Mare de Déu de Sallent

Talla de 1350 o la segona meitat del segle XIV
Talla en alabastre amb restes de policromia i daurat amb pa d'or
Dimensions: 118 x 39 x 22 cm
Procedeix de Sallent de Sanaüja (Segarra)
Adquisició de la Col·lecció Plandiura, 1932
Localització: MNAC

Context: L’Art gòtic és propi de la baixa edat mitjana que es caracteritza per grans canvis socials i econòmics. Al s. XIII s’inicia un període d’expansió de caràcter unificador i universalista. Aquestes condicions afavoreixen el renaixement de les ciutats i el sorgiment d’una nova classe social: la burgesia. Aquesta facilita la cultura, ja que la passa en mans dels ordes mendicants. A causa d’això la societat es «sensibilitza», s’humanitza. Així doncs, comença un corrent: l’Humanisme

Anàlisi formal:

La imatge representa a la Mare de Déu coronada com a la reina del Cel i al Nen Jesús agafat per aquesta. Aquest grup escultòric té l’origen en la imatge romànica de la Mare de Déu com a Sedes Sapientine, és a dir, com a Tron de Saviesa representada en el Nen Jesús. La Mare de Déu sosté el nen Jesús, acaronant-li el peu dret. L’infant té un colom a la mà esquerra, i amaga els dits de la dreta entre els plecs del mantell de la Verge. La corona es posterior, en substitució de la original.

La Mare de Déu de Sanaüja es caracteritza per l’equilibri i per l’harmonia en les proporcions. Els plecs de la túnica i la gestualitat mateixa dels dos cossos estan estudiats per afavorir aquest equilibri i harmonia visuals. La distribució horitzontal que mostren els plecs de la túnica de la Verge a l’alçada del pit i els de les cames de l’Infant, trenquen la verticalitat que predomina a la resta de plecs, que cauen amb elegància i amplitud. La manera de llibertat i suau de la caiguda dels plecs aporta moviment a l’escultura.

Es pot veure el canvi fonamental entre l’art romànic que preferia una imatge de la Mare de Déu en posició sedent i actitud severa i estàtica, i l’art gòtic que expressa una gran dolçor. Aquest gest el faria qualsevol mare en portar el seu fill en braços (naturalisme). Composició tancada, línies en s amb contrapposto. Superfície polida per donar qualitat perlada, amb suau policromia blava al mantell i vermella a les carnadures. Aquesta escultura és una de les imatges gòtiques de la Mare de Déu dempeus amb l'Infant més belles i elegants de Catalunya.

Tot i que sempre s'ha afirmat que aquesta imatge procedeix de Sallent de Sanaüja, res no es coneix del seu emplaçament original o del context en què va ser creada.

Se n'ha situat la realització durant la segona meitat del segle XIV. Del mateix moment i amb unes característiques molt semblants, fins i tot en el terreny estilístic, el Museu Episcopal de Vic conserva la Mare de Déu de Boixadors (Anoia), per a la qual s'ha proposat la mà del mateix artista.

Significació: Peça típica de l’apogeu del gòtic: sinuositat que recull i fins i tot exagera la forma dels ivoris cortesans, que serviren de model a la propagació de la tipologia; suavitat de les formes, amb línies poc marcades; naturalisme de la relació entre les figures i subtilitat dels gestos (encara que les figures no es mirin, com seria prototípic); policromia realista. Fon les funcions devocional i decorativa, en aquestes figures de lectura fàcil per a la transmissió de la fe i de la relació entre una mare i un fill. Propi de l’època d’expansió dels ordes mendicants que humanitza allunyant-se de les severitats romàniques.

Funció: Funció religiosa. D’una banda era ornamental i de l’altra tenia com a objectiu apropar la religió al poble i transmetre un missatge de bondat divina i d’esperança en la fe. En aquesta època, on la majoria de la població era analfabeta, la iconografia tenia un paper molt important. L’estàtua, doncs, donava bons arguments per estimular la fe popular.

Nuestra Señora la Blanca de la catedral de León

Virgen Blanca de la catedral de Toledo

Llamada popularmente "Virgen Blanca" por su color más destacado, aunque dispone de una discreta policromía. Es del siglo XVI, estilo gótico tardío y de origen francés.

Nuestra Señora la Blanca, León

La catedral de León, una de las más importantes de la arquitectura gótica peninsular, conserva en sus tres portadas un rico repertorio escultórico. En el parteluz de la portada principal se sitúa esta imagen de Nuestra Señora la Blanca, que puedes observar en la reproducción. En realidad es una copia, estando ubicado el original en una capilla de la girola para su mejor conservación. Centraremos nuestro análisis en la Virgen y no en el conjunto de la portada. La obra de temática religiosa, fue esculpida en piedra. Representa a la Virgen en compañía del Niño. Viste un manto de amplios pliegues que le cubre todo el cuerpo y aparece coronada, símbolo de su realeza. Con la mano derecha está en actitud de bendecir, y con la izquierda sostiene al Niño; éste también nos bendice con su mano derecha, mientras que en la izquierda lleva una pequeña bola, símbolo del mundo.

Desconocemos con exactitud el nombre de su autor, se habla del maestro de Burgos, o del maestro Enrique, escultor de origen francés como el artista que la realiza. Cronológicamente se sitúa entre 1255 y 1260 por tanto pertenece estilísticamente al arte gótico como mencionábamos anteriormente.

Del análisis de esta obra podemos deducir algunos rasgos característicos de la escultura gótica: