El nom comú d'aquesta papallona nocturna de la família dels noctúids (Noctuidae), fa referència a l'aspecte que té en l'estadi larval (l'eruga). És una indesitjada i vella coneguda pels que aprofiten el suro de l'alzina surera (Quercus suber), ja que se'n menja les fulles i els brots tendres. El mateix fa amb el roure i altres arbres i arbustos, que en cas d'estar atacats per molts exemplars veuen afectada la seva capacitat de producció de glans, suro o altres productes i poden acabar totalment defoliats, encara que sense comprometre la vida de l'arbre.

Deixant de banda això, estèticament és una eruga molt bonica. Si bé quan neix és tota negre, de seguida presenta 4 parelles de punts blaus a la part anterior i molts altres punts vermells a continuació. De cada un d'aquests tubercles en surten els pèls que li donen aquest aspecte pelut. Són menys urticants que els d'altres espècies com la processonària del pi.

A banda de Cuca peluda del suro, també és anomenada Eruga de l'alzina, simplement Cuca peluda, o encara altres noms.

La papallona, que és la forma adulta, presenta dimorfisme sexual. Mentre la femella de 30 mm de longitud, té una coloració blanca de fons i antenes filiformes, els mascles de 18 a 20 mm de longitud, tenen les ales més fosques i les antenes pectinades (en forma de pinta).

És pròpia d'Europa, Àsia i el nord d'Àfrica. El 1869 va ser introduïda accidentalment per un naturalista als Estats Units i actualment se la pot trobar fins el Canadà.

Per sort només fa una generació l'any hibernant en forma d'ou. A les acaballes d'abril o primers de maig surten les erugues. De finals de juny a principis d'agost es converteixen en crisàlide, amagades en escletxes i branques del mateix arbre. Passades unes 3 setmanes en sortiran les papallones.

Els mascles poden volar alguns quilòmetres fins a trobar una femella i aparellar-s'hi. Així aquesta podrà pondre els ous que es desclouran la primavera vinent.