Característiques generals de l'art Neoclàssic
Context històric:
Segona meitat S. XVIII amb canvis socials: la burgesia lluità per fer caure l'absolutisme i l'Antic Règim.
Burgesia: demanava canvis socials i econòmics com les noves activitats industrials (Revolució Industrial) i comercials per a desenvolupar-se.
Despotisme Il·lustrat volgué combinar els ideals de la Monarquia Absoluta amb les idees de l'Il·lustració: reformes socials sense tocar el sistema polític, millorar aspectes de la realitat social.
Arran 1780, l'Absolutisme es negà als canvis que desembocà amb la creació d'un moviment reformista que acabà amb la Revolució Francesa. Aquesta nova sensibilitat té un art, el Neoclassicisme.
Característiques generals:
Imitació antiguitat clàssica, ben bé és una adaptació d'aquest model al S.XIX.
Art modern i compromès a la problemàtica de l'època.
Donà als revolucionaris un llenguatge diferent al de la Monarquia Absoluta (Barroc) i l'aristocràcia (Rococó).
Art dels Cèsars: Representà perfectament els interessos polítics de Napoleó.
Centre: França, entre altres països.
Art que renuncia als excessos del Barroc i el Rococó.
Art en el que funció i forma es corresponguin racionalment.
Requisit segons Winckelman: art clàssic (=Racional).
Art al servei de la societat de meitat del S.XVIII (art dels il·lustrats identificat amb la societat lliure de dogmes).
Antigues Grècia i Roma: volars morals i cívics que aspiren a implantar a la seva societat.
S'acabà convertint en l'art dels revolucionaris. Posteriorment, art napoleònic.
El redescobriment de l'art clàssic a partir de les troballes d'Herculà (1719) i Pompeia (1748).
Les Acadèmies del S.XVIII van subratllar el valor del classicisme com a art reglamentat, criticant el Barroc i volent recuperar el "bon gust".
Johann Joachim Winckelman (1717-1768): - Publicà al 1764 "Història de l'Art Antic".
Considerà que cada època feia el seu art seguint una mateixa evolució.
Considerà que l'Art Grec era millor que el Romà.
Pintor i escultor havia de representar la realitat basant-se en obres clàssiques, que d'usar de model, establint una llista de clàssiques encara avuí utilitzada.
Sempre s'havia escrit sobre l'art, però arran el Neoclassicisme apareix un professional de l'Història de l'Art que a partir del S.XIX començarà a enseñar-se a les universitats.
Arquitectura Neoclàssica:
Rebuig a l'ornamentació.
Busca línies simples (model clàssic).
Columnes substitueixen els pilars.
Murs llisos o amb estuc.
Predomini d'edificis públics sobre els religiosos.
Símbol: La Madeleine de Pierre Vignon (primer temple de la Glòria i després església). - També es van fer grans columnes commemoratives i arcs de triomf.
L'Academicisme:
Escultura Neoclàssica:
Protagonisme de la línia pura.
Contorns ben delimitats.
Conjunts serens i sobris en composició.
Predomini equilibri, proporcionalitat i harmonia.
Ús del marbre blanc.
Relleus: figures en primer pla, renunciant als fons pictòrics.
Temes: al·legories, retrats, mitològics i monuments publics i funeraris.
Escultures ja no estan subordinades a l'arquitectura.
Còpia dels models clàssics.
Burgesia: nous clients d'aquests arts i preferiran temes prosaics.
Autors:
Bertel Thorvaldsen
Antonio Canova.
Damià Campeny.
Pintura Neoclàssica:
Fomentada pels nous valors de la Il·lustració.
Artista ha de subordinar les obres a l'educació de la societat.
Art representatiu d'accions i escenes que moguin l'espectador a la virtut, l'heroisme i despertin la moral cívica.
Model de les virtuts: Art Clàssic. Els temes de les tragèdies gregues, les virtuts cíviques i morals de la Roma Republicana són fonts d'inspiració dels autors com David.
Prioritat a la línia, al contorn nítid, donant claredat a la representació.
Color al servei de la línia, preferència pels colors primaris, que capten la llum freda i tallant per donar més precisió als volums.
Aplicació de la perspectiva lineal (totes les línies van cap a un punt de fuga).
Anton Rafael Mengs teoritzà l'any 1762 a "Reflexions sobre la bellesa i el gust en la pintura".
Mengs deia que l'art supera la naturalesa, ja que en una obra pot representar la idea de bellesa, que s'aconsegueix amb la claredat compositiva i cromàtica.
Aplicar teories neoclàssiques a les seves pintures.
