S'ha d'haver començat a perdre la memòria, ni que sigui només a fragments, per adonar-se que aquesta memòria és allò que conforma tota la nostra vida. Una vida sense memòria no seria vida [...] La nostra memòria és la nostra coheréncia, la nostra raò, la nostra acciò, el nostre sentiment. Sense ella no som res [...] (Arriba finalment l'amnèsia retrògrada, que pot esborrar tota una vida, com li va passar a la meva mare [.. .]).

Luis Buñuel

Aquest fragment commovedor i espantós de les memòries de Buñuel planteja interrogants fonamentals de tipus clínic, pràctic, existencial i filosòfic: quina mena de vida (si és que es pot parlar de vida), quina mena de món, quina mena de jo pot sobreviure en la persona que ha perdut la major part de la memòria i, amb ella, el seu passat i el seu ancoratge en el temps?

Segons Hume, nosaltres, allò que anomenem la nostra identitat, el nostre jo, no és altra cosa que un conjunt d'impressions (més o menys semblants però no idéntiques) unides per la memòria al llarg del temps. En desaparéixer la capacitat de fixar, retenir i connectar impressions aïllades, el nostre suposat jo, comença a diluir-se. Es desfà. Si tot, qualsevol impressió, es perd ràpidament, tot, en el fons, sempre és nou i, per tant, indiferent. En no poder establir associacions de familiaritat en la «meva» vida, en no poder lligar res amb res, el fil conductor que ho enganxa tot desapareix, i «jo» amb ell. Perqué jo no sóc altra cosa que la resultant d'aquesta unió necessària d'impressions.

EI cas de Jimmie (narrat per Oliver Sacks en el llibre L 'home que va confondre la seva dona amb un barret, cap. EI mariner perdut) era l'encarnació del plantejament humeà. Un home reduït a un simple flux ininterromput d'impressions, però que, en mancar-li la memòria, restava privat de tota connexió i coheréncia. Jimmie vivia en un món d'impressions aïllades. Qué era la vida sense connexió? Ah, si Hume hagués pogut conéixer Jimmie!...

«M'atreveria a afirmar», va escriure Hume, «que no som altra cosa que un grapat o col.lecció de sensacions diferents, que se succeeixen amb una rapidesa inconcebible i es troben en un flux i un moviment perpetus». S'havia de concloure que Jimmie no tenia cap mena de profunditat, de pensaments o de sentiments? S'havia de concloure que Jimmie no tenia ànima, no tenia jo, que s'havia perdut a si mateix? Si un home ha perdut algun membre del seu cos, ho sap; però si ha perdut el seu jo, si s'ha perdut a si mateix, no ho pot saber, perqué ell ja no hi és per saber-ho. I certament, Jimmie no se sentia ni bé, ni malament. Senzillament, no se sentia. De cap manera.

La malaltia, doncs, li havia «amputat l'ànima»? Oliver Sacks a les monges que el cuidaven: «vostés creuen que té ànima?». «Observi'l a la capella. Vosté mateix». Aquest recolliment i intensa concentració demostren que l'home no és tan sols memòria. També és sentiment, voluntat, sensibilitat, un jo moral... I tot això, és més capaç d'activar-ho (pel que sembla) la religió, la música o l'art en general. Jimmie no tenia cap dificultat per «seguir» la música ni les obres teatrals senzilles, perquè cada instant musical o artístic fa referència o conté altres instants. Jimmie, tan perdut en un temps «espacial» extensional, era capaç d'organitzar-se en un temps «intensional», vital (en el sentit bergsonià).

Si el retenia un cert temps una atenció emocional i espiritual -contemplar l'art o la natura, escoltar música, oir missa- aquesta atenció, aquest «estat anímic», aquesta quietud, perduraven una estona i llavors l'envaïen una introspecció i una pau no gens habitual.

Des del punt de vista neuropsicològic, Jimmie no ha canviat en absolut. Continua ancorat el 1945. Però des del punt de Vista espiritual, humà, de vegades és un home totalment diferent; ja no se sent neguitós, inquiet, avorrit, ni perdut, sinó que mostra una profunda atenció per la bellesa i l'ànima del món.