Característiques generals del Realisme
El Realisme tant pot ser una actitud estilística o de teoria de l'art que identifica art i realitat, com pot designar un corrent artístic del segle xix que abasta tant en escultura i en pintura com en la literatura.
En el primer cas, hi ha un interès per representar la naturalesa d'una manera imitativa (mimesis); tendeix a representar personatges, situacions i objectes de la vida quotidiana de manera veritable, i descarta l'artificialitat, la ficció especulativa, la idealització i estilització. Aquest enfocament realista de l'art s'ha donat en molts estils i èpoques històriques diferents al llarg de la història de la pintura i de l'escultura.
En el segon cas, el corrent artístic, és una reacció al romanticisme i a les revolucions del 1848. En aquest fet hi ha una forta influència del cientisme positivista del s. XIX, així com de la fotografia, inventada en aquell moment, i de les noves ideologies socials que s’estengueren arreu d’Europa
La pintura realista reemplaça les imatges idealistes de l'art tradicional per esdeveniments de la vida real, donant-li prioritat a retratar la vida quotidiana. Això es deu a la seva sensibilitat social i ideològica cap a les classes baixes i els moviments d'esquerra.
És Gustave Courbet qui estableix les bases en 1861, quan diu que “la pintura és un art essencialment concret i només pot consistir en la representació de coses reals i existents”.
Context històric:
El realisme és un moviment artístic que s'origina a França, cap a mitjan segle XIX, per a escampar-se també per Gran Bretanya i més tard, els Estats Units. S'inicia precisament després de la revolució que va enderrocar al monarca Luis Felipe en 1848 Es desenvolupa durant el Segon Imperi baix Napoleó III i acaba cap a finals del segle XIX.
En els seus començaments aquest moviment té lloc en la literatura amb Campfleury (Jules François Félix Husson); Balzac i Luis Edmond Duranty. I també en la pintura, el màxim exponent de la qual va ser Gustave Courbet.
Característiques:
Objectivitat. Es caracteritza per la recerca de l'objectivitat i el rebuig al món de la fantasia i dels somnis; el que és quotidià en contraposició a allò exòtic és el tema central, que exposa problemes polítics, humans i socials.
Retrat. La condesa de Vilches - Federico Madrazo
Representar la realitat. Els artistes del realisme tenen un desig d'objectivitat per representar la realitat el més acurada possible, sense embellir-la, per la qual cosa la capacitat d'observació de l'artista és de màxima importància.
Gustave Courbet - L'atelier
Tot i així, la pintura del realisme no va aportar cap innovació profunda des del punt de vista tècnic en relació al romanticisme.
La gran diferència la trobem en la tria de temes contemporanis de la seva època i solen mostrar una crítica social; els problemes socials derivats del procés d'industrialització, la injustícia social, l'explotació a les fàbriques i el desencant pels fracassos revolucionaris de la primera meitat del segle XIX.
El seu principal objectiu és, com el manifesta Courbet, prendre la realitat del món que l'envolta. Per això, proclama plasmar costums, idees i aspectes de l'època, destacant la seva visió personal de la realitat.
Gustave Courbet - L'enterrament d'Ornans
Encara, més en el preàmbul del catàleg de l'exposició de 1855, declara que “cal saber per a fer” i que la seva finalitat és produir “art viu”
Moviment heterogeni
És Gustave Courbet qui encunya el terme realisme en donar-li aquest nom a l'edificació que es construeix per a l'esmentada exposició: “Pavelló del Realisme”. No obstant això dins d'aquest moviment no hi ha una completa unitat. Existeixen molts pintors considerats dins d'ell, però no és un moviment estructurat ni homogeni.
Representació de la classe baixa i mitjana
Representació de la realitat quotidiana de la població de classe baixa i mitjana de la societat. Un exemple d'això és “Les espigolaires” de Jean-François Millet.
Jean François Millet - Les espigolaires
Serietat
Absència d'alegria, les persones es veuen serioses i per això se les representa amb colors foscos. D'aquesta manera les pintures es tornen ombrívoles com un mitjà de demostrar la difícil situació que viuen els treballadors. Un oli que el representa clarament és “El vagón de tercera clase” de Honoré Daumier.
Duresa en el treball
Imatge dels treballadors urbans, rurals i pobres mostrats en postures encorbades, lluitant per fer un treball manual dur. Això es pot veure en Els picapedrers, de Gustave Courbet.
