Le Nôtre, Hardouin Mansart: Palau i jardins de Versalles

	Palau de Versalles Cronologia: 1661-1710. Context històric: - Absolutisme monàrquic de Lluís XIV, rei Sol. - Poder de la monarquia, Despotisme il·lustrat. - Auge de les Acadèmies (literatura, pintura i escultura, arquitectura, ciències..). - El Segle XVII és un segle de la consolidació de l'autoritat real, basada en el poder absolut, i li superioritat en riquesa i població de França sobre els altres països. En heretar la corona, Lluís XIV només tenia cinc anys. Es va encarregar de la regència la seva mare Anna d'Àustria, qui va lliurar el poder al cardenal Mazarín, home d'Estat molt hàbil. El cardenal va morir el 1661, llavors Lluís XIV, el "Rei Sol", ja era major d'edat, va prendre personalment el govern del país. L'admiració i influència que França produïa va conduir a l'adveniment de l'anomenat "Despotisme il·lustrat". La pressió que produïa el poder de França va conduir a guerres amb tots els seus veïns els quals s'aliaven entre si. Estil: Barroc. Característiques:   - Relació de continuïtat entre l’arquitectura i els jardins. - Entrada d’honor en forma de U invertida. - Simetria i perspectiva barroca. - Edifici classicista.
Estructura del palau: Versalles va ser la residència reial de França durant una mica més d'un segle, a partir de 1682 fins al 1789. Cal destacar la capella reial. Es van encarregar del projecte: Louis Le Vau, arquitecte. Andre Le Nôtre, arquitecte de paisatges, va crear els immens jardins de Versalles que va decorar amb 1.400 fonts i 400 escultures. En 1676 l'arquitecte Hardouin-Mansart va ser encarregat d'ampliar l'edifici. A partir del disseny de Le Vau, Hardouin- Mansart va afegir un segon nivell i va construir un passadís magnífic de miralls i les ales nord i sud de l'edifici. Hi havia molta activitat a Versalles entre els anys 1678 i 1684. La distribució interior ha canviat al llarg dels segles. La seva decoració original va ser a càrrec de Le Brun, el qual en cada un dels racons glorifica al seu mecenes equiparant amb el sol. L'obra cimera al palau és la galeria dels miralls, de 73 m x 13 m, escortada per dos salons no menys importants, el saló de la guerra i el de la Pau. Aquesta galeria ocupa el cos central de la façana al parc. L'interior d'quest espai plasma un joc lumínic i teatral molt adient amb el gust del moment. Mansart decideix adossar al bloc que havia deixat Le Vau dues ales immenses que van a allotjar innombrables dependències oficials, ja que a Versalles funciona la màquina de l'Estat, un teatre d'òpera i una capella. La construcció de Versalles va ser acabada a finals del la vida de Lluís XIV. La capella va ser construïda i acabada després de la mort de Mansart el 1708 pel seu gendre Roberto de Cotte. Lluís XV va portar la cort de nou a Versalles el juny de 1722. Els jardins, creats per Le Nôtre, estan concebuts com una extensió dels salons del palau, són d'estil francès i mostren el triomf de l'home sobre la natura, dominant-i obligant-la a desenvolupar-on i com desitjava la voluntat humana, i que a mesura que s'allunya del palau del rei, se li va deixant més llibertat, fins arribar a la naturalesa salvatge a l'extrem del conjunt.
	Significació: A major glòria de Lluís XIV. Concebut amb unes dimensions gegantines, és la màxima expressió arquitectònica de l'absolutisme de Lluís XVI i el més representatiu del poder real. Dins dels jardins es troben infinitat de fonts com d'Apolo, que representa el déu en el moment de sortir de l'oceà conduint el seu carro per il.Luminar a la terra, en clara al·lusió al rei que de la mateixa manera que el il·luminava a França. Programa iconogràfic centrat en Apol·lo, deu Sol (Helios o Febus), en referència al rei Sol , es a dir Lluis XIV. Funció: Residència de Lluís XIV. El palau de Versalles es va convertir en el model a imitar per totes les corts europees. De fet, alguns sobirans davant la impossibilitat d'igualar Versalles, van optar per crear rèpliques. Mansart va influir de manera especial en l'obra de l'arquitecte anglès Christopher Wren, a qui va conèixer a París el 1666 i en l'austríac Johann Bernhard Fischer von Erlach.