- Perquè com, segons Hume (i els empiristes en general)
no coneixem l’estructura profunda (permanent) de la realitat, sinó que
només tenim accés als fenòmens, a allò que apareix o es mostra a l’experiència,
doncs ha de ser aquesta l’única guia que ens ha de permetre conèixer
el comportament i els lligams o connexions que es donen en el món.
Hume distingeix entre relacions d’idees i qüestions de fet. En el món
de les qüestions de fet (el món de l’experiència) l’excepció o les excepcions
sempre són possibles sense caure en con tradicció. Així, doncs, no podem
tenir mai seguretat absoluta sobre el comportament i les connexions
que establim entre els fets. Ens cal, per aquest motiu, recórrer sempre
a l’experiència. I gràcies a l’acumulació reiterada de casos en què
un fet A sempre precedeix un fet B, i aquest últim sempre ve, doncs,
després de A, arriba un moment que la nostra ment s’acostuma, s’habitua,
a connectar-los. De manera que, tan aviat apareix A, ja es posa en disposició
d’esperar B. I quan ha observat B, dedueix que ha estat per culpa de
A. Fixem-nos, però, que es tracta només d’una connexió mental, generada
per un costum que afavoreix un hàbit i que ens infon una creença. La
creença, la confiança, d’esperar B després de A. En la realitat, però,
mai podem tenir seguretat absoluta que aquest lligam sigui indestructible.
Per això mateix cal recórrer, tal com hem dit abans, a l’experiència.I
és l’experiència, doncs, l’única que ens pot ajudar a <<fabricar>>,
a elaborar, el concepte o noció de causa. Un concepte, d’altra
banda, utilíssim tant en la nostra vida més quotidiana com en el camp
de la ciència. Ara, això sí, Hume ens aconsella no <<jugar-nos-hi
la vida>>. Està bé que establim connexions entre fets. No hem
de considerar mai, però, aquestes connexions com a necessàries.
Necessarietat només n’hi ha en el món de les matemàtiques i la lògica.
Un món d’entitas abstractes, i no de realitats físiques.
- Si per filosofia entenem només l’art d’enraonar, de
pensar, de reflexionar, ras i curt: una activitat purament racional
i especulativa, doncs quan raonem i reflexionem sobre coses i sobre
el món, tot és possible. No us ho sembla?
-Potser sí.
-Doncs no.
-Ah, no?
-No.
-I es pot saber per què?
-Perquè no.
-Certament, una actitud molt <<raonable>>...
-Mireu, puc pensar que sóc capaç de controlar les òrbites
dels planetes, si ho desitjo.
-I realment ho desitgeu?
-Tant és que ho desitgi com que no!...
-Ho desitgeu, però?
-Nooo.
-Llavors, no les controleu. Si ho desitgéssiu...
-Tampoc.
-Ostres, senyor.
-No-puc-controlar-les-òrbites-dels-planetes. Entesos?
-Haver-ho dit, d’entrada.
-...
-I per què no?
-Us seré franc: hi ha una persona.
-Una persona? Qui?
-Una dona.
-No m’ho puc creure.
-Doncs creieu-vos-ho.
-Entenc i defenso que el bell i encisador gènere femení
tingui un protagonisme social cada cop més gran, ara, d’això a aspirar
al control planetari...
-Que us en foteu?
-Qui, jo?
-O potser sou un càndid.
-Si us he de ser sincer aquest nom em resulta... no
sé com dir-vos-ho... familiar. Això.
-...
-I, per cert, com es diu l’honorable dama?
-Voleu saber-ho?
-Posats a fer...
-L’heu de conèixer.
-Què insinueu?
-És impossible que no la conegueu.
-Impossible?
-Exacte.
-Per qui em preneu? Au, va. Digueu el seu nom.
-Es diu... la veritat és que... segons com, però...
Prou: tothom la coneix amb el nom d’EXPERIÈNCIA.
-Escolteu, qui se’n fot de qui?
-Parlo molt seriosament.
-Ah, sí?
-I justament és per ella que ho puc fer.
-Tanta força té?
-La suficient per fer-me tocar de peus a terra. La
suficient per contrarestar i refrenar les meves elucubracions mentals.
La suficient per no creure’m en possessió de la veritat absoluta.
Per no transformar-me en un dogmàtic. La suficient, en definitiva,
per fer de mi un ser assenyat, modest, precabut i, això sí, un pèl
desconfiat.
-Uf!...
-Què?
-Es nota que l’aprecieu molt.
-L’aprecio, no. L’estimo. Només em relaciono amb ella,
ves.
-M’heu deixat...
-Aclaparat?
-Més o menys.
-Per cert, amb qui tinc l’honor de parlar.
-Em dic Voltaire. I vós?
-Sóc escocès. Em dic David, David Hume. I em faria
molt de goig poder invitar-vos a una copa.
-Sabeu què: la gran dama m’ha insinuat que serà de
whisky. L’encerta?
-Tot i que podria convidar-vos a una altra beguda,
he de reconèixer que sí, aquesta vegada, l’ha ben encertada.
-Ara ho veig clar: ella no enganya mai.
-És que ella, car amic, sempre és ELLA.
- A priori vol dir sense usar l’experiència,
sense el seu auxili, la seva ajuda, únicament fent servir la raó dura
i pura. Hume ens diu que la noció de causa no és un principi de la raó.
Per molt intel.ligent que sigui una persona (l’exemple és del propi
Hume) si mai ha vist el comportament d’una pilota quan cau a terra,
no pot predir (només per l’anàlisi racional) què passarà en impactar
al terra. Només després d’un bon recull d’experiències (de pilotes que
cauen i reboten) inferirà que, si deixem caure una pilota, botarà. Ara,
seguretat absoluta, no la tindrem mai. Perquè, tal com ja hem explicat
anteriorment, en el món de les qüestions de fet, sempre és possible
l’excepció sense caure, per això, en contradicció.
Amb la qual cosa, si abans hem dit que la noció o principi
de causalitat no és un principi de la raó, també ens adonem que tampoc
ho és de l’experiència, perquè aquesta només ens mostra un determinat
fet A i a continuació un determinat fet B, però no tenim cap
impressió (experiència) de res entremig. El lligam, la connexió, el
posem nosaltres com a conseqüència de l’acumulació de molts casos
en què la successió temporal ha restat inalterable. Ara bé, aquesta
acumulació de casos és, òbviament, una acumulació d’experiències.
- Com que, de fet, tot
el fragment gira entorn a la importància que té l’experiència en les
nostres vides, doncs, és innegable que Hume té raó. Els pitagòrics van
caure en l’extrem contrari. I en la història de la filosofia, la línia
que va de Plató a Hegel passant per Descartes, infravalora també molt
i molt el pes de l’experiència.
Avui, en el camp de la ciència, gairebé ningú sosté
que la sola experiència sigui capaç d’induir hipòtesis i/o teories.
Ara bé, tothom està d’acord en la importància decisiva i fonamental
que té com a element contrastador, de comprovació, de tribunal, d’aquestes
mateixes hipòtesis o teories. És, en definitiva, tal com hem dit al
llarg de l’exercici, l’element que posa ordre i seny a les possibles
disbauxes racionals. És el contrafre a la, potser, excessiva potència
teòrica humana.
|