S'entén com a època moderna el període de temps que transcorre des del Renaixement fins a final del segle XVIII.

Durant aquests segles es troben dos corrents filosòfics cab­dals: el racionalisme continental i l'empirisme britànic. Cal observar, però, que els corrents de pensament no sorgeixen per generació espontània, sinó que en la majoria dels casos tenen uns clars precedents en els pensadors anteriors i en les solucions per ells aportades als problemes constants que planteja la filosofia. Si bé els problemes filosòfics són sempre constants o gairebé els mateixos, les solucions assenyalades durant aquesta època porten com a empremta l'estat de les ciències i les qüestions que aquestes es plantegen en el moment del seu naixement.

Tant l'un com l'altre corrent presentaren pensadors de gran talla i vàlua, però aquí ens ocuparem, de manera especial, de Descartes i de Hume.

El pensament d'ambdós corrents rebé fortes influències dels científics renaixentistes que els precediren en el temps. La ciència del Renaixement va suposar un veritable trencament, un autèntic canvi de paradigma, com se sol dir, quant al període medieval. Aquest notable trencament va anar lligat a una nova imatge de l'univers i del lloc que hi ocupa l'home, subjecte del coneixement. EI desenvolupament de les ciències (preferentment de l'astronomia i la física) propicià un gir important en el problema del coneixement de la natura i de l'home, que a través de la ciència es coneix a si mateix.

L 'home medieval vivia en un món tancat, l'univers format per les esferes cristal.lines concèntriques, on s'allotjaven els planetes que giraven al voltant de la Terra, que n’ocupava immòbil el centre; l'univers quedava clos pel cel de les estrelles fixes. Aquest model, proposat amb gran èxit per Ptolemeu (segle II dC), presentava grans dificultats, que els astrònoms matemà­tics intentaren solucionar complicant cada vegada més l'aparell geomètric amb què les explicaven..

Aquesta visió còsmica fou capgirada per Nicolau Copèrnic en presentar la visió heliocèntrica en la seva obra mestra: De revolutionibus orbium coelestium (1543). El sistema presentat era molt més senzill, lluny de les complicacions geomètriques que calgué introduir en el ptolemaic; situava el Sol com a centre de l'univers, i la Terra com un planeta qualsevol, girant al seu voltant. El sistema no estava tancat per cap cel. Altres astrònoms, com Tycho Brahe i Kepler, ajudaren a dissenyar el sistema còsmic que Galileu defensà aferrissadament, gairebé amb perill de la seva vida.

El trànsit des d'un univers medieval tancat a un altre d'obert fou possible gràcies a una nova manera d'entendre el coneixe­ment del món, un nou mètode per fer ciència, és a dir, gràcies a una vertadera revolució científica.

Durant el període medieval les idees matemàtiques eren considerades com una forma de pensament adaptada al món de les idees de Plató, que per tant no descrivia el món de l'experiència, i  l’astronomia, basada sobretot en les matemàtiques, no aconseguia ser un intent reeixit de representar-se l'univers tal com és. D'altra banda, el coneixement de la naturalesa es deixava en mans d'esquemes metafísics propis del sistema d' Aristòtil, d'acord amb els quals es procurava organitzar les dades de l'experiència. El plantejament heliocèntric de Copèrnic és ja un intent de representar-se l'univers no mitjançant hipòtesis matemàtiques destinades a fer càlculs, sinó a través d'una descripció i una explicació de la realitat. Amb les aportacions de pensadors renaixentistes com Kepler i Galileu i d'altres, les matemàtiques bastiran el marc necessari per organitzar científicament les dades físiques del món real, i les ciències de la naturalesa comencen a unir l'expressió matemàtica dels fenòmens de la natura amb la for­mulació d'hipòtesis controlades per l'observació i l'experiència.

La revolució científica implica una transformació en l'actitud filosòfica dels pensadors. Es fa evident que, a partir d'aquest moment, l'home té una altra imatge de l'univers que ell habita i un nou concepte de si mateix.

La reflexió filosòfica es planteja, ara, com un dels seus temes centrals, l'anàlisi de la capacitat de conèixer de l'ésser humà i, amb ella, el coneixement de la natura humana, del subjecte que fa ciència i coneix.

Els protagonistes principals de la revolució científica foren Copèrnic, Tycho Brahe, Kepler, Galileu, i Newton en el camp de l'astronomia, la mecànica i la física en general. Descartes i Hume són els filòsofs més representatius dels corrents raciona­lista i empirista, respectivament, que apliquen al pensament en general els problemes que suscita la revolució científica. No s'han d'oblidar, però, altres noms d'un i altre corrent: Malebrache, Spinoza, Pascal i Leibniz; Bacon, Hobbes, Locke i Berkeley.

