Només els humans, doncs, ens sabem moure amb autonomia en el terreny dels valors: inventem i transformem valors, els imposem i els proposem, els acceptem, rebutgem, discutim i qüestionem. Molts pensen, però, que els valors s'han d'entendre com a oposats als fets o com a sobreposats a ells. Serà bo que examinem això de més a prop. Perquè és cert que la distinció entre valors i fets sembla, segons com, molt evident, molt elemental, però que, en canvi, segons com, no resulta gens simple.

Quan veiem que el gat és a sobre la taula, diem que estem davant un fet: el gat és a sobre la taula. Al cap d'una estona, però, el gat ja no hi és, ja se n'ha anat a la cuina. l és que els fets del món, les coses que passen al món, són fugisseres, poden ser molt efímeres. Per retenir-les necessitem algun tipus de memòria. Un ésser que no tingués gens de memòria, que no pogués recordar res del passat, viuria enganxat al present; per a un ésser així, no tindria cap sentit fer projectes de futur i pensar, per exemple, «tant de bo demà torni a fer aquest solet», perquè, si no tingués gens de memòria, l'endemà tampoc no recordaria el desig del dia abans i, per tant, el sol d'aquella tarda seria completament nou per a ell. Un ésser sense memòria és un ésser sense experiència del temps -el temps li passa, és clar, perquè es fa vell, però ell no se n'aprofita gens-, és un ésser sense tradició, sense història, sense cultura i, doncs, sense capacitat d'aprenentatge i de judici. Un ésser sense memòria no pot comparar, no pot emetre judicis de valor una mica matisats.

Els animals que tenen el sistema nerviós més desenvolupat són els que tenen més memòria; per això són els que poden elaborar hàbits i estratègies -és a dir, cultura- que es transmeten de pares a fills i que, en alguns casos, s'incorporen a l'herència genètica. Els humans som els únics que, gràcies al llenguatge, podem parlar de fets ja no existents, en podem inventar o predir; i som els únics que, gràcies a l'escriptura, podem fixar aquests fets per a alliçonament o fruïció de generacions futures, de molt efímeres. Per retenir-les necessitem algun tipus de memòria. Un ésser que no tingués gens de memòria, que no pogués recordar res del passat, viuria enganxat al present; per a un ésser així, no tindria cap sentit fer projectes de futur i pensar, per exemple, «tant de bo demà torni a fer aquest solet», perquè, si no tingués gens de memòria, l'endemà tampoc no recordaria el desig del dia abans i, per tant, el sol d'aquella tarda seria completament nou per a ell. Un ésser sense memòria és un ésser sense experiència del temps -el temps li passa, és clar, perquè es fa vell, però ell no se n'aprofita gens-, és un ésser sense tradició, sense història, sense cultura i, doncs, sense capacitat d'aprenentatge i de judici. Un ésser sense memòria no pot comparar, no pot emetre judicis de valor una mica matisats.

Els animals que tenen el sistema nerviós més desenvolupat són els que tenen més memòria; per això són els que poden elaborar hàbits i estratègies -és a dir, cultura- que es transmeten de pares a fills i que, en alguns casos, s'incorporen a l'herència genètica. Els humans som els únics que, gràcies al llenguatge, podem parlar de fets ja no existents, en podem inventar o predir; i som els únics que, gràcies a l'escriptura, podem fixar aquests fets per a alliçonament o fruïció de generacions futures, de persones que ara no sabem qui seran i que, arribat el moment, elles tampoc no sabran qui érem nosaltres. L'escriptura és la memòria més duradora dels humans. Ja ho diu l'aforisme clàssic: «les paraules volen, els escrits romanem>. El llenguatge i l'escriptura fan que el present deixi de ser efímer i que puguem parlar del passat o del futur com si fossin present.

Això té relació amb una distinció important: la que hem d'establir entre el fet mateix i la nostra descripció del fet. Perquè puc assenyalar amb el dit el gat que és a sobre la taula, però també puc fer la frase «el gat és a sobre la taula». Aquesta frase vol, descriure aquell fet: si quan ho dic, el gat és a sobre la taula, la meva frase serà verdadera; si no hi és, serà falsa. Només les frases -les descripcions dels fets- poden ser verdaderes o falses; els fets, no. Els fets simplement són coses que passen. Seria ridícul dir que un fet és fals. Quan volem saber si una frase és verdadera o falsa -per decidir, per exemple, qui té raó-, comparem la frase o bé amb els fets mateixos o bé amb el record que en queda. Per això, quan es discuteix sobre fets, i no sobre opinions, sempre és possible, en principi, decidir qui té raó.

