L'exemple de la cera

Descartes va exposar un exemple sorprenent de la separació essencial entre una substància contínua i les seves propietats depenents dels sentits. Proposem que agafem un tros de cera a les nostres mans. Té una determinada mida i una determinada forma, un tacte sòlid, una determinada textura, temperatura, color, etc.; i per a nosaltres es presenta com el resultat d’aquesta combinació de propietats. Però si l’atansem al foc, cadascuna d’aquestes propietats s’altera, varia: es torna líquid, canvia de forma, s’escalfa, es torna marró fosc, desprèn una olor distinta, i així successivament. I això no obstant, continuem dirnt que és la mateixa cera. Què és el que fa que sigui essent igual? No és cert que ni hi ha res que continuuï essent igual? Doncs sí que n’hi ha, i és el de sempre: l’ocupació de l’espai. I es tracta d’una cosa que es pot mesurar alhora en termes d’espai i temps; és a dir, en termes matemàtics.

Allò que Descartes segurament pretenia amb aquest exemple era il.lustrar, potser més que demostrar definitivament, una idea per a ell fonamental: que una cosa material no és més que quelcom que ocupa l’espai –de fet, en cert sentit, és un tros d’espai. Pensava que un cos material era en si mateix un tros de volum o d’espai, en lloc d’estar senzillament en l’espai, en bona part perquè no creia en el buit.

En aquest exemple, podem veure també que, encara que creiem tenir un coneixement del que és la cera a través de la nostra experiència sensible del material, en realitat tota la informació que rebem així és variable. I això no obstant, continua essent el mateix tros de cera malgrat els canvis. Per a Descartes comprendre l’essència de la cera suposa un judici que va més enllà de l’experiència sensorial. I aquest judici, que és un pensament, li demostra un cop més a Descartes que la certesa que té sobre la pròpia existència com a ésser pensant és més gran que la que té sobre la naturalesa i l’existència del món material. L’exemple manifesta, doncs, el racionalisme de Descartes, és a dir, la seva creença que podem adquirir coneixements sobre la naturalesa del món mitjançant la sola raó, una concepció del tot oposada a l’empirisme que, en la seva versió més radical, és la idea que tot el nostre coneixement del món exterior hem d’adquirir-lo a través dels sentits.

Descartes està convençut que el món està estructurat de tal forma que l’home és capaç de conèixer-lo. D’alguna forma, l’home i el món estan fets un per l’altre per Déu. Descartes pensava que es podien conèixer alguns dels principis fonamentals de la física a través del que podríem anomenar reflexió filosòfica, o senzillament, a través de la raó. Hi ha alguns principis de la física –com per exemple, la llei o principi de la conservació de la quantitat de moviment- que es poden conèixer a priori (és a dir, amb independència de l’experiència). Però més enllà d’això, considerava que les veritats de la física calia descobrir-les empíricament. Això és molt important per entendre com cal el seu racionalisme. Pensa, com hem dit abans, que les propietats fonamentals del món i de la ment es poden descobrir a través de la reflexió. No pensa que tot es dedueixi de l’experiència. A vegades, però, s’ha afirmat que era tan sumament racionalista, que pensava que tota la ciència havia de deduir-se de la metafísica a través del raonament matemàtic o lògic; que si ens asseiem i reflexionem prou sobre el Cogito, la matèria i Déu, arribem a la ciència. Ell no va dir res d’això. De fet valora molt positivament els experiments per distingir entre diverses maneres d’explicar la naturalesa.