 |
||
Van Gogh Nit estrellada (versió de 1889)
Títol: Nit estrellada Context: Estil postimpressionista L’obra va ser realitzada en un moment en que a França s’estava portant a terme, per part d’una sèrie d’autors nous, una revisió de l’impressionisme, Aquests pintors experimentaran un nou concepte de la pintura i donaran lloc a diferents tendències que seran precursores de les avantguardes dels segle XX. Van Gogh entra en contacte amb els cercles impressionistes, però trobarà el seu propi camí que li portarà a desenvolupar una obra fortament expressiva i plena de força i color. Estil: postimpressionista. La Nit d’Estrelles pren com a base la vista que Van Gogh tenia des de la seva habitació, a l’asil psiquiàtric prop de Saint-Rémy, a la Provença: un camp de blat amb les muntanyes al fons; afegeix els elements que li convenen, que són el xiprer i el poble amb l’església. És un paisatge nocturn, que manifesta l’interès de van Gogh per la expressió dels colors de la nit, a més del sentit d’aquesta com a temps de misteri, solitud i angúnia. Anàlisi formal: Simbiosi de color i dibuix. Característiques compositives: S’estructura en dues parts ben diferents: a baix està la terra, amb el poble, del que destaca l’agulla de l’església; hi ha llum a algunes finestres; a dalt hi ha el cel, amb la lluna i les estrelles, irradiant la seva llum des d’unes formes circulars; el firmament és molt dinàmic, amb uns fluxos ondulants que es combinen entre sí; la claredat que envolta la carena podria ser la primera llum del matí. Un xiprer, a l’esquerra, estableix el primer pla, donant l’efecte de la profunditat, i uneix les dues parts, de terra i cel. Així doncs, xiprer, poble i també la posició de les estrelles (que no són les de maig de 1889, quan Van Gogh les va pintar) resulten de la voluntat creadora de l’artista i no una dada del paisatge; és més, l’església té el perfil de les holandeses, fent memòria del Nord, i és molt diferent de la que hi ha a Saint- Rémy. La nit d’estrelles pren com a base la vista que Van Gogh tenia des de la seva habitació, a l’asil psiquiàtric prop de Saint-Rémy, a la Provença: un camp de blat amb les muntanyes al fons; afegeix els elements que li convenen, que són el xiprer i el poble amb l’església, fent una amalgama. És un paisatge nocturn, manifestant interès per la expressió dels colors de la nit, a més del sentit d’aquesta com a temps de misteri, solitud i angúnia; té dues parts ben diferents; baix està la terra, amb el poble, del que destaca l’agulla de l’església; hi ha llum a algunes finestres; dalt hi ha el cel, amb la lluna i les estrelles, irradiant la seva llum des d’unes formes circulars; el firmament és molt dinàmic, amb uns fluxos ondulants que es combinen entre sí; la claredat que envolta la carena podria ser la primera llum del matí. Un xiprer, a l’esquerra, estableix el primer pla, donant l’efecte de la profunditat, i uneix les dues parts, de terra i cel. El pintor ha usat la pinzellada que li és característica, dibuixant clarament cada traç, entonant el quadre en la gama dels blaus i verds, i donant-li, contrastant, als focus de llum, a cases i astres, un groc ben viu. Aquest traç va cobrint la tela, com teixint-la amb puntades que van formant les diferents coses, fent ritmes diferents, que són circulars pels astres, ondulants pel firmament, de tirabuixons per la vegetació del fons, de traços rectes per les cases, i serpentejants i verticals pel xiprer. Aquesta composició li dona al conjunt un caràcter vibrant, decidit i esvelt. Significat: El paisatge provençal seran l’element que Vincent Van Gogh va fer servir per expressar la seva lluita íntima que acabarà amb el seu suïcidi, el juliol de 1890. Va arribar a la regió al febrer de 1888, buscant nous camins per la seva pintura; va patir una greu crisi nerviosa el desembre següent i va acceptar l’ internament a l’asil psiquiàtric de Saint Paul de Meusole, prop de Saint-Rémy, on va passar un any; a la sortida va tornar al Nord de França on es va suïcidar, dos mesos després. La natura i l’agricultura no solament li serveixen per expressar la seva percepció d’un món primordial i pur, diferent de la realitat moderna contaminada, sinó també el seu drama religiós. L’artista pinta buscant consol i deixant aquí de costat els assumptes tradicionalment usats, que són els extrets de l’Escriptura. Olivera, xiprer, camp i cel, això és, els elements de la natura, són les limitades eines formals que Van Gogh explota per