Iconografía: El 27 d'Agost de 1498, Jean Bilheres, un cardenal francès, va encarregar la realització de la Pietat a Miguel Ángel, a través de Jacopo Galli, representant de l'artista, qui li va prometre una excel·lència absoluta de la peça. Probablement, per aquesta raó, el contracte especifica clarament que havia de representar a: "Una Mare de Déu coberta amb una vestidura i amb el cos de Crist mort als seus braços". La composició representa l'instant posterior a la Crucifixió, en el qual el fill mort descansa en la falda de la mare. En contra de la tradició, l'artista va decidir donar un aspecte juvenil a la Verge, més adequat a la puresa de la mare de Déu. En paraules del propi artista: "La Mare havia de ser més jove que el fill, per a mostrar-se eternament verge, mentre que el fill incorporat a la nostra naturalesa humana havia d'aparèixer com un home qualsevol en les seves restes mortals".

Tema: Ens trobem amb un tema d'origen gòtic, la Pietat. No obstant això, el seu tractament és contrari a l'esperit gòtic, eliminant tot tipus d'expressió del dolor de la mare (com en el XV encara feia Van der Weyden) per a crear una imatge de suau melancolia, que potser enllaçava amb algunes idees recollides tradicionalment pels Evangelis apòcrifs en els quals la Verge recorda la primera vegada que va tenir al seu fill nounat entre els braços, coneixent llavors a través d'una revelació la seva futura Passió. Això explicaria la seva actitud pensativa, melancòlica, immersa en si mateixa i els seus records.

El modelatge del material difereix segons les seves zones, donant un major volum als draps baixos (per a donar així una major estabilitat visual) i sent molt més suau en els cossos i draps superiors, que han estat molt polits per a fer relliscar la llum per la superfície i suavitzar les formes. Les figures responen a un cànon clàssic, de posicions estàtiques i molt controlada expressivitat.

Destaquen especialment dos trets. D'una banda el perfecte coneixement de l'anatomia de la qual fa gala en el cos de Crist, fruit de nombrosos estudis anatòmics, algun fins i tot prohibits (com les autòpsies realitzades de manera clandestina a l'Hospital dels Innocents de Florència).

Anàlisi Formal: La seva composició és clarament clàssica, inscrita en un triangle equilàter que li dóna estabilitat, amb suaus moviments (draps, cos o mà de Crist) cap a la dreta que és contrapesat pel suau contraposto del cap de la Verge i un gran drap que tanca l'escultura per l'esquerra. Tot això permet un equilibri i tranquil·litat. Les dues figures del conjunt escultòric, conformen una piràmide tancada. D'altra banda, la figura de la Verge (si la poséssim en peus) resultaria d'una grandària enorme. La raó d'això no és una altra cosa que una pura correcció òptica que li permet a l'escultor donar un major suport al Crist (i així estabilitat i harmonia) del qual sempre s'havia mancat en el gòtic. Quant als draps i les seves textures van de les més tosques teles inferiors a la suavitat de la camisa, que ens revela un gran interès per les textures. Significació i funció: Ens trobem amb una obra clàssica del Renaixement en el seu moment de major expressió (Cinquecento). Tant l'exquisit treball sobre el marbre, com el seu interès reiterat per la cerca de l'equilibri i bellesa idealitzada ens parlen d'una obra primerenca de Miguel Ángel.

Pel que fa a Miguel Ángel com a escultor segueix la senda iniciada per Donatello, encara que donant-li una major monumentalitat. En l'aspecte ideològic encara és deutor de les idees neoplatòniques que en la seva primera joventut havia conegut en l'Acadèmia de Lorenzo el Magnífic, buscant així la bellesa idealitzada. De la mateixa manera les obres d'aquest període busquen l'exquisidesa i l'harmonia (Verge de Bruges) com el podien fer en arquitectura Bramante (San Pietro in Montorio) o Leonardo (Verge de les roques).

No obstant això aquest període clàssic serà molt breu en la vida de l'artista, perquè ell serà un dels primers que facin els passos que condueixin al manierisme. Ja sigui per la seva pròpia personalitat (angoixada) com per factors externs (Sacco di Roma, problemes religiosos de la reforma…), Miguel Ángel començarà a allunyar-se de l'equilibri i l'harmonia clàssica per a potenciar les distorsions i els sentiments tràgics (tots dos ja presents en el seu gegantesc David, a mig camí entre tots dos estils).

Amb les seves pintures de la Capella Sixtina o el seu famós Moisès es completarà el canvi cap a l'expressiu (la seva famosa terribilitá, les seves anatomies hercúlies, les seves formes serpentinatas), en les quals va tenir molt a veure el descobriment del Laocoonte hel·lenístic. A partir de llavors tots els seus esforços aniran conduïts a aconseguir una major expressivitat i angoixa que representi el seu món interior, cada vegada més terrible. Les experiències s'acumularan també en l'arquitectura.

Influències: El mateix Rafael, que també derivarà a un manierisme deutor d'unes certes tècniques miguelangelescas. La posterior generació li tindrà com el major artista de tota la Història de l'Art, i tant Bronzino, com Pontorno, Tintoretto, el Greco, Berruguete, Juan de Juni seguiran la seva manera de tractar l'art com una forma d'expressió interior. Un segle després serà Bernini qui el reculli i comenci a fer on Miguel Ángel havia parat, passant de l'expressió interna al moviment. També Rubens va prendre en quanta les seves anatomies excessives, i fins i tot Velázquez va copiar alguna de les seves composicions. Ja en el segle XIX serà Rodin qui el recuperarà i reinterpretarà en obres com el Petó.