Certament, els fets juguen un paper clau en qualsevol coneixement científic; la comprovació, per exemple, dels fets físics és imprescindible per a les ciències de la naturalesa. Observem, però, que quan diem que el nostre judici sobre els fets és verdader o fals, «verdader> i «fals» no pertanyen pas al fet mateix, sinó a allò que nosaltres diem del fet. I és que nosaltres no solament descrivim fets, sinó que també hi fem, com qui diu, comentaris. Gairebé podríem dir que els comentaris que fem dels fets expressen els valors que nosaltres els donem. En aquest sentit, «verdader> i «fals» també són valors, perquè són el nostre comentari, la nostra manera de valorar si les frases són ajustades a la realitat, o no.

En qualsevol conversa, les valoracions hi apareixen d'una manera ben espontània. Suposem que veiem una casa pintada d'aquell color que popularment anomenem «verd lloro». La casa està pintada, doncs, de color verd lloro. Això és un fet. Però, quan hi passem per davant, alguns trobem que la casa és horrorosa i uns altres la troben interessant, atrevida, potser fins i tot moderna o esplèndida. Tots aquests termes ja no constaten el fet-el color de la casa- sinó que expressen el nostre judici, la nostra valoració de la casa i del seu color. La casa és de color verd lloro; i nosaltres la trobem horrorosa o esplèndida.

Fa gairebé dos mil anys Epictet (50-138 dC) ja deia, amb tota la raó del món: «No són pas els fets allò que torba les persones, sinó els judicis sobre els fets». I és que els fets poden ser interpretats molt diversament, de manera que la mort pot ser vista com una tragèdia o com un alliberament, i l'elogi que ens fa algú pot ser vist com un acte de justícia envers nosaltres o com un gest tristíssim de llagoteria; un comando suïcida palestí és vist com un comando patriota pels palestins i com un comando terrorista pel israelians. Aquests judicis, però, no són divergents per pura casualitat sinó perquè responen a visions molt diferents tant del fet mateix de l'atemptat com del que són el patriotisme o la llibertat. Epictet acaba dient que, per no viure alterats, no ens hem de preocupar de les coses que passen, perquè els fets no depenen de nosaltres. No vull pas tirar tan enllà com Epictet: en cap cas no vull menysprear el que passa i començar a opinar sense tenir en compte la realitat; tampoc no em sembla bo que ens vulguem refugiar en el nostre món interior, com si «des de dins» poguéssim veure millor el món que «des de fora». El menyspreu dels fets i la fugida a l'interior d'un mateix són actituds que tornen a estar molt de moda, però que sovint plantegen més problemes dels que resolen. Al capdavall, els humans som éssers animats i socials, ésser complexos, que ni vivim de pura exterioritat ni tampoc de pura interioritat. Estic, doncs, en contra de fer servir la interioritat com un refugi que ens ama i ens separa de la realitat que ens toca viure. Per això aquest punt d'Epictet m'interessa poc. El que m'interessa és que ell ja va subratllar amb contundència la distinció entre fet i judici -o valoració-. Sembla clar, però, que la distinció no és -com ell pensava- absoluta i total. Sobretot tinc dues raons per afirmar això.

D'una banda, perquè nosaltres fem els judicis no a la babalà, no independentment dels fets, sinó que els fem sobre els fets, és a dir, a partir dels fets mateixos i de la manera com se'ns ha ensenyat a mirar aquests fets. Quan, passant pel davant de la casa, dic que és horrorosa, no ho dic pas a l'atzar -com si hagués pogut dir qualsevol altra cosa-, sinó que ho dic precisament perquè la casa és de color verd lloro. El fet mateix és la raó del judici que faig. l encara que un mateix fet pot donar peu a valoracions diverses, les valoracions sempre recolzen en alguna realitat, sigui la realitat ja existent, sigui la realitat desitjada. Ben mirat, els valors tenen tanta relació amb la realitat que no solament hi recolzen sinó que també la volen afectar i transformar; així, quan algú diu que la casa és horrorosa o que una peça de Wagner és aterridora, que una crítica d'art és incomprensible o que l'ajut al tercer món és bo, aquesta persona no està només fent valoracions, judicis, sinó que, amb els seus judicis també vol afectar els fets o les accions que jutja, perquè els està presentant d'una determinada manera -positiva o negativa- a la mirada dels altres, que potser ja no veuran mai més aquelles coses com abans.

