Títol: Les tres Gràcies Pintor Peter Paulus Rubens (1577-1640)

Cronologia: 1630-35

Estil: Barroc, escola flamenca

Localització: Museu del Prado (Madrid)

Tècnica i suport: Oli sobre fusta

Dimensions 2’21 m x 1,81 m

El context històric: És el segle XVII (moment de la Contrareforma, després del Concili de Trento), s’emmarca en el temps de la Guerra dels 30 anys (1618-1648, que fa afectar a Europa central, principalment Alemanya). L’enfrontament entre catòlics i protestants, el desenvolupament del comerç i els desitjos d’independència van produir l’escissió, en el segle XVII dels Països Baixos en dues parts, entre protestants i catòlics o partidaris de la reforma o la contrareforma: per una part, Holanda, protestant, democràtica i burgesa, i per altra part, Flandes, catòlica, aristocràtica i monàrquica, sota domini espanyol fins 1714.

- Contrareforma: Concili de Trento Cultura - Galileo Galilei (1564-1642) - René Descartes (1596-1637) - Johannes Kepler (1571-1630) - Isaac Newton ( 1642-1727)

Tema: Mitològic, segons el model iconogràfic repetit des l’Antiguitat clàssica, representa les deesses de la bellesa, de l’encís i de l’alegria, les tres Gràcies com tres joves nues o cobertes amb fines gases, que formen un estret cercle. El tema tractat, en aquest, quadre ha estat present a l’art des de l’època hel·lenística, tant en pintures com en escultures. Segons la mitologia grega (primera font on s’esmenten és a la Teogonia del poeta grec Hesiode, s. VIII aC), les tres Gràcies o Càrites joves i belles (Aglae, Eufròsine i Talia) foren divinitats, filles de Zeus i de la nimfa Eurínome, representen l’impuls positiu de la vida; i són deesses de la bellesa, de l’encís i de l’alegria. Segons diverses fonts, a cada una correspon un atribut o qualitat, però no n’hi ha classificació clara. Las Gràcies habiten l’Olimp junt a les muses i protegeixen els filòsofs. Acompanyen les divinitats de l’amor, Afrodita i Eros, i presidien els convits, les danses i la resta d’esdeveniments socials plaents. Influeixen en els treball de l’esperit i en les obres d’art.

Composició: Rubens pintà el tema de les tres Gràcies, en diverses ocasions, però només en aquesta versió les representà segons el model iconogràfic repetit des de l’antiguitat clàssica: les tres figures entrellaçades formen un petit cercle, de manera que dues estan de perfil i una dóna l’esquena a l’espectador. Les dones de bons palpissos i en primer pla, estan nues o bé cobreixen parts dels seu cossos amb gases, i s’aprecia una gran delicadesa en el moviment de les figures femenines que, amb els cabells no ben recollits, semblen iniciar un ball amb un lleu moviment de les cames (totes tres endarrereixen el peu dret i es sustenten amb l’esquerre); els braços s’estenen fins a arribar a tocar les figures contigües i formar un grup tancat, perquè totes tres en conjunt, representen la perfecció (cercle sense principi ni final), ja que les virtuts de cadascuna es complementen amb les de les seves companyes.

El pintor les situa en el primer pla del quadre, sobre un espai escenogràfic i un fons de paisatge idíl·lic amb animals pasturant, destacant la lluminositat dels enèrgics cossos sobre la línia de l’horitzó. L’escena queda emmarcada per alguns elements que simbolitzen els seus dons, com el putti o cupido amb el corn de l’abundància, que vessa aigua sobre la terra, a mena de font a la seva esquerra (pròpia d’un jardí) i, a l’altra part, el tronc i una branca d’arbre amb la roba abandonada, i una garlanda de roses, que penja de les branques, situada sobre els caps de les deesses (probablement pintada per Jan Brueghel o algun deixeble seu). A diferència d’altres composicions de Rubens, dinàmiques i centrífugues, Les tres Gràcies presenten un dinamisme contingut i una composició tancada

Cal afegir-hi el predomini de la línia corba i sinuosa de les siluetes. Això ajuda el pintor a reforçar la sensualitat de l’escena, complementant-la perfectament amb el fluix focus de llum que envolta les figures, cosa que provoca un conjunt de clarobscurs que aconsegueixen remarcar la blancor dels cossos. Així doncs, l’autor tracta poc la perspectiva, ja que les personatges es situen en un gran primer pla. El cromatisme de Les Tres Gràcies es basa en l’ús de tonalitats pàl·lides tant en les figures com en el fons, dominat pels tons ocres i verds.

Anàlisi formal:

Iconografia: Les dones representen Deesses: Àglae, Eufròsine i Talia. - Bellesa, Alegria i Passió. - Filles de Zeus i Eurínome. En aquest quadre sense acció, els cossos prenen tot el protagonisme; les dues figures laterals són amb molta probabilitat, retrats de les dues esposes de Rubens: la primera muller, Isabella Brandt (a la dreta) i Helena Fourment (a l’esquerra), la jove de 16 anys amb la qual s’havia casat el vidu Rubens, quan comptava 60 anys, i que es va convertir en una presència constant en les pintures dels últims anys de l‘artista flamenc.

Les Tres Gràcies mostren un preciós color de pell humana fruit de la mescla de vermell, groc i blau, els tres colors primaris. Una esplèndida lluminositat envaeix l’escena, que té lloc a l’exterior. A les figures femenines hi predomina els traços sinuosos, amb la clara intenció d’accentuar la sensualitat dels cossos rotunds. En un cert sentit, es pot dir que en aquesta obra, com en d’altres de tema mitològic, Rubens plasma la seva visió particular de dues de les seves obsessions: la pintura sensual i colorista de Tiziano (Ticià) i l’atracció per la plenitud del cos femení.

Influències: L’originalitat dels pintors primitius flamencs s’havia perdut el segle XVI a causa de la influència de la pintura italiana. El segle XVII apareix una personalitat poderosa, Rubens, que dóna novament un caràcter peculiar a l’art pictòric de Flandes. El catolicisme enfortit per la presència de les tropes espanyoles, va contribuir a mantenir la importància dels temes religiosos, amb la qual cosa es diferencia de l’escola holandesa. Però Flandes no va destacar, precisament, per l’emoció religiosa, sempre més tèbia que la que inspira els pintors espanyols, sinó per l’optimisme, pel seu caire alegre, exultant, que a diferència del naturalisme inspirat en Caravaggio, s’inclina pels aspectes més agradables de l’existència.

Rubens va crear un estil propi, en el qual va recollir algunes de les propostes més importants de la pintura del Segle XVI i de l’inici del XVII europeu: la força cromàtica de la pintura veneciana de Ticià, de Vernès i de Tintoretto; la força compositiva de Miquel Àngel  i la llum de Caravaggio. També va tenir en compte l’escultura grecoromana. Així doncs el seu art va tenir una gran influència al llarg del Segle XVII, sobretot a Flandes, i el seus estil colorista i dinàmic també va influir en els segles posteriors, sobretot a França on artistes com Delacroix i Renoir van demostrar una gran admiració per l’autor flamenc..