El mot empirisme prové de la paraula grega empeiria que significa experiència o més exactament coneixement que s’obté amb l’experiència i, per tant, empirisme és el nom que és dóna a tota doctrina filosòfica que fonamenta el coneixement en l’experiència.

Aquest mot (experiència), a causa de la seva pròpia ambigüitat, ens pot portar a considerar com a empiristes corrents filosòfics tan diferents com, per exemple, l’aristotelisme, l’epicureisme o el nominalisme, ja que tots ells fonamenten el coneixement en algun tipus d’experiència; però, evidentment, no en el mateix tipus d’experiència.

Per tal de delimitar l’abast del terme s’ha tendit a considerar empiristes només els autors moderns (segle XVIII) que fonamenten el coneixement en l’experiència dels sentits i, en especial, els autors de l’empirisme britànic: Hobbes, Locke, Berkeley i Hume.

Les restriccions esmentades solen anar acompanyades d’una contraposició entre l’empirisme i el racionalisme; contraposició que es concreta en les diferències existents entre tots dos corrents filosòfics, especialment pel que fa a la teoria del coneixement: origen del coneixement, criteri de veritat... Aquesta contraposició no sempre és justificada, ja que hi ha autors clarament empiristes que tenen, també, elements racionalistes, com és el cas de Locke.

Es pot dir que hi ha tres tipus d’empirisme: el psicològic, el gnoseològic i el metafísic. Per al psicològic, el coneixement s’origina íntegrament en l’experiència; el gnoseològic, sosté que la validesa de tot coneixement radica en l’experiència, i el metafísic afirma que la pròpia realitat és empírica, és a dir, que no hi ha més realitat que la que és accessible a l’experiència i, en particular, a l’experiència sensible.

És característic dels empiristes britànics tractar l’empirisme psicològic donant-li un abast gnoseològic. Això va ser criticat i qüestionat per KANT. En l’inici de la Crítica de la Raó Pura, Kant declara que si bé tot coneixement comença amb l’experiència, no tot coneixement en procedeix. És a dir, l’origen del coneixement es troba (psicològicament) en l’experiència, però la seva validesa es troba (gnoseològicament) fora de l’experiència. Així, no tot el coneixement és per a KANT a posteriori; és constituiex a través de l’a priori. Per als empiristes britànics i especialment per a Hume, tot allò a posteriori és sintètic i tot allò analític és a priori.  Per a KANT existeix la possibilitat de judicis sintètics a priori (en la matemàtica i en la física).

Característiques generals

• Els continguts mentals són adquirits. Consideren el coneixement com un receptacle –inicialment buit- que es va omplint amb les dades del món exterior, que els sentits trameten a través de la percepció.
• L’experiència sensible és l’única font del coneixement. Aquestes dades o experiències sensibles constitueixen tot el que és objecte de coneixement i són anomenades idees per Locke i Berkeley, i percepcions per Hume.
• L’empirisme posa límits a la pretensió racionalista. El coneixement no transcendeix els límits de l’experiència: l’evidència sensible és l’únic criteri de veritat. Per tal que el coneixement no quedi limitat a un grup de dades sonores, cromàtiques..., inconnexes, és necessari que aquestes sensacions o idees tinguin la possibilitat d’acumular-se i combinar-se les unes amb les altres. Sense aquestes possibilitats no es podrien realitzar operacions com pensar o recordar i, paral.lelament, no hi podria haver nocions d’idees complexes que, lògicament, han de ser confirmades per l’experiència.
• Els conceptes universals no tenen valor objectiu. Per als empiristes, l’abstracció serveix per a formar les idees complexes o conceptes universals, encara que no els accepten com a coses pròpiament reals, per la qual cosa no tenen valor objectiu.
• Si els racionalistes consideren la matemàtica com a model de saber i adopten, com a ideal de mètode, el màtode deductiu, els empiristes s’orienten en el sentit de la ciència física (Boyle, Newton) i adopten, com a ideal de màtode, el mètode inductiu. La deducció queda restringida a l’àmbit del saber matemàtic. El coneixement factual consisteix, en canvi, en generalitzacions a partir de l’experiència.

L’empirisme nega que, pel que fa als fets, puguin existir lleis de valor universal i absolut. Com que segons els empiristes, tot el nostre coneixement es redueix a l’experiència, i com que només tenim experiència dels fets ja produïts, mai no podem estar del tot segurs del que en el futur pugui succeir. Així, les lleis científiques seran substituïdes per regularitats estadístiques: i com més número de casos favorables tinguem en el passat, més probabilitat tindrem de que passi el mateix en el futur; però sempre probabilitat, i mai certesa plena.

Aspectes positius de l’empirisme

• S’oposarà al dogmatisme, en la seva pretensió d’imposar veritats absolutes i definitives.
• Afavorirà i enaltirà els valors humans de tolerància i convivència. Com que en aquest món no podem estar absolutament segurs de res, siguem prudents, siguem tolerants, acceptem les llibertats i acostumem-nos a respectar els altres. Acostumem-nos als nostres febles coneixements que són suficients per viure; aconformem-nos-hi i no pretenguem escrutar els enigmes metafísics ni proclamar veritats absolutes. Així, els empiristes britànics es troben entre els primers defensors d’una ètica i una pedagogia tolerants.
• Van proposar la pluralitat i la llibertat religiosa.
• En política rebutgen l’origen diví del poder i proclamen que el poder ve del poble i davant del poble són responsables els governants.
• Van ensenyar la conveniència de la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial). Locke, i sobretot Hume, van ser lloats i exaltats pels il.lustrats francesos, per Voltaire, Diderot i molts d’altres, com els primers defensors de la igualtat, la llibertat i la tolerància.