SARGANTANER GROS - Psammodromus algirus
Inici

Per tal d'aprofitar al màxim la radiació solar sempre busquen la posició adequada perquè els rajos incideixin sobre el seu cos el més perpendicularment possible. També s'aprecia molt bé l'orifici auditiu extern situat entre l'ull i la pota del davant. Puig de Montilivi, 25-4-2010.

 

La primavera i a la tardor són les estacions en què el podem observar més fàcilment. Puig de Montilivi, 21-4-2011

 

Aquest exemplar en visió dorsal tenia una ferida als dits de la pota posterior esquerra. L'eixamplament del cos que es pot observar en aquesta imatge, té per objectiu augmentar la superfície insolada i per tant, aconseguir més ràpidament la temperatura necessària per al bon funcionament del seu metabolisme. Puig de Montilivi, 25-4-2010.

 

Observem la singularitat de les escates triangulars i imbricades. Puig de Montilivi, 25-4-2010.

 

Les roques amb llocs propers per refugiar-se en cas de perill, són un bon lloc per assolellar-se. Puig de Montilivi, 21-4-2011.

 

En aquest mascle podem apreciar els ocels -verds en aquest exemplar, però més normalment blaus- situats prop de la base de les potes davanteres. També s'insinua la coloració taronja a la gola i comissura de la boca. Puig de Montilivi, 21-4-2011.


També és anomenat Sargantana cua-llarga. És un rèptil de la família Lacertidae, que engloba sargantanes i llangardaixos. Malgrat el segon nom comú, és considerat el més petit dels nostres llangardaixos. Com la resta de saures, té la llengua bífida que utilitza per capturar informació química que analitzarà amb un òrgan relacionat amb l'olfacte (l'òrgan de Jacobson).

El podem identificar fàcilment fixant-nos en les següents característiques: té 2 bandes groguenques a cada costat del cos, les escates són triangulars i imbricades, pot tenir ocels blaus prop de les potes anteriors (més visibles en els mascles) i la cua és molt llarga ja que pot fer més de 3 vegades la longitud del cos. La seva longitud total pot superar els 30 cm. Quan els mascles estan en zel tenen les galtes i la gola de color taronja.

El sargantaner gros viu en clarianes assolellades de bosc mediterrani i també en zones de matoll (sovint espinós), brolles i garrigues. També en marges de fruiterars. S'enfila àgilment i és molt ràpida. Com a animal de sang freda que és, necessita prendre el sol per activar el seu metabolisme. Aquesta funció tan important la du a terme dalt de roques, o vora de matolls, prop d'on tingui llocs on amagar-se i protegir-se fàcilment en cas de necessitat.

La seva alimentació carnívora compren llagostes, papallones, larves de molts insectes, mosques, escarabats i aranyes.

Es distribueix pel nord-oest d'Àfrica, península Ibèrica (rarificant-se fins a fer-se absent a les zones de més al nord-central i nord-oest), i per la França mediterrània.

La hibernació es produeix entre els mesos de novembre i febrer. Passades 2 o 3 setmanes després de l'aparellament, durant els mesos d'abril, maig o juny, la femella pon entre 8 i 11 ous. Al pic de l'estiu, quan la calor és molt forta fan un període de repòs al migdia.

Al Puig de Montilivi se l'ha observat espaiadament, en diferents llocs i en poques ocasions. D'aquí es dedueix que no és una espècie gaire abundant i que a més és difícil de veure ja que de seguida es protegeix entre la vegetació i les roques. La millor època per observar-la és la primavera i la tardor, quan necessita assolellar-se més.

 

Tal com podem veure aquí, la cua pot fer 3 vegades, o més, la longitud del cos. Puig de Montilivi, 25-4-2010.

Inici