Aquest és un animal força comú a l'àrea observada. S'ha vist en força ocasions, se'n troben rastres i fins i tot algú n'ha tingut exemplars a casa seva algun temps. Cal dir que es tracta d'un animal salvatge o potser és més adequat dir silvestre. Per tant on millor estarà és gaudint de la llibertat allà on l'hem trobat. En aquell lloc hi trobarà refugi, aliment, congèneres per reproduir-se, ... és a dir, tot el que necessita per viure bé. Sovint es mostra confiat i se l'la trobat dins del jardí de més d'una casa. El seu període d'activitat és fonamentalment crepuscular i nocturna, mentre que durant el dia estan amagats entre la vegetació i la fullaraca.

És coneguda la postura de defensa en forma de bola quan es veu en perill, quedant tot el cos envoltat de punxes. Malauradament aquesta defensa que el protegeix fins i tot de les guineus i dels gossos, no li serveix sota les rodes dels cotxes on molts exemplars moren aixafats cada any. Si els veiem per la carretera el millor que podem fer és esquivar-los (sense fer cap imprudència).

Es considera insectívor, però la seva alimentació és variada: escarabats, cucs de terra, cargols, llimacs, carn morta, fruita caiguda, etc. en funció de l'època de l'any. Les pues que li recobreixen el cos les va mudant d'una manera independent. Durant els mesos de fred hiverna en un llit d'herbes i fulles que ha tingut cura de preparar-se abans. Durant aquest temps (de novembre a març segons la temperatura) és important no perturbar-li el son. Si fa dies de bonança pot despertar-se i tenir períodes d'activitat. Per preparar la hivernada cap a finals de tardor els eriçons acumulen reserves de greix a base de menjar molt. Així els joves passen d'un pes de 250 g als 400 g.

S'ha observat tant al Puig de Montilivi, com al meandre de l'Onyar a la Creueta, com sobretot als boscos de Palau.