Com ja s'ha assenyalat, el tret bàsic de la construcció de la nova ciència consistia a aplicar les matemàtiques al coneixement dels fenòmens observats en l'experiència sensible. En la pràctica d'aquest nou mètode destaca l'obra i la vida de Galileu Galilei. Per a ell, la naturalesa era un llibre escrit en llenguatge matemàtic; per poder descobrir-ne els secrets més pregons, només calia saber-lo llegir. La creença galileana en el caràcter racional de la natura està present en el corrent racionalista de la filosofia moderna. Convé, però, tenir en compte que aquesta creença no implica arribar al coneixement només a través de demostracions. Per a ell, com per a gran part dels pensadors de la seva època, calia contrastar la teoria amb l'observació i l'experiència, les úniques que poden decidir sobre la veritat d'una teoria.

Aquest aspecte del mètode científic que accentua la fe en la raó, no tan sols com a facultat per fer conjectures probables, sinó també com a mitjà per descobrir el funcionament de la natura, fou la base del racionalisme.

Durant els segles XVII i XVIII, en què arriba al seu punt culminant la filosofia moderna, es despleguen els dos corrents principals ja esmentats: el racionalisme continental i l'empirisme britànic. Característica comuna dels dos corrents fou la preocupació pel problema del coneixement tant natural com científic; la diferència consistia en la manera d'enfocar i de resoldre el problema del seu fonament. El model de coneixement en què s'inspiren racionalistes i empiristes és el que els ofereix la ciència moderna, en el seu doble aspecte matemàtic i empíric. Però, mentre que els racionalistes intenten trobar l'últim fonament de la ciència i de la filosofia en l'especulació metafísica, els empiristes s'orienten vers una anàlisi del coneixement la gènesi delqual atribueixen preferentment a l'experiència sensible.

La filosofia racionalista participa àmpliament en el desenvo­lupament de la matemàtica. René Descartes (1596-1650) és l'iniciador de la geometria analítica, en la qual es dóna una associació conceptual entre propietats geomètriques i aritmètiques, descoberta que tingué gran repercussió en la història de la ciències exactes. Tant en Descartes com en la resta dels raciona­listes, com Spinoza i Leibniz, per exemple, alguns conceptes metafísics, com el de substància i el de la divinitat, prengueren un paper rellevant i fonamental en la construcció de la teoria del coneixement. Per a Descartes, l'evidència -que defineix com a claredat i distinció de les idees- .en qualsevol enunciat que s'hagi de considerar com a veritat fonamental és una dada irrefutable. Però l'evidència es basa, per definició, en la consciència del propi jo, que en la manera de pensar de l'època exigeix la garantia de Déu que l'ha creat com a substància pensant capaç d'arribar a la certesa.

La idea de substància és per al racionalisme en general i per a Descartes en particular el concepte fonamental on es basteix tot el sistema racionalista. Des del punt de vista de la certesa que la raó pot tenir de si mateixa i de la resta de coses, l'evidència ens porta a considerar que som «una substància, la naturalesa de la qual no és altra cosa que pensar», és a dir, un subjecte conscient, i que les coses són vertaderament només allò que podem saber d'elles amb certesa: substància extensa. Així, el jo, el subjecte, és pensament -«el pensament és inseparable de nosaltres»- i les coses materials, els objectes -«les coses que concebo clarament i distinta>>- són extensió. Ja ho deia el renaixentista Kepler: «on hi ha matèria ha d'haver-hi geometria>>; per tant el món extens es pot conèixer mitjançant les matemàtiques.

EI racionalisme ha estat el gran patrocinador de les idees innates: aquelles nocions fonamentals que es fan evidents a la ment que les pensa de manera atenta i reflexiva, i que constitueixen alhora els principis del coneixement, les pilastres que sostenen l'edifici de la ciència. La millor manera de conèixer les coses, incloses les sensibles, ens diu Descartes, no és mitjançant la imaginació o els sentits, sinó mitjançant l'enteniment que pot pensar-les.

EI problema rau a saber si el nostre pensament i les nostres idees són conformes al món que representen. Segons Descartes, només Déu -l'ésser bo i infinit- ens pot garantir que el criteri de l'evidència sigui també un criteri de veritat. Un altre racio­nalista, Spinoza, va suposar, per raons molt semblants, que «l'ordre i l'encadenament de les idees és el mateix que l'ordre i l'encadenament de les coses>>, i encara Leibniz, un altre racionalista, postulà entre els subjectes que coneixen i la realitat coneguda una harmonia preestablerta per la divinitat.

