Escarabat de la família Lucanidae. A més d'escanyapolls, també se'l coneix amb el nom de Cérvol volant. El fet que tingui nom comú ja ens indica que és conegut popularment. El motiu són les desproporcionades mandíbules del mascle i la seva gran mida: és l'escarabat més gran d'Europa. Tot i això la seva longitud és molt variable: de 3 a 9 cm pels mascles i de 2,8 a 5,4 per les femelles.

Les femelles tenen unes mandíbules molt més proporcionades al seu cos. Aquesta diferències ens indica que hi ha un clar dimorfisme sexual en aquesta espècie.

La major part de la seva vida, d'1 a 7 anys (normalment de 4 a 5), se la passa en forma larvària. El motiu és la gran mida que han d'assolir i el baix nivell nutritiu del seu aliment.

En aquest estadi s'alimenten de fusta en descomposició (són larves saproxilòfagues) amb un ventall d'espècies molt ampli (que va de les previsibles, com roures i faigs, a d'altres de més impensables com pins i palmeres). Una dada curiosa que ens indica la seva vorcitat, és que una larva d'un gram consumeix 22,5 centímetres cúbics de fusta al dia!

Sembla que tenen preferència per alimentar-se de la part subterrània de troncs gruixuts (a partir dels 20 cm de diàmetre).

Els ous són posats per la femella enterrats a les proximitats de la fusta que nodrirà les larves, a uns 25 cm de fondària. La posta només consta de 3 a 20 ous que eclosionen al cap de 15 a 30 dies.

Després de diverses mudes arriben a fer 10 cm de longitud, moment en què entren a l'estat de pupa. Aquest estadi, que dura unes 6 setmanes, el passen a prop del tronc, dins una cambra que es construeixen elles mateixes, feta de terra, restes de fusta i saliva.

A la tardor, es produeix la metamorfosi adquirint la forma adulta que nosaltres coneixem. Però no emergiran del subsól fins a la primavera següent. En aquest espai sempre s'ha observat entre els mesos de juny i agost.

L'escarabat adult que nosaltres coneixem només viu 15 dies o 1 mes! Principalment subsisteix dels greixos acumulats a l'abdomen, però pot ingerir saba ensucrada dels arbres.

Entre els seus depredadors podem mencionar diversos ocells, la guineu, teixons, esquirols i l'eriçó.

Generalment les femelles només tenen un desplaçament terrestre, mentre que els mascles volen espectacularment, tant per la grandària de les mandíbules com pel soroll que fan, fins a distàncies no superiors als 200 metres. La seva activitat és preferentment nocturna.

Les enormes proporcions de les mandíbules dels mascles són per enfrontar-se entre ells per aconseguir aparellar-se amb les femelles. Així només tenen descendència els mascles més ben dotats, afavorits per la selecció natural. Però pels humans no representen cap perill. Tot i això cal dir que es troben mascles amb unes mandíbules molt més modestes, proporcionades també a les mides del seu cos, que són, però, de la mateixa espècie i que poden tenir altres estratègies reproductives.

Actualment es percep una disminució del nombre d'exemplars, especialment al centre d'Europa, però també a casa nostra. L'amenaças més important és la falta de fusta morta on es puguin desenvolupar les larves (molta es retira). Aquí cal reconèixer la política municipal d'aquest entorn de mantenir fusta morta en el seu hàbitat.

Altres perills a considerar són l'us de pesticides, les morts per col·lisió amb els vehicles o la recol·lecció il·legal per part de col·leccionistes.

A part que es tracti d'una espècie protegida pel Conveni de Berna (annex III), per la Directiva Hàbitats (Annex II), que sigui considerada una "Espècie d'interès especial" a nivell estatal i que consti al "Libro rojo de los invertebrados de España" com una espècie de preocupació menor, l'hem de protegir i respectar.