La primera impressió que ens causa aquest rèptil és que ens trobem davant d'una serp. Però per contra, es tracta d'un llangardaix que l'evolució l'ha portat a prescindir de les potes fins al punt que només a l'esquelet en podem trobar vestigis remots. Així doncs es desplaça reptant com fa serp però sempre per terra, mai s'enfila.

El seu cos està cobert d'escates que va mudant per plaques i no tota la pell alhora com ho fan les serps. Una altra diferència és que té parpelles als ulls i per tant els pot aclucar, com les sargantanes, mentre que als ofidis els manquen.

També com les sargantanes i gràcies a un mecanisme format per músculs, pot despendre's de l'extrem de la cua com a mesura defensiva en cas de veure's en perill. Aquest sistema de defensa consisteix en què el possible depredador intentarà atrapar la fracció de cua segmentada que seguirà movent-se, mentre l'animal s'esmuny entre l'herbei i salva la vida. Després se li regenerà, tot i que no ho farà completament. Precisament degut a la "fragilitat" de la seva cua el vidriol també és anomenat popularment Serp de vidre.

Es tracta doncs d'un llangardaix àpode que també sorprèn per la seva longevitat del tot inusual entre els animals de petita mida: pot arribar a viure mig segle!

En néixer mesuren 10 cm, però quan són adults les femelles tenen una major longitud i assoleixen els 50 cm, mentre que els mascles només arriben als 30 o 40.

Viuen en herbassars més o menys humits, mai en llocs secs. Allí s'hi poden amagar bé, hi troben el seu aliment, llimacs i cucs de terra que capturen amb una queixalada, sacsegen d'un costat a l'altre i després s'empassen. Allà també tenen a l'abast l'aigua que necessiten per beure, cosa que fan sovint.

La letargia hivernal s'allarga d'octubre a març.

La reproducció s'inicia a la primavera quan els mascles lluiten per aconseguir una femella. Després de la copulació, que pot variar entre 3 i 5 mesos, pon entra mitja dotzena i dues dotzenes d'ous que eclosionaran pràcticament al mateix instant (són ovovivípars).

Es distribueix per gairebé tot Europa inclòs el Regne Unit, però manca a la majoria d'illes més petites. A la península Escandinava només es troba al sud i a la península Ibèrica només és present a la meitat nord.

Com les serps, a molta gent els creen repulsió i fins els incita l'instint ancentral de matar-los, per pors infundades. Però hem de saber que es tracta d'un rèptil no només inofensiu per a nosaltres sinó beneficiós per als cultius ja que depreda sobre els consumidors d'hortalisses que són els llimacs.