En la metàfora de Bacon, filòsof anglès renaixentista, el mètode racionalista es pot comparar a una aranya que de la seva pròpia entranya, de la seva subjectivitat, en treu la teranyina amb què es posa en contacte amb el món que l'envolta.

Segons aquesta mateixa metàfora, l'empirisme britànic fa pensar més aviat en la formiga, per a la qual el món és tot allò que recull. L'univers sencer, un mateix inclòs, és per a l'empirisme radical un feix de sensacions i d'experiències a l'abast.

Per comprendre aquest corrent, cal repassar la situació en què es troba la ciència a l'Anglaterra d'aquella època. La tendència a l'empirisme Anglaterra la manifesta ja durant l'edat mitjana, quan en les seves universitats medievals els escolàstics s'interessen per coneixements experimentals de la naturalesa. L'impuls, però, decisiu el dóna la fundació de la Royal Society: una acadèmia de científics i savis, instituïda en 1660 i recone­guda oficialment pel rei Carles II en 1662, que duu a la pràctica els ideals de la revolució científica. Aquesta Societat promovia exclusivament «l'augment del coneixement natural>>. La ciència anglesa es despreocupa de la naturalesa de les coses -l'essència- i s'interessa més pel coneixement de les seves lleis -les regularitats dels fenòmens; en la línia de les idees de Bacon, l'interessa saber com funciona la natura per poder dominar-la i treure'n una utilitat.

Aquesta orientació de l'interès de la ciència, imposa una reflexió sobre la facultat de conèixer del subjecte humà: saber els límits del coneixement forma part substancial del coneixement.

L'empirista reconeix com a font de coneixement solament l'experiència sensible, que no sempre pot estar proveïda del caràcter d'evidència del coneixement tal com l'entén el racionalisme. No creu en idees innates i considera la ment del subjecte com un paper en blanc on els sentits van imprimint els coneixements.

David Hume (1711-1776), l'últim pensador d'una sèrie in­signe de filòsofs britànics -Bacon, Hobbes, Locke, entre d'altres- que elaboren l'afirmació que l'experiència sensible és l'única font de coneixement, porta el corrent empirista fins a les seves últimes conseqüències i adopta un postura radical i fins i tot escèptica. Per a ell, la fonamentació del coneixement en general suposa una doble distinció: la de les impressions dels sentits i les idees, i la de les relacions d'idees i les qüestions de fet. Aquesta última distinció comprèn les dues classes d'objectes del pensament: la que es refereix a l'àmbit de les matemàtiques i que constituïm només pensant, i la que serveix per a pensar l'àmbit de les coses existents en la natura.

Per al filòsof britànic, tot el nostre coneixement s'inicia en l'experiència sensible i consisteix en impressions i idees. EI «principi de la còpia» estableix que aquestes són còpies d'aque­lles, de manera que sense impressió no pot haver-hi vertadera idea, per la qual cosa haurem de rebutjar tota idea de la qual ignorem la impressió sensible que l'origina. Les idees, ja originades, es connecten entre elles per les lleis d'associació de la semblança, la contigüitat i la causació, que ell compara amb la força newtoniana de la gravitació universal.

D'altra banda, els enunciats i raonaments que fa el subjecte humà quan pensa remeten a relacions d'idees o a qüestions de fet. Les relacions d'idees són pròpies de l'àlgebra, la geometria i la lògica, i les fa el pensament amb independència de la realitat; són les veritats de raó. En canvi, quan pensem la naturalesa, ens referim a qüestions de fet: quan raonem sobre la naturalesa, ho fem normalment i, sobretot, recorrent a la idea de causa i efecte. Hume deu la seva fama a la crítica que dirigeix a la manera tradicional d'entendre aquesta relació de causalitat. Segons ell, només la nostra dependència psicològica del costum o l'hàbit explica la nostra creença que a una causa li segueix un efecte o que -generalitzant la situació- el futur serà conforme al passat.

La crítica de Hume a conceptes tan arrelats en la tradició filosòfica -substància, causalitat, jo- deixa la ciència de la naturalesa en una situació precària. Cal redimensionar la gran conquesta de la raó humana: neix aleshores la sensació que la ciència de la naturalesa és un risc conscientment acceptat per l'home; el risc del saber humà que pot no ser vertader. La incomoditat que origina aquesta sensació marca el futur, no única­ment de la filosofia en general, sinó també de l'epistemologia en particular.

En el futur immediat, la crítica de Hume, a més de suposar una sana alenada de pensament escèptic, despertarà el gran filòsof de la Il.lustració alemana, Immanuel Kant, del somni en què estava immergit i que ell anomena dogmàtic, és a dir, l'obligarà a replantejar-se de nou els límits de la raó i quin és el lligam que hi pot haver entre ets pensaments i les coses.