Decorà el sostre de la vil·la Albani de Roma.
El seu Parnaso rebutjà al gran colorisme del barroc per donar lloc a una pintura basada en la simetria i la raó on es conjugaven les formes de l'escultura antiga amb les idees de Rafael.
Resultà una obra freda, sense profunditat, distant i que recorda amb els relleus clàssics. Obres: Parnaso (o Parnassus), Retrat del Cantant Domenico Annibali, Retrat del rei Carles III d'Espanya i molts retrats de Maria Lluisa de Parma.
Antoine-Jean Gros (1771-1835):
Començà amb el neoclàssic i desembocà en el romanticisme. - Destacà en els retrats.
Obres: Madame Pasteur, Retrat de Napoleó, Mars écoutant la Modération i el Pèricles.
Jacques Louis David (1748-1825)
Es va formar com a pintor en l'Acadèmia real
En 1774 va guanyar el Premi de Roma i es va traslladar a Itàlia.
La seva obra Jurament dels *Horacios va ser concebut per a proclamar el sorgiment del neoclassicisme.
• Després de 1789 els seus treballs van començar a tenir una línia més realista.
• Durant 1799-1815 va treballar com a pintor oficial de Napoleó
• Després de la caiguda d'aquest va marxar a Brussel·les com a exiliat.
• En els seus últims anys va tractar temes inspirats en la mitologia grega i romana. També són coneguts els seus retrats, de petites dimensions.
• La seva obra representa la transició del rococó del segle XVIII al realisme del segle XIX.
El jurament dels Horacis — 1784
La mort de Sòcrates — 1787
La mort de Marat — 1793
Les savines — 1799
Napoleó creuant els Alps — 1799
Madame Récamier — 1800
La coronació de Napoleó
Leónidas en les Termopilas — 1814
Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1867):
Deixeble de Groz i David.
Seguidor de l'academicisme.
A mesura que evolucionava fou apropant-se més i més a l'art romàntic.
Retratà a Napoleó i a les classes altes. - Tractava el nu femení.
Obres: La Gran Odalisca, Napoleó al seu tron imperial, Madame Moitessien i la Madmemoiselle Rivière, també, el Bany Turc, La condesa de Haussonville...
Francisco de Goya y Lucientes
Pintor i gravador.
La seva obra abasta la pintura de cavallet i mural, el gravat i el dibuix.
El seu estil va evolucionar des del rococó, passant pel neoclassicisme, fins al preromanticisme, sempre interpretats d'una forma personal i original, amb un tret subjacent de naturalisme.
Els seus referents més contemporanis van ser Giambattista Tiepolo i Anton Raphael Mengs, encara que també va rebre la influència de Diego Velázquez i Rembrandt.
L'art goyesco suposa un dels punts d'inflexió precursor d'algunes de les avantguardes pictòriques del segle XX, especialment l'expressionisme;
Per tot això, se'l considera un dels artistes espanyols més rellevants i un dels grans mestres de la història de l'art mundial.
Obres més importants de Goya
_por_Francisco_de_Goya.jpg)
“La gallina cega”, 1789 Cartons i tapissos
“Retrat de la Duquessa d'Alba”, 1795
.jpg)
“Les maques”, 1795 – 1800
“La família de Carles IV”, 1800
“La maca vestida”, 1800 – 1807
“Afusellaments del 3 de maig”, 1814
“La lletera de Bordeus”, 1827.
“Gravats de desastres de la guerra i la tauromàquia"
“Pintures negres"
|
Característiques generals del Romanticisme
Context històric:
Es va iniciar a fins del segle XVIII i va arribar a la seva màxima expressió entre 1820 i 1850, aproximadament.
Les primeres manifestacions preromàntiques, es poden situar a mitjan segle XVIII,
Lla poètica anglesa del sublim, al moviment literari alemany Sturm und Drang i al cercle filosòfic conegut com a escola de Jena.
A la fi del segle XVIII van succeir diversos esdeveniments importants en la societat, com la independència de les 13 Colònies d'Anglaterra (1776), la Revolució Francesa (1789) i la I Revolució Industrial, deixant al descobert noves maneres de viure, de pensar i els artistes romàntics es van encarregar de plasmar aquests canvis en les seves obres.
El pensament romàntic va sorgir en oposició al racionalisme imperant a Europa sota la influència de la Il·lustració.
Els romàntics van buscar reflectir, des de la subjectivitat de l'artista, els aspectes de la vida més vinculats a les emocions.
El romanticisme es va desenvolupar en el context de la canviant societat del segle XIX:
A Europa, després de la crisi de l'antic règim a partir de la Revolució francesa, el fracàs del projecte napoleònic i les restauracions monàrquiques van provocar un sentiment de decepció en la societat.
