També és anomenat Sargantana cua-llarga. És un rèptil de la família Lacertidae, que engloba sargantanes i llangardaixos. Malgrat el segon nom comú, és considerat el més petit dels nostres llangardaixos. Com la resta de saures, té la llengua bífida que utilitza per capturar informació química que analitzarà amb un òrgan relacionat amb l'olfacte (l'òrgan de Jacobson).

El podem identificar fàcilment fixant-nos en les següents característiques: té 2 bandes groguenques a cada costat del cos, les escates són triangulars i imbricades, pot tenir ocels blaus prop de les potes anteriors (més visibles en els mascles) i la cua és molt llarga ja que pot fer més de 3 vegades la longitud del cos. La seva longitud total pot superar els 30 cm. Quan els mascles estan en zel tenen les galtes i la gola de color taronja.

El sargantaner gros viu en clarianes assolellades de bosc mediterrani i també en zones de matoll (sovint espinós), brolles i garrigues. També en marges de fruiterars. S'enfila àgilment i és molt ràpida. Com a animal de sang freda que és, necessita prendre el sol per activar el seu metabolisme. Aquesta funció tan important la du a terme dalt de roques, o vora de matolls, prop d'on tingui llocs on amagar-se i protegir-se fàcilment en cas de necessitat.

La seva alimentació carnívora compren llagostes, papallones, larves de molts insectes, mosques, escarabats i aranyes.

Es distribueix pel nord-oest d'Àfrica, península Ibèrica (rarificant-se fins a fer-se absent a les zones de més al nord-central i nord-oest), i per la França mediterrània.

La hibernació es produeix entre els mesos de novembre i febrer. Passades 2 o 3 setmanes després de l'aparellament, durant els mesos d'abril, maig o juny, la femella pon entre 8 i 11 ous. Al pic de l'estiu, quan la calor és molt forta fan un període de repòs al migdia.

Al Puig de Montilivi se l'ha observat espaiadament, en diferents llocs i en poques ocasions. D'aquí es dedueix que no és una espècie gaire abundant i que a més és difícil de veure ja que de seguida es protegeix entre la vegetació i les roques. La millor època per observar-la és la primavera i la tardor, quan necessita assolellar-se més.