Distinció de classes
Desafiament de les distincions de classes socials present, per exemple, en Dones joves del poble. Allí estan molt a prop les dones joves representants del medi rural emergent i la classe pobra pagesa que accepta la seva caritat.
Tècniques usades en la pintura realista:
Per als crítics de l'època, tant la pintura de Courbet com la dels seus contemporanis del realisme, no respectaven les tècniques tradicionals. Per a ells es tractava d'un art conflictiu i irrespectuós de les pràctiques vigents fins a aquest moment.
lnfluència de les obres de Marcantonio Raimondi i Giorgione.
Entre aquestes tècniques que van commocionar els especialistes artístics de l'època, es troben:
- Reforçar molt els contorns de les figures com ocorre en la primera obra de Courbet, Els picapedrers, la qual cosa dona un llenç “pla”.
- Manca de perspectiva i negació d'escala com ocorre en una altra obra de Courbet Dones joves.. i en “Le déjeuner sud l’herbe” d' Édouard Manet. De manera que van considerar el tractament de Manet com a indecorós enfront dels Vells Mestres.
- El mateix va ocórrer amb “Olímpia” basada en “Venus de Urbino” de Tiziano, a la qual van considerar contornejada, plana, crua i basta.
Aquestes característiques anti acadèmiques tant en Manet, qui fundés posteriorment l'impressionisme, com en Courbet, li van donar a la pintura del realisme la possibilitat de fer un art d'enorme creativitat fora de les doctrines tancades i normalitzadores.
I això ha estat la possibilitat que els futurs artistes es poguessin allunyar del naturalisme i prendre infinitat de solucions que fan de la pintura l'art per excel·lència del segle XX.
La pintura de Manet evoluciona cap el Impresionisme com es pot veure en aquesta famosa pintura.
El bar del Folies Bergère, pintura de Édouard Manet (1881-1882)
|
Característiques generals de l'Impresionisme
L'Impressionisme és una escola pictòrica nascuda a França que es va manifestar sobretot, de 1974 a 1886 i va marcar la ruptura de l’art modern amb l‘academicisme . Destaca la seva tendència a recollir les impressions fugitives, la mobilitat dels fenòmens més que l'aspecte estable i conceptual de les coses.
L'impressionisme és considerat el moviment més important a la pintura de les últimes dècades del segle XIX. Cada pintor impressionista dedicava temps a l’estudi de la tècnica pictòrica. Durant la guerra de 1870, Monet, Pissarro i Sisley van anar a Anglaterra, on admiraren l’obra de Constable i Turner. En tornar treballaren junts a la vora del Sena i les seves obres mostren elements comuns durant un temps.
Context històric
Després del fracàs de la Comuna de París (1871) i la brutal repressió de les classes populars, la burgesia francesa es consolidà en el poder amb la III República . El capitalisme, que s’havia començat a desenvolupar amb el 2n Imperi, es consolidà a França. Les forces productives van créixer com mai, els avenços en la investigació científica i la creació de nous materials transformaren radicalment l’aspecte d’Europa.
La concepció de la realitat, de la naturalesa i de l’home canvià a un ritme vertiginós, que en molts aspectes no s’havia produït des del Renaixement. Tots aquests canvis afectaren profundament l’art. Els conceptes d’espai i temps es transformen , les comunicacions són cada vegada més ràpides i fàcils, la fotografia permet veure coses que l’ull humà no percebia...
Davant aquesta realitat canviant, la pintura de la segona meitat del XIX ofereix dos camins: l’impressionisme i el simbolisme, que per una banda suposen el final del cicle pictòric iniciat al Renaixement i, per l’altra, l'origen de l’art contemporani després dels postimpressionistes.
Característiques de l’Impressionisme:
a) Teoria dels colors : de Newton sobre la descomposició dels colors, i de Chevreuil (colors primaris i complementaris). L'associació de dos colors primaris dona com a resultat el complementari del tercer color primari. La fusió no es fa al pinzell sinó a la retina de l’espectador, que confon tocs pròxims de colors primaris. La “llei dels contrastos simultanis” de Chevreuil, els colors difonen una orla del cromatisme complementari.
b) Plasmació de la llum : Els objectes només es veuen en la mesura que la llum hi incideix. Al revés de Newton, el pintor recompon els colors per crear sensació lluminosa. Els impressionistes coneixen les teories de Newton sobre la descomposició de la llum llum color La teoria del color de Chevreul P = Primaris o generadors S = Secundaris o complementaris
Cadascun dels colors secundaris és el complementari del color primari
c) Aparences successives : Pintaren repetidament el mateix tema, canviant els matisos d'il·luminació cromàtica, intensitat solar, boira...