donar cos al seu estat d’ànim. Alhora les estrelles, llunyanes, misterioses, dinàmiques, i el firmament, que no té límits i és el lloc de Déu, li serveixen per expressar l’anhel religiós de forma innovadora, amb un element de la natura; el pintor, a una de les seves cartes, diu cercar una pintura que pugui donar consol, però sense tornar al romanticisme o a les idees religioses. Una altre interpretació ens parla d’un cel apocalíptic que contrasta amb la pau del poble. El cel representa els seus moments de desesperació i les seves crisis nervioses de les que era conscient, i el poble els moments de pau entre crisi i crisi. Van Gogh expressa a la Nit Estrellada el seu estat d’ànim; al segle XIX hi ha una regressió dels valors religiosos que són discutits pels grans avenços científics; molts busquen a la naturalesa i al Cosmos una resposta a l’anhel humà d’infinit; el pintor havia crescut en la fe, fill d’un pastor protestant, i ell mateix havia estudiat teologia i s’havia dedicat a l’apostolat, havent deixat la predicació per la pintura; ha fracassat en moltes coses, ha intentat suïcidar-se, no ha venut cap quadre i a acabat en la folia: ha hagut d’acceptar l’internament a l’asil i ara busca consol; alhora, pinta assumptes religiosos, l’asil, i paisatges als que projecta la seva inquietud espiritual, convertits en un grafisme de la seva ànima. El xiprer és una flama ardent, mogut pel vent, i s’aixeca cap el cel, immens i llunyà. El poble està lluny, perquè ell està sol; així dona forma al calor humà, present a les experiències que es produeixen rere els vidres il·luminats i de les que l’artista no hi pot participar. L’església, amb la seva agulla, és el ressò del xiprer, llunyana i inútil. Vincent Van Gogh busca, en la immensitat de la nit, la resposta de Déu, que li amaga el seu rostre (cf. Is 8,17). Havia escrit, a la seva germana Wil, el 1888, que Déu és un far durant l’eclipsi, i llavors certament ara passem per aquest eclipsi. Alhora les estrelles, llunyanes, misterioses, dinàmiques, i el firmament, que no té límits i és el
lloc de Déu, li serveixen per expressar l’anhel religiós de forma innovadora, amb un element de
la natura; el pintor, a una de les seves cartes, diu cercar una pintura que pugui donar consol,
però sense tornar a lo romàntic o a les idees religioses.
En aquest quadre l’artista ha aconseguit donar forma a la seva crisi íntima, que té un
component religiós important, mitjançant una temàtica, els paisatges, aparentment seculars;
Van Gogh, com a home del seu temps, busca en la natura les respostes que, a les seves Funció: En aquest quadre l’artista ha aconseguit donar forma a la seva crisi íntima, que té un component religiós important, mitjançant una temàtica, els paisatges, aparentment seculars; Van Gogh, com a home del seu temps, busca en la natura les respostes que, a les seves qüestions sobre l’infinit, la vivència religiosa tradicional no pot donar. Saint-Rémy era a una plana de secà d’agricultura tradicional; hi havia horts d’oliveres i alineacions de xiprers que protegien els ametllers de la força del mistral, el vent fred del Nord; els camps tenien, al sud, les muntanyes dels Alpilles. Així Van Gogh va viure el seu infern a un paisatge molt diferent de la verdura humida i plana de la seva Holanda, o de la regió pròspera, urbana i ben comunicada, d’Arles, on va patir la crisi. L’artista va sentir que, amb el canvi, deixava la modernitat urbana i decadent per endinsar-se dins d’un àmbit tradicional, sobri i autèntic. La natura i l’agricultura no solament li serveixen per expressar la seva percepció d’un món primordial i pur, diferent de la realitat moderna contaminada, sinó també el seu drama religiós. L’artista pinta buscant consol i deixant aquí de costat els assumptes tradicionalment usats, que són els extrets de l’Escriptura. Olivera, xiprer, camp i cel, això és, els elements de la natura, són les limitades eines formals que Van Gogh explota per donar cos al seu estat d’ànim. Van Gogh fa servir el xiprer com un vincle obscur, dens i alhora vibrant, com una flama, mogut pel vent, que uneix la terra amb el cel, i que pot manifestar la seva identitat; és un arbre que manifesta elevació i s’usa per simbolitzar, per la seva verticalitat, la fe en la vida després de la Mort i la mateixa idea de la Mort, dient el pintor, a la seva correspondència, que és funerari. Models i influències |
||
Pàgines de batxillerat humanístic i artístic. Javier Arrimada 2021 |
||