Revolucions liberals de 1920,30 i 48.
La creixent industrialització va tenir com a conseqüència una massiva mobilització de població des de les àrees rurals cap a les urbanes.
A les ciutats, que van créixer ràpidament, es va afermar la burgesia com a classe social en ascens.
Primers moviments d'obrers industrials que buscaven millorar les seves condicions de treball.
Lluites independentistes en territoris ocupats per potències estrangeres, com ara Bèlgica, Itàlia, Grècia i els països hispanoamericans.
Societat desencantada amb els processos històrics immediatament anteriors però també curiosa, interessada en els viatges, la novetat, les cultures alienes, el diferent i l'exòtic com a manera d'evasió del present.
L'Art Romàntic o Romanticisme és un moviment cultural que va sorgir a la fi del segle XVIII, va sorgir a Alemanya i el Regne Unit com a reacció a la Il·lustració i al Neoclassicisme. Va abastar diferents camps com la filosofia, l'art, la literatura, la música i la política, sent un dels primers moviments que es va estendre completament per Europa i part d'Amèrica.
El Romanticisme o Art Romàntic és en realitat una concepció de la vida i de l'art. Això, unit a l'individualisme, confereix al moviment una especial riquesa en variants expressives. El geni creador per sobre de qualsevol norma imposada des de fora, un subjectivisme exacerbat i el menyspreu dona tota lògica i raó són alguns dels principis que defineixen la nova sensibilitat romàntica, les repercussions de la qual encara avui perduren.
Característiques generals:
És un moviment estètic que es va originar a Alemanya a fins del segle XVIII com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el Neoclassicisme, donant-li preponderància al sentiment.
Es va desenvolupar fonamentalment en la primera meitat del segle XIX, estenent-se des d'Alemanya a Anglaterra, França, Itàlia, Espanya, Rússia, Polònia, els Estats Units i les nounades repúbliques hispanoamericanes.
El moviment romàntic abasta gairebé tot el segle XIX; però el seu major apogeu se situa entre 1825 i 1875.
És el moviment que s'oposa a serenitat clàssica.
És l'expressió viva, que s'oposa enfront de la fredor del Neoclassicisme.
És l'exaltació de la llibertat, enfront de les regles de l'acadèmia.
És la varietat, contra la unitat en la composició.
La imaginació i el sentiment, enfront de la raó.
Actitud anticlàssica.
La consciència del Jo enfront de tot.
Ruptura amb les tradicions classicistes, basades en regles i estereotips.
Importància i valoració del diferent enfront del comuna.
L'art romàntic sol tenir un caràcter lliure i revolucionari.
El Liberalisme enfront del Despotisme Il·lustrat.
L'Art Romàntic és una manera de sentir i concebre la naturalesa que els envolta.
Originalitat enfront de la tradició classicista. Cada autor ha de mostrar el que li fa únic.
Subjectivisme i Individualisme absolut.
Caràcter Nacional enfront de la universalitat de la Il·lustració.
Temes romàntics:
Egocentrisme L'ànima de l'home
La Llibertat El regne de la llibertat absoluta és l'ideal romàntic, el principi de tota ètica romàntica
L'amor i la mort. L'amor atreu al romàntic com a via de coneixement, com a sentiment pur, fe en la vida i cim de l'art i la bellesa. la mort d'amor és vida, i la vida sense amor és mort.
La religió dels romàntics un sentiment interior i una intuïció essencial del diví que condueix a una unió mística amb Déu.
Arquitectura romàntica
La noves necessitats L'organització social comportarà modificacions profundes en les estructures materials.
Nous mitjans de comunicació, com el ferrocarril, que exigeix estacions, ponts i, en general, grans obres públiques
Noves indústries i instal·lacions de característiques i dimensions fins llavors desconegudes.
Museus i biblioteques.
Desenvolupament de la tècnica constructiva, principalment del ferro.
Obres:
L'Òpera de París, màxim exponent de la burgesia francesa. Charles Garnier (1825-1868) conjuga elements arquitectònics heterogenis en els quals barreja el fantasiós i l'opulent del gust burgès i el medievalisme.
Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc (1814-1879) és un dels arquitectes més importants del segle XX, sobretot gràcies als seus estudis de l'arquitectura medieval.
Restaura la catedral de Notre-Dame de París i la catedral de Reims.
Gustave Aleixandre Eiffel (Torre Eiffel (París), 1889 300 m.
