Pertany a la petita família Pyrochroidae que mundialment no arriba a tenir un centenar d'espècies. A Europa i a la península Ibèrica s'hi troben 2 espècies més d'aquesta família: P. serraticornis i P. pectinicornis.

P. serraticornis és més petit (12-15 mm), i té el cap vermell. P. pectinicornis encara és més petit (10-12 mm) i amb la superfície ventral negra i dors vermell, amb una clara preferència pels ambients montans. Però la més comuna és P. coccinea.

A l'escarabat cardenal el reconeixerem pel llampant color vermell-ataronjat dels èlitres i del pronot; pel negre del cap, potes i antenes; i per la mida gran compresa entre 14 i 20 mm de longitud. El to vermell dominant adverteix clarament de la seva toxicitat a la vegada que el fa fàcilment visible.

El veurem preferentment els mesos de maig i juny, però no és rar trobar-lo en altres èpoques de l'any, fins i tot a l'hivern. Tant freqüenta la vegetació baixa en general com les flors d'umbel·líferes de llocs frescos, humits i ombrívols.

Les larves són aplanades, de color groc pàl·lid i al final de l'abdomen hi tenen dos apèndix de color negre de forma punxeguda. Són carnívores, viuen sota l'escorça d'arbres morts (roures, alzines, robínies, avellaners i altres) on devora les larves d'altres insectes que s'alimenten de fusta (xilòfags), que habiten a la fusta (lignícoles) o arbòries en general. Si manca l'aliment o l'espai, també poden esdevenir caníbals i menjar-se entre elles. El seu desenvolupament pot allargar-se fins a 2 o 3 anys.

La pupació té lloc sota l'escorça on construeix una cel·la circular. Al cap de 10 o 15 dies apareix l'adult.

Com altres espècies lligades a la fusta morta, està en declivi. En aquest espai la pràctica de l'ajuntament de deixar els arbres morts pot afavorir la seva presència.

Per distingir els sexes en l'estadi adult, ens hem de fixar en la mida, els mascles són més petits i en les antenes, els mascles les tenen més pectinades (en forma de pinta) que les femelles que les tenen en forma de dents de serra.

Són fàcils d'observar perquè són de moviments relativament lents. I malgrat les seves dimensions, són bons voladors.