 |
||
Théodore Géricault
Jean-Louis André Théodore Géricault (1791-1824) Títol: El rai de la Medusa (La balsa de la Medusa) Tipus d'obra: Oli sobre tela 4,90 x 7,15 m. Context històric: És un quadre d’història contemporània que narra un assumpte d’actualitat, la tràgica odissea viscuda pels nàufrags de la fragata “Medusa” a bord d’un rai. Aquest fet tràgic li serví per fer pública la hipocresia del règim monàrquic corrupte i retrògrad (el dels Borbons de l’època de la Restauració, amb Lluís XVIII). Théodore Géricault Lluís XVIII, rei de França “En aquest rai s’hi va embarcar tota França, tota la nostra societat” (Michelet, historiador de la revolució). El resultat va ser una impressionant al·legoria d’una França a la deriva (1819), després de la caiguda de Napoleó (1814). Pintat en 1819, es va exposar en el Saló de París, però en no tenir un gran èxit es va traslladar a Anglaterra. És un quadre realitzat amb la tècnica de l’oli sobre llenç, de gran mida (4’91 m x 7’16 m), que representa la passivitat del govern davant la tragèdia La “Medusa” era una fragata francesa, que formava part d’una divisió de quatre naus, enviada per França a Senegal per conduir-hi un grup de funcionaris colonials. La incapacitat i la imprudència del seu capità, un vell oficial reialista que havia tornat a l’exèrcit amb la Restauració francesa i ignorava els avanços marítims de l’època napoleònica, feren que el vaixell “Medusa” acabarà separant- se dels altres del seu grup i topant amb un escull , el 2 de juliol de 1816. La situació, agreujada per una tempesta, es feu insostenible i es va decidir l’evacuació mitjançant un rai construït amb peces de fusta, remolcat per unes xalupes. Es donà la circumstància que el capità i els oficials (membres de la noblesa) es reservaren les xalupes més segures (bots salvavides) i deixaren el rai (balsa) per a la tripulació i aquells menys privilegiats del passatge. Quan les cordes que unien el rai a les xalupes es van trencar, aquestes es van allunyar i abandonaren el rai, és a dir, es desentengueren dels mariners, i el rai va quedar a la deriva durant 13 dies, en els quals es produïren ofegaments, motins i episodis de canibalisme per a sobreviure. Finalment, el rai va ser rescatat el dia 17 d’aquell mes de juliol de 1816. De les 150 persones abandonades a la seva sort, allà en el mar, i embarcades en el rai, només en varen sobreviure 15 i per fer-ho van haver de suportar les inclemències de la natura, l’angúnia i la desesperació. Dos dels supervivents, el cirurgià Henri Savigny i l’enginyer naval i geògraf Aléxandre Corréard, publicaren un fullet on explicaven la seva experiència a bord del rai titulat ”Naufrage de la Frégate la Méduse”. Composició: La composició del quadre és dinàmica amb un moviment dramàtic (clarobscurs), en diagonal i està organitzada en dues construccions piramidals (dos triangles) de clara influència barroca, que es travessen l’una amb l’altra.La primera piràmide la dibuixen els vents que inflen el velam, juntament amb l’onada gegant que amenaça l’embarcació. La segona piràmide, coneguda com a “piràmide de l’esperança”, és una progressió de la desesperació fins a l’esperança, ja que va des les figures que estan mortes (part inferior), la piràmide s’alça i passa pels moribunds i malalts (centre del quadre), i fins arribar al personatge del cim (viu) que encarna la perspectiva del rescat. Destaca el dramatisme, un rai (balsa) en mig la mar, un mar que està revoltat (enfurismat, “enfurecido”), amb un cel ple de núvols i amb vent, que amenaça amb enfonsar allò poc que queda del rai. Així, Théodore Géricault vol recordar la quantitat de temps que es va tardar en rescatar els tripulants (13 dies, perquè no eren considerats importants en no ser de la noblesa). L’escena s’accentua pels colors obscurs per deixar palès la tragèdia de la situació. Les postures de les figures estan retorçades, corbes, no n’hi ha posicions rectes. Els seus rostres presenten un enorme dramatisme i es poden apreciar un seguit de reaccions humanes: des de la desesperació del pare que sosté el cos del fill mort, com en una pietat laica (a l’angle inferior esquerre), fins l’agitació dels personatges de la part davantera que estan eufòrics, esperançats en la salvació perquè divisen un vaixell lluny i, a l’altre extrem del rai, es posen dempeus i agiten les seves robes; és a dir, n’hi ha un fort contrast entre els personatges de la part posterior, pensatius, exhaurits i malenconiosos, envoltats pels que ja han mort, enmig els malalts que es lamenten, i els de davant que esperen la salvació. La desesperació del pare que sosté el cos del fill