d) Coloració de les ombres : aquestes deixen de ser fosques i es redueixen a espais acolorits amb tonalitats complementàries. Desapareix el clarobscur i el dibuix, o queda diluït entre el color.
e) Pinzellades soltes i lliures: fetes de taca pastosa i gruixuda, sense retocar-la, per traduir les vibracions atmosfèriques més fidelment.
f) Sortida a l’aire lliure : van fugir dels tallers i es traslladaren al camp.
g) Tècnicament aplicaven els colors sobre la tela, sense barrejar-los a la paleta. (punt, coma, esborrany) a certa distància del llenç els colors es barregen en la retina de l’espectador “trompe l’oeil ”.
------------
La història de l’Impressionisme comença a París, el 15 d’abril de 1874 quan una colla de joves pintors rebutjats del Saló Oficial d’aquell any, decidiren, malgrat tot, d’exposar llurs creacions en la galeria-saló del fotògraf Nadar, en el 3er pis de la casa 35 del Boulevard dels Capucines i van començar a reunir-se al Café Guerbois de Montmartre.
Claude Monet, Auguste Renoir, Camille Pissarro, Paul Cézanne, Edgar Degas, Berthe Morisot...
Auguste Renoir (1841-1919) Fou un revolucionari i al mateix temps mantingué el pes de la tradició (Ticià, Rubens). Amb tonalitats intenses reflecteix les vibracions de la llum ondulant entre les fulles, com es pot comprovar en la seva obra més famosa, on les formes semblen tremolar plenes de dinamisme (Moulin de la Galette). Totes les seves teles són plenes de flamarades de color. Les figures humanes són també molt importants en la seva obra.
Renoir - El gronxador 1876
Renoir - Le Moulin de la Galette 1876
Rnoir - Esmorzar dels remers 1871
Edgar Degas: A partir de 1862 es convertí en un defensor de les teories impressionistes, després d’haver passat per altres fases pictòriques. El seu és un impressionisme més de la forma que del color. La llum sorgeix en reflexos de faldilles de ballarines, captades en un instant fugaç. Té gran interès en la figura humana, en les seves múltiples posicions. També representà curses de cavalls, on el moviment era element bàsic.
La classe de dansa 1873 -1876
 
L’estrella 1878 ---------------- L’absenta 1876
Curses de cavalls 1885-1888
Alfred Sisley:
Sisley, pintor anglès resident a França, va viure durant uns anys en aquest poble i va pintar diferents versions de Port-Marly inundat.
Inundació a Port-Marly 1876
Retrat de Eduard Manet a Berthe Morisot. 1874
Fou la cunyada i l’alumna de Manet.
Berthe Morisot va pintar el seu entorn social, sobretot dones, nens, escenes domèstiques... Pertanyia a l’alta burgesia i pintava el seu entorn, com tots els impressionistes. Estava casada amb el germà de Manet.
 
En el balcó, 1873 ---------------El bressol. 1872
Camille Pissarro: Després d'un període neoimpresionista, va tornar al lirisme i a l'esplendor cromàtic de l'impressionisme. El 1895, un empitjorament de la malaltia ocular que patia el va obligar a pintar paisatges urbans de París des de la finestra: Avinguda de l'Òpera, Jardí de les Tullerías i Efecte de neu.
Del seu període anomenat de Pontoise daten les seves millors obres inspirades en Monet i Cézanne
El Jardí de Pontoise (1877)
|
El terme Neoimpressionisme va ser donat pel crític Felix Feneon, el neoimpressionisme també és conegut com a divisionisme i puntillisme. L'any 1884 es va crear la Societat d'Artistes Independents que acceptada a tots els artistes sense cap excepció Signac i Seurat es van conèixer durant aquestes reunions. Els pintors Neoimpressionistes seguien pintant temes de la vida moderna i del paisatge. Torna a prendre importància el dibuix, els elements del quadre prenen forma més geomètrica i tornen a realitzar els seus quadres als seus estudis ja que prenia una llarga elaboració, només utilitzen colors primaris i els ulls són els que han de fer la barreja. Al Neoimpressionisme reinterpreten l'impressionisme i en parteixen per tornar al dibuix i la línia i intenten donar sentit al que dibuixen.
