Fa més de 40 cm de longitud, 75 cm d'envergadura (amb les ales esteses) i s'acosta als 500 g de pes. És un abundant ocell forestal, sedentari a casa nostra, al que se li afegeixen -amb l'arribada del fred- exemplars hivernants que provenen del nord d'Europa.

L'adult s'identifica bé per les marques blanques del coll i de la part central de les ales, (només visibles quan les té esteses). Al jove li manquen les taques del coll. En la maniobra d'enlairar-se i aterrar dóna uns forts cops d'ala, l'una contra l'altra, que fan que no passi desapercebut.

És un bon representant de la família dels Colúmbids (Columbidae). Tenen les plomes tan fines que es descomponen en pólvores, que el mateix ocell es distribueix pel cos, quan es neteja el plomatge, com a substància hidròfuga (repel·leix l'aigua).

Són granívors, per això els veurem sovint caminant per terra, als camps i a les ciutats a la recerca d'aliment. Però també dalt dels arbres. Menja aglans que s'empassa senceres o a trossets si les troba aixafades, pinyons, borrons a l'hivern, ... Per poder estovar les llavors al seu estómac s'empassen pedretes i també necessiten beure aigua.

És el nostre colom de bosc, el seu hàbitat natural, però també el veurem en molts carrers i parcs urbans arbrats. Als roures de l'Avinguda Montilivi és un ocell molt freqüent, tant per aturar-s'hi com per alimentar-s'hi a l'època de les aglans.

Quan arriba el bon temps el mascle comença a fer-se veure al voltant del territori de cria, amb el seu vol nupcial: s'enlaire amb potents cops d'ala per deixar-se anar amb les ales esteses i immòbils. Mantenen la mateixa parella tota la vida. La posta està formada per 2 ous, però la pot repetir diverses vegades entre abril i agost. Els joves són alimentats amb llet del pap. El parrupeig, el seu cant, pràcticament només el sentirem durant l'època de zel.

Fora de l'època de cria es comporta com un ocell gregari. És llavors quan pot causar perjudicis a les collites. Aquest és un dels motius que l'han portat a ser una peça habitual de caça.