L'escultura va tenir en el període romàntic un desenvolupament molt de menor que la pintura. Els escultors mai van renunciar a la inspiració grecoromana, tant en iconografia com en formes, i les obres resultaven fredes i acadèmiques, mancades d'originalitat. Però a partir de 1810 de manera progressiva es van anar substituint per elements contemporanis.
L'escultor més important va ser François Rude (1784-1855) a qui es deu com a obra mestra el grup “La partida dels voluntaris en 1792”, relleu conegut popularment com “La Marsellesa”, que va realitzar per a l'Arc de triomf de l'Estrella de París.
Françoise Rude - La Marsellesa
- La Pintura del Romanticisme
- La Pintura del Romanticisme o Pintura Romàntica neix en el segle XIX simultàniament a Alemanya i Anglaterra, en contraposició a la pintura neoclàssica que imperava fins al moment. Va ser un art plàstica lligada a moviments socials i polítics, els quals van cobrar força amb la Revolució Francesa
- Etapes de la Pintura Romàntica:
- La pintura del romanticisme va durar pràcticament 100 anys i va tenir diferents etapes, les quals són:
Preromanticisme (1770-1820)
Va ser la primera etapa de la pintura romàntica. Durant els primer 30 anys aproximadament es va desenvolupar en paral·lel al costat del Neoclassicisme, donant lloc a quadres amb temàtiques romàntiques però mostrant tècniques i característiques neoclassicistes o fins i tot barroques.
Apogeu de la Pintura Romàntica (1820-1850)
L'apogeu de la pintura romàntica està marcada pel començament del nou segle, produint canvis en les temis pictòrics on van cobrar importància els temes relacionats amb la història moderna i es va introduir una nova concepció dels paisatges.
- Característiques de la Pintura Romàntica
- La pintura romàntica es va desenvolupar al llarg de la primera meitat del segle XIX en el continent europeu. Va aparèixer a Alemanya poc abans de la Revolució francesa entorn de Goethe i al Circulo de Jena, i va trobar el seu apogeu a França durant la Restauració, quan ja s'havia establert fermament a Gran Bretanya.
- El romanticisme va forjar una iconografia pròpia basada en la literatura i en l'exotisme de les noves fonts d'inspiració.
- La fascinació que van produir l'Edat mitjana i el fantàstic en els artistes els va portar a explorar les obres de Dante, Shakespeare, Goethe, Walter Scott, Chateaubriand i altres, així com els contes populars i les visions d'un Orient carregat d'erotisme.
- Hi ha dos grans camps on es desenvolupa la pintura romàntica:
- La pintura històrica, el gènere més noble de l'Acadèmia, va ser transformat per aquesta aportació; a les pintoresques escenes sentimentals de caràcter històric van respondre escenes de gènere els formats i les eloqüències del qual eren els de les pintures històriques.
- El paisatge, En la pintura del Romanticisme els paisatges cobren espacial importància, allunyat de les seves funcions mitològiques, va experimentar un desenvolupament sense precedents: a Alemanya, amb la pintura simbolista de Caspar David Friedrich; a Gran Bretanya, amb John Constable i William Turner, i a França, amb els membres de l'escola de Barbizón.
- Els pintors utilitzen diferents tècniques a l'hora de crear les seves obres: l'oli, aquarel·les, gravats i litografies.
Apareixen les textures rugoses. Els artistes apliquen pinzellades lliures plenes de vida i energia.
- En la pintura romàntica desapareix la línia enfront del color. La Llum cobra una especial importància en les pintures del romanticisme.
- Els artistes romàntics creen obres amb composicions dinàmiques, marcades per corbes i gestos dramàtics, donant vida a moltes de les seves obres.
- Temes de la Pintura Romàntica
- Els temes preferits usats en la pintura del romanticisme són els següents:
- Paisatges: Els autors usen els paisatges com una manera de transmetre l'inabastable i diferents estats d'ànim.
- Polítics i Socials: Neixen les pintures de caràcter polític i social com «La Llibertat guiant al poble» de Eugène Delacroix.
- Desastres
- Religió
- Retrats
- Temes Fantàstics i Exòtics
- Principals Pintors Romàntics
- Dins de la pintura romàntica podem destacar 4 grans pintors: Delacroix, Friedrich, Géricault i Turner. Cadascun amb un estil únic, van ser capaços de plasmar diferents temàtiques des dels seus propis punts de vista, creant grans obres de fama mundial que encara són reconegudes avui dia.
Eugène Delacroix - La llibertat guiant al poble
Caspar Friedrich - Viatger davant un mar de boira
Théodore Géricault - El rai de la Medusa
William Turner - El temerari |
