBOCADURA DE COS REDUÏT
L'embocadura és més petita. Dins aquest grup hi ha:

- Les REGALIES, que n'hi ha de 16, 8 i 4 peus.

- CROMORN que té el con mol curt, emet un só molt ric en harmònics. El CLARINET porta una embocadura de baixó. La VEU HUMANA que té un cos molt reduït, és l'hereva de la regalia de l'orgue clàssic. El joc de "veu humana" acostuma a ser de 8 peus, encara que també pot ser de 16 o 4 peus.


3. MUTACIONS
Reforcen de forma artificial els harmònics que fan els altres tubs d'una forma discreta.

3.1. MUTACIONS SIMPLES.
Només produeixen una nota. Entre elles hi ha la DOTZENA, la DISSETENA o supertercera, el LARIGOT o DINOVENA que és la superquinta,. Aquest jocs poden estar format per tubs de cor ample que es diuen NAZARDS o bé de cor estret.

3.2. MUTACIONS COMPOSTES.
Hi ha més d'un tub per nota. Hi ha dues famílies les cornetes i els plens.

* La CORNETA és un registre format per tubs de cor ample i que poden tenir diferents configuracions.

Cornetes de 5 fileres
CORNETA REAL, formada pels cinc primers harmònics a partir de la nota que són:
- uníson: Bordó 8'
- octava: Tapadet 4'
- dotzena: Dotzena nasarda 2 2/3'
- quinzena: Quinzena nasarda 2'
- dissetena: Dissetena nasarda 1 3/5'

La CORNETA MAGNA Està composta pels cinc primers harmònics a partir del Bordó Major de 16'

Corneta de 4 fileres
CORNETA ANGLESA, està formada per les quatre rengles de tubs que corresponen als cinc de la corneta real sense el joc de Bordó. Té, doncs, Tapadet 4', Dotzena 2 2/3', Quinzena 2' i Dissetena 1 3/5'.

Corneta de 3 fileres
CORNETETA, o també TOLOSANA o CHURUNBELA
Tenen tres rengles de tubs que són: Dotzena 2 2/3', Quinzena 2' i Dissetena 1 3/5'.

Corneta de 2 fileres
SESQUIALTERA, formada per: Dotzena 2 2/3' i Dissetena 1 3/5'.


* El PLENS que són jocs formats per tubs de cor estret que poden ser més o menys rics en harmònics, hi ha plens de dues fileres, es a dir que toquen dos tubs per nota, i en podem trobar fins a sis fileres. En els plens les notes més greus comencen amb 4 o 2 peus, d'altres amb 1 peu. Els plens no segueixen la progressió normal sinó que en alguna octava es pot tornar a repetir les mateixes notes que l'anterior. Es diu FORNITURA és si té de 4 a 6 tubs per nota. S'anomena PLENS si són aguts, si son més aguts rep el nom de CIMBALA i, si és encara més aguda, es diu CIMBALET
.

 

TAULA DELS JOCS QUE ES TROBEN EN MÉS FREQÜÈNCIA ALS ORGUES

JOCS LABIALS

  Oberts Tapats Semi-oberts
   
Amb xemeneia cònics
16 peus Flautat major Bordó major
[Subbaix
   
8 peus Flauta (cor ample)
Flautat [Principal] (cor estret)
Salicional (diàmetre petit)
Gamba ( diàmetre més petit)
Bordó Flauta de Xemeneia de 8' Flauta de fus 8'
4 peus Octava Tapadet Flauta de xemeneia de 4'
[Espigueta]

Flauta cònica 4'
2 peus Quinzena Nasard de quinzena   Flabiol

COR ESTRET: El cor estret està format per la família dels flautats en la que hi trobem els jocs següents: Flautat major ( 16'); flautat (8') que també es pot dir Principal o Diapasó, o bé Cara si està a la façana; Octava ( 4'); Dotzena ( 2 2/3'); Quinzena ( 2'); Dissetena ( 1 3/5'); Dinovena ( 1 1/3') i Vint-i-dosena ( 1'). La combinació d'alguns d'aquests jocs formen els Plens o les Cimbales.

COR AMPLE: El cor ample està format per la família dels nasards en la que hi trobem els jocs següents: Bordó major ( 16) també dit Subbbaix; Bordó ( 8'); Tapadet ( 4'); Nasard de dotzena ( 2 2/3'); Nasard de Quinzena ( 2'); Nasard de Dissetena ( 1 3/5'); Nasard de dinovena (1 1/3'). La combinació d'alguns d'aquest jocs formen la Corneta.

JOCS DE LLENGÜETA

  Ressonador de llargada real Ressonador curt
16 Peus Trompeta magna Regalia de 16 peu
8 peus Trompeta real Regalia de 8 peus
4 peus Baixons ( mà esquerra)
Clarins *
Regalia de 4 peus

* Els Clarins de mà esquerra són de 4 peus i es poden dir Baixons, si són de ma dreta seran de vuit peus. Si els clarins de mà dreta són de 4' s'anomenen Clarins alts.

 

BIBLIOGRAFIA

 

-ESCALONA, Josep Maria " L'orgue a Catalunya, història i actualitat" . Col·lecció Lectura i So, 3. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2000.

- Els goigs a sant Fèlix. Música Festa i tradició Barcelona: Publicacions Abadia de Montserrat, 2001.

- "Mestres de capella i organistes a Vilafranca del Penedès durant els segles XVII i XVIII" Butlletí de la Societat Catalana de Musicologia IV/1991 Barcelona: IEC, 1999

- "La novena, els Goigs i les Llibertats d'orgue" Festa Major de Vilafranca del Penedès Ajuntament de Vilafranca del Penedès, 2003.

- "Josep Maideu i Auguet: organista i compositor" Som, 207 Girona, 2001