mort (pietat). L’agitació dels que divisen un vaixell lluny. Personatges pensatius, exhaurits i malenconiosos. Personatges que ja han mort.Les onades, que aixequen la part davantera de la fràgil embarcació, i el joc de llums contraposades accentuen el dramatisme i el moviment d’aquesta composició en diagonal. Els personatges s’endinsen dins el quadre. Aquesta és, per tant, la realitat del fràgil rai i dels seus ocupants: debatre’s entre la vida i la mort. D’una banda, la mort i la desesperança encarnades per l’onada fatal que s’apropa, els niguls amenaçadors i el vent que els empeny mar endins, allunyant-los del vaixell salvador. D’altra banda, la vida i l’esperança encarnades en la minúscula nau “Argos” que s’albira en un punt llunyà de l’horitzó i que representa la salvació. Aspectes tècnics i estilístics: El resultat final, obtingut després d'innombrables esbossos i composicions preliminars, no va ser de cap manera una pintura realista. Géricault eligión el moment en què el bergantí es veu per primera vegada en l'horitzó. A més la composició sorgeix d'una onada de figures agonitzants en forma piramidal, que s'eleven per sobre de la mar amenaçadora i culmina amb dos homes que agiten les seves robes. Les formes ajuden a produir sensació de tragèdia, els cossos estan violentament contrastats per la llum, la composició és asimètrica i profunda, oberta, produeix una sensació de desequilibri, predominen les línies rectes, inclinades, però en dues diagonals; el color guanya sempre al dibuix i el moviment es desborda amb fúria. Va omplir el seu taller de restes humanes i va visitar manicomis per tal de realitzar estudis i esbossos de diferents parts del cos humà abans iniciar l’execució de l’obra; visità sovint l’hospital per prendre apunts sobre els cadàvers i per assolir el cruel realisme anatòmic, que es pot observar en la tela. També, es desplaçà fins a la costa per prendre apunts de la llum i la forma dels núvols i, fins i tot, féu construir una reproducció del rai de la Medusa, al fuster, que va col·locar en el seu estudi, per tal d’observar el seu moviment sobre les ones. Géricault es va documentar exhaustivament sobre els fet. El quadre és en essència una rèplica d'altres obres seves, com l'oficial de la Guàrdia Imperial, on s'observa la lluita entre l'home i la naturalesa, el violent cavall de l'oficial és aquí substituït per la bravesa d'una mar agitada, mentre que els cossos estripats de els supervivents ens recorden els magnífics frescos del Judici Final de Miguel Ángel. La influència de Rubens, Caravaggio i Miquel Ángel és palpable en el tractament de la llum i dels cossos; la seva composició recorda els clàssics: grans diagonals i una estructura piramidal. péro el mateix tema del naufragi, el sofriment, les emocions, el ritme i els tons són únicament fruit de la seva mentalitat romàntica. Així plasma el moment de màxima tensió: els superviventos veuen en la lejania un vaixell i agiten frenèticament els seus vestits mentre la mar embravida els oculta a la vista d'aquell. Pel que fa a l’estil, Théodore Géricault cuida al màxim els detalls. El detallisme amb què foren tractats els nàufrags del llenç podria indicar que el pintor cerca el màxim realisme, però Théodore Géricault no pretén imitar la natura, cerca denunciar un esdeveniment que commogué la societat de la seva època. Simbologia: Es tracta, senzillament, d'un quadre-manifesto en el qual se subratlla vigorosament el moviment com a qualitat pictòrica. Géricault sintetitza en aquesta obra culminant la mentalitat i la manera de treballar de l'artista romàntic. Un trist esdeveniment, un naufragi i les peripècies dels nàufrags, posaran en funcionament la seva lúcida imaginació. L'incident va obsessionar a l'artista, i el va utilitzar com a exemple del tràgic conflicte que existeix entre l'home i la naturalesa. Conscient, com gairebé tota la societat de la seva època, que el naufragi s'havia produït per un conjunt d'errors comesos per les autoritats, col·labora en les protestes polítiques i es decideix a pintar un quadre-denuncia. La incompetència del capità va produir un escàndol polític, perquè aquest devia el nomenament al seu suport a la monarquia. Géricault va entrevistar els supervivents, va llegir els fets en els periòdics, i fins i tot va pintar els cossos de criminals guillotinats en un intent per aconseguir major veracitat. Encarrega una maqueta igual que la bassa utilitzada i visita els hospitals per a dibuixar els gestos dels moribunds. La seva recerca particular no tenia precedents fins llavors. |
||
Pàgines de batxillerat humanístic i artístic. Javier Arrimada 2021 |
||
