CASPAR DAVID FRIEDRICH: MONJO VORA EL MAR

Pintura romàntica (1810).

Oli (1,10 x 1,71 m).

Museu Staatliche, Berlín.

Els pintors paisatgistes romàntics alemanys, sobretot Friedrich, eren panteistes, és a dir, identificaven la naturalesa amb Déu. S'hi internaven buscant els signes del llenguatge diví, que després representaven donant a cada element natural un contingut simbòlic. Així, les muntanyes, els rius, els camins, etc. signifiquen altres coses en l'obra de Friedrich.

Aquesta és una obra que va despertar de seguida l’interès dels crítics, els intel·lectuals i el públic. A més va ser comprat per a les col·leccions reials de Frederic Guillem III de Prússia i Friedrich va ser nomenat membre de l’Acadèmia de les arts de Berlín el 1811.

Anàlisi formal: Monjo vora el mar és una al·legoria de l’estat vital de l’artista en adonar-se de la seva petitesa davant la immensitat de l’univers. Aquesta obra data entre el 1808 i el 1810, d’estil romàntic. La tècnica és oli sobre tela. I actualment es troba al Museu Staatliche, a Berlín. Les composicions d'en Friedrich sempre tenen el mateix esquema: una persona, d'esquena a l'espectador, contempla la immensitat de la naturalesa. El pintor, que sovint s'identifica amb el solitari personatge de les seves obres, diu: «He d'estar sol i saber que estic sol per poder contemplar i sentir plenament la naturalesa. He de lliurar-me a allò que m'envolta, unir-me als meus núvols i roques per ser el que sóc. Necessito la soledat del meu col·loqui amb la naturalesa» En aquesta obra, una de les més impressionants, la minúscula figura del caputxí apareix en un paisatge que evoca la més espantosa de les soledats: la soledat metafísica. La composició està resolta en tres bandes, que corresponen a la terra, al mar i a l'immens cel plomís del Bàltic. El dibuix i el color, sempre d'una gran precisió en totes les seves obres, es fan aquí cada vegada més imprecisos en la banda celeste. La composició és fruit d’uns estudis i d’unes reflexions que trenquen amb les regles vàlides fins aquell moment sobre com fer un paisatge. El cel omple quatre cinquenes parts de la tela, la resta se la reparteixen de manera equitativa el mar i la terra. En situar la silueta de l’home per sota de la línia de l’horitzó se n’accentua la sensació de menudesa. A l’alçada les personatge la terra sembla endinsar-se cap al mar, de manera que es crea una “centralització”. La petitesa del personatge realça la majestuositat de la natura. A més el monjo és l’única vertical del quadre. El color blau reforça la idea d’immensitat però el mar més fosc es converteix en una forma negativa que es contraposa amb la forma positiva de la blancor de la sorra. A més, les onades continuen les ondulacions de les dunes.

Podem considerar també que el cel és com una muralla imaginària, immensa. El quadre no té límits laterals, el marc és un tall arbitrari. Això també és revolucionari. Els colors freds s’adien amb la intenció de l’artista de remarcar la inaccessibilitat de la natura per a l’ésser humà.

Significació:

L'artista va formular una nova iconologia religiosa a través del paisatge. Altres paisatgistes romàntics, especialment l'anglès Blake, havien dut a terme alguna cosa semblant, però en Friedrich, els símbols de la religiositat no revesteixen formes humanes. Malgrat això, la simbologia de Friedrich no va ser sempre ben vista entre els protestants –religió a la qual pertanyia–, que tradicionalment no identificaven mai les creences religioses amb imatges, perquè eren iconoclastes. En els paisatges d'aquest artista alemany, doncs, sempre hi és present la divinitat si bé a través de símbols. De vegades, es tracta de símbols molt explícits: catedrals i ruïnes de monestirs; altres vegades, ja són més ambigus: els vaixells solcant el mar signifiquen el pas de l'home per la vida; els ports signifiquen l'arribada de l'home al seu destí final, la mort; la lluna il·luminant la superfície marina representa la presència de Jesucrist, etc.

Friedrich va modificar quatre vegades aquesta obra, ja que tenia perfecta consciència de que era una pintura revolucionària. Per exemple, havia previst dins de la composició inicial dos vaixells avançant cap a la sorra i balancejant-se a causa de la tempesta, però varen ser només dos esbossos que solament són perceptibles gràcies a la màquina de rajos infrarojos. És possible pensar que el pintor es pinta a si mateix en la figura del monjo i converteix l’obra en una confessió. Friedrich com a autèntic romàntic, lliga art i vida, art i artista, pintor i obra. L’art i la vida en el Romanticisme són una sola cosa. El jo interior es converteix en l’eix central d’inspiració.

La pintura de Friedrich explora a través del paisatge, l’infinit, les fronteres de l’espai i el temps i el dolor de l’existència humana, plena de solitud davant d’un univers immens. Friedrich és un pintor-filòsof que portarà a la pintura la seva complexa psicologia i la seva visió angoixant de la vida de l’ésser humà. D’acord amb els ideals de la pintura romàntica alemanya Friedrich cercava expressar amb aquesta tela el seu propi món interior, un món torturat i desbordat per la intensa càrrega mística de què estava imbuït.

Les representacions de la naturalesa, en Friedrich, són empàtiques: l'espectador hi projecta el jo personal i els sentiments, i les interpreta d'acord amb aquests; en aquests paisatges desolats, cada espectador sent a la seva manera la precarietat del destí humà i l'angoixa de la soledat, com a condició inherent a tots els éssers.

Caspar David Friedrich no va crear escola, tanmateix hi ha estudiosos de l'art que creuen que va exercir una forta influència en certs corrents de pintura abstracta del segle XX com, per exemple, l'espacialisme.