El circ. Seurat. 1891
Tarda de diumenge a l’illa del Grande Jatte. Seurat. 1884-1886
Paul Victor Signac El port de Saint-Tropez, 1907
· Es basen en les teories dels contrast simultanis de Chevreul.
· Donen un fonament teòric i científic al procés artístic.
· El color pur és situat sobre la tala en forma de punts.
· La mescla de colors es realitza en la retina de l’espectador. |
El terme postimpressionisme engloba l’obra d'un bon grup d'artistes, molt diferents entre ells, que només tenen en comú dos elements: haver nascut entre el 1850 i el 1860, i continuar, amb la mateixa constància que els impressionistes, la tasca de “desliteraturització” de la pintura: per aconseguir-ho, trien temes i objectes de la realitat absolutament vulgars, de manera que el quadre ja només pot ser contemplat i analitzat per les qualitats estrictament pictòriques, sense claus ni referències que pertanyen a la cultura, la historia o la literatura.
En la resta de manifestacions, no es poden establir coincidències entre aquests artistes que van desenvolupar llur tasca des de planteja-ments molt diferents. Plantejaments o línies pictòriques que constituiran, d'altra banda, les línies que seguirà el treball de les avantguardes del segle XX.
Paul Cézanne
Temàticament parteix del realisme, però no és un moviment introspectiu –de dins a fora- sinó subjectiu: cap enfora.
Tècnicament parteix de l’impressionisme: la llum i el color permeten captar les coses (de fora cap endins) però li sembla insuficient no vol captar nom és l'aparença, sinó l’essencia pintura descriptiva de recerca intel·lectual
Estil personal, individualista, sense massa connexió amb els seus coetanis. Pintava més que dibuixava. Emprava el realisme com a mitjà d’expressió. Innovador considerat l’iniciador de moviments posteriors: fauvisme, cubisme, expressionisme. Pocs efectes espacials. Simplificava els objectes per representar les formes bàsiques fonamentals
P. Cézanne (1893). M. d'Orsay, París Oli / tela (97 x 130 cm).
Dos homes jugant a cartes a l’hostal.
Paul Gauguin
L’obra artística de Paul Gauguin (1848-1903) és inseparable de la seva trajectòria vital. Gauguin era un important i pròsper agent de la Borsa de París, un pintor amateur i un destacat col·leccionista d’art. Però, l’impacte la crisi borsària va portar-lo a fer un canvi radical en la seva vida: va abandonar el seu negoci, va desentendre’s de la seva família i va passar a dedicar-se totalment a l’activitat artística.
Enfront de la sofisticació de la vida urbana Gauguin representa un esforç creixent i continuat per trobar en el món primitiu l’essència de la condició humana, un art nou vivificat per l’acostament a l’art primitiu o popular i no exempt de simbolisme.
Així, iniciat en l’impressionisme del París de la Belle Époque, Gauguin va establir-se entre els pagesos més pobres de la Bretanya. Més tard, ja completament arruïnat, va viure uns mesos amb el geni holandès Vincent Van Gogh a Arles. Finalment, va marxar cap a les illes del Pacífic i va instal·lar-se a Tahití a la recerca d’un món espiritual més pur que el de les societats europees.
Pits amb flors roges. P. Gauguin 1899. Oli / tela ( 9 0 x 073 c m). M. Metropolità d'Art, Nova York
Vincent Van Gogh
Vincent Willem Van Gogh (1853-1890) és un cas singular de la pintura postimpressionista. El seu cas, donada la seva condició d’artista no professional, va plasmar en la seva pintura una necessitat creativa sortida d’allò més profund de la seva personalitat. La vida de Van Gogh és un exemple de dramatisme, una experiència vital impossible de separar de la seva obra. La seva vida, coneguda de primera mà per la llarga sèrie de cartes que va escriure al seu germà Theo, va arribar a apoderar-se de la seva obra.
En la seva pintura s’estableix una relació profunda entre les seves vivències i el motiu en el qual es fixa, ja siguin paisatges, retrats o autoretrats. Així, els paisatges de Van Gogh resulten misteriosos i turbulents; la natura no li interessa més que com a mirall de l’ànima de l’artista fins a esdevenir un agitat escenari colorista inquietant. Igualment, la intenció d’arribar fins al fons de l’ànima humana queda patent en els retrats i autoretrats. Tanmateix, la seva expressió més acabada la trobem en les natures mortes, síntesi de l’expressionisme.
Gerro amb dotze gira-sols
El dormitori de Van Gogh a Arle
La nit estelada
|
