El pensador, d’Auguste Rodin, París Museu Rodin

Espai cronològic, històric i cultural:

Cronologia: 1880-1900.

Context històric i cultural: Revolució industrial. Fi de segle. Lluites obreres. París com a centre d’art en substitució de Roma. A Espanya generació del 98 Trencament amb l’Acadèmia. Nou col·leccionisme. Recerca de noves solucions plàstiques.

- Arquitectura: Modernisme; Art Nouveau; Modern Style; Liberty...

- Pintura: Simbolisme; Postimpressionisme.

Ens situem a finals del s.XIX a França, segon imperi Napoleònic. París és la capital artística i cultural. La societat és industrialitzada, mostrant diferències entre les classes socials. Filosofia empirista com a base del pensament de l’època. En destaquem innovacions tècniques com l’aparició de la fotografia i els tubs de pintura. A més, hi ha una nova concepció de l’artista en aquest context: trenca cànons, pinta el que vol... Aquesta obra pertany a l’Impressionisme, estil que intentava captar la llum a partir de la rugositat superficial i la multiplicació dels plans. Són obres que semblen inacabades.

En destaca Rodin. Rodin va ser l’artista influent de l’època, el més important del s.XIX. Va acabar la formació a Itàlia, on coneix les obres del Renaixement i del Barroc. Se sent molt atret per el moviment i la musculatura de Miquel Àngel i Donatello. El seu estil es caracteritza per la duresa de la forma i el modelatge amb textura , ja que modelava el bronze amb les seves mans.

Estil: Impressionisme. S’accepta realisme, modernisme i simbolisme.

Característiques: Figuració realista amb forta expressivitat. Modelatge amb els dits el que dóna la impressió d’imprecisió o inacabat. Embalum rodó. Multifacialitat.

Tècnica: fosa

Material: bronze

Anàlisi formal:

Descripció figura masculina nua asseguda sobre una roca amb actitud reflexiva, recolzant el cap sobre el braç dret, a la vegada que aquest està sobre el genoll esquerra. És una escultura exempta sedent, de bronze. No es fa amb la tècnica de la cera perduda però sí semblant.

Composició: És una composició tancada, ja que tendeix cap al centre. En un principi havia de ser unifacial, però després es va tornar multifacial quan va agafar importància per ella mateixa i no en conjunt d’una porta. És massissa i no està policromada.  L’home està nu en posició sedent, amb là dreta subjectantse el cap i amb la mà esquerra damunt dels genolls. Les línies compositives són diagonals, formant un zigzag. Hi ha una relació entre tots els trets anatòmics com el cap, els braços i les cames, ja que poden formar una figura geomètrica regular. El moviment és bastant estàtic, encara que pel fet d’involucrar tot el seu cos en l’acció de pensar, li aporta un cert dinamisme a l’estàtua. El temps que vol transmetre és el de voluntat d’eternitat, ja que simbolitza el pensament. Respecte el volum que presenta, és força massís.

Superfície: Juga amb les rugositats a: - Roca i el cos - Dins del propi cos, per exemple a l’esquena i a la cama Ho fa per jugar amb la incidència de la llum, per això hi ha zones més perfilades i acabades que altres.

Elements expressius: El tractament anatòmic està molt treballat. La musculatura està en tensió, marcada perquè el personatge està pensant i vol transmetre la tensió de la ment. Hi ha una desproporció a les mans, són més grans. L’escultura fa una S, molt sinuosa. Juga amb les línies corbes. No hi ha massa dinamisme, és una obra bastant estàtica. El personatge està assegut i el que li dóna vitalitat és la tensió dels músculs. Els dits de les mans estan més treballats, per donarli més vitalitat. Com a conseqüència d’aquest acabat desigual l’estàtua provoca fortes ombres. Aquesta figura és monòcroma, ja que els teòrics neoclàssics creien erròniament que les escultures clàssiques no eren policromades.

Significat: En un principi, el pensador havia de ser la representació de Dante reflexionant sobre la porta de l’infern, una escultura que formava part d’un conjunt escultòric encarregat pel govern francès pel futur museu de les arts decoratives i que no es va realitzar. Aquest projecte estava inspirat en la porta del Paradís de Ghiberti, i la no realització d’aquest va fer que l’escultura es convertís en una entitat pròpia i que representés un home en l’acte de pensar, l’acte més transcendent de la història humana que li permet elevarse per sobre de la seva condició animal. Funció: Crear una gran porta pel Museu d’Arts Decoratives de Paris. Donar a la ciutat moderna monuments moderns. En un primer moment, la funció havia de ser decorativa (al Museu de les Arts Decoratives de París). Rodin va fer unes portes anomenades Portes de l’Infern –com a commemoració de les portes del Paradís de Ghiberti—. Representaven la Divina Comèdia de Dante, concretament el viatge de Dante a l’infern. El Pensador era la personificació de Dante a l’obra, pensant en el que li esperava a l’arribar a l’infern, en el tràgic destí que li arribava a l’home. No es va acabar aquest projecte i llavors l’obra va agafar significat propi, convertintse en una escultura exempta, com a símbol de l’home com a ésser racional que medita. La funció del segon significat és una funció decorativa, ornamental. El pensador és un símbol, una icona universal de l’ésser humà com a ésser racional, capaç de pensar i que pren consciència de la seva existència. El pensador ha quedat per sempre com el símbol filosòfic per excel∙lència de l’home interrogant-se i cercant respostes sobre la seva existència i el seu destí. Influències: Rodin fou un dels escultors més influents de la seva època. Els seus inicis artístics van ser difícils, ja que va ser rebutjat per entrar a l’escola de Belles Arts de París. L’any 1875 va viatjar a Itàlia on va quedar molt impressionat per l’obra de Miquel Àngel. Al tornar a París, va obtenir un fort reconeixement gràcies a la seva participació en els Salons.Rodin està considerat el gran renovador de l’escultura contemporània.

Tant el seu tractament particular de la matèria com el gust per les formes arrodonides, van tenir un gran eco en l’escultura modernista i el simbolisme fins a l’arribada de les avantguardes. L’obra de Rodin no es pot entendre sense la influència que hi van exercir les escultures de Miquel Àngel. Aquesta influència es revela en la intensitat del tractament anatòmic de la musculatura, així com també en els volums sobredimensionats que mostren certes parts del cos, i pel seu inacabat.

En algunes de les seves escultures i pintures va trobar la principal font d’inspiració per la realització del pensador, com ara l’escultura de Lorenzo de Medici o la figura de Jeremias que pintà sobre el sostre de la Capella Sixtina