D'altra banda, sabem que encara que les valoracions recolzin en els fets, no vénen automàticament donades, com qui diu imposades, pels fets. Si no, cada fet tindria només una valoració possible. Això és així perquè, quan nosaltres ens enfrontem als fets no ho fem amb la ment completament en blanc o sense cap experiència, sinó que ens hi enfrontem amb certs coneixements, amb certs judicis, prejudicis i idees. Mai no anem a contemplar res amb pura ingenuïtat, com si no penséssim, com si no sabéssim res de res. l és que, des de petits, ja se'ns ha ensenyat a mirar, a escoltar, a comparar. (Un exemple esplèndid d'això el va aportar una amiga cooperant després d'una estada en una Comunidad Popular en Resistencia (CPR) de la Sierra, a Guatemala. Fins i tot un fet tan senzill com «dividir» pot ser vist de maneres ben diverses: per a nosaltres dividir té un interès estrictament aritmètic i significa, tal com recull el diccionari, «partir una quantitat en un cert nombre de quantitats més petites»; en canvi, un adult d'aquella comunitat guatemalenca en tenia una visió molt més política; en ser preguntat per l'amiga cooperant, va respondre: «Dividir es compartir con justicia».)

L'educació que hem rebut -a través del llenguatge i de l'experiència de la comunitat- no és mai neutral, sinó que és valorativa, judicada, enraonada. D'aquí que siguin tan importants l'educació familiar i infantil: són l'educació inicial, la que es posa en marxa quan nosaltres ens obrim per primera vegada als fets del món i a les valoracions dels altres. L'educació configura sempre, alhora, el veure (els fets) i el mirar (la valoració). L'educació rebuda fa que algunes coses ens semblin de mal gust i unes altres boniques; que unes ens semblin interessants i divertides, i unes altres, avorrides. Evidentment que aquests judicis canviaran al llarg de la nostra vida. Però sempre -de petits i de grans- mirarem els fets de la realitat amb les ulleres de l'educació i de l'experiència.

Per això, encara que puguem distingir entre «judici de fet» -que és la frase que descriu un fet i «judici de valor» -que és la frase que opina sobre un fet-, sovint és difícil separar completament els fets de les valoracions, perquè molt sovint hi ha una estreta relació entre ells. Els fets i els valors estan relacionats en la nostra experiència. Adonem-nos, doncs, que els mateixos judicis de fet («<Això és una propina») ja són sempre judicis en una cultura determinada, que es fixa en aquests fets i no en aquells, que aïlla uns fets i no uns altres. l també els judicis de valor (<<Aquesta propina és molt generosa») són sempre judicis condicionats pels fets, per les accions que es consideren.

Així, doncs, tot i que és veritat que podem distingir entre fets i valors, també ho és que la distinció no és ben tallant, ben rígida, sinó que sempre hi ha una relació molt estreta entre ells. Això explica que la mateixa cosa, considerada des d'una perspectiva diferent, pugui rebre valoracions molt diverses per part d'una mateixa persona: és el que passa, per exemple, quan veiem en el cinema escenes que ens resulten moralment repugnants però estèticament belles. En aquest context, però, hauríem de desemmascarar dos errors bastant estesos: l'un es dóna molt en la vida quotidiana; l'altre té més càrrega teòrica.

L'error quotidià és el que accepta que allò que passa, pel sol fet de passar, ja està bé, ja és bo, ja s'ha d'acceptar. Aquesta és una actitud pretesament respectuosa amb tot i amb tothom, perquè ho accepta tot. En realitat, però, és una actitud ingènua i acrítica que ens aboca al relativisme i a la manca de criteris. Llavors, assassinar o fer caritat, cantar bé o desafinar, tot és igual, perquè tot això «passa». Aquesta és la posició, per exemple, dels que aproven la prostitució no per raons ideològiques o socials -discutibles, però legítimes-, sinó dient simplement que «la prostitució és una professió com qualsevol altra». L’expressió resulta enganyosa: és un fet cert que la prostitució també és una professió; ara bé, amb això encara no s'ha dit gran cosa, perquè el que s'hauria de demostrar -i no es pot donar per ja demostrat- és que aquesta professió és igual -igualment acceptable- que qualsevol altra professió; quan sabem que és una professió, encara no hem dit quin judici en fem; els que diuen, però, que és «com qualsevol altra» insinuen -sense distinció ni raonament de cap mena que totes les professions són iguals i igualment acceptables, com si una professió, pel sol fet de ser-ho, ja hagués de ser necessàriament bona, com si la bondat d'una professió no depengués de com és aquella professió. La frase, però, està formulada de tal manera que parteix d'un fet i ja el dóna per bo, quan el que s'hauria de discutir és precisament si aquell fet és bo o no.

Lamentablement, avui hi ha una acceptació acrítica i generalitzada del «tot s'hi val», del «tot és igual». Això no es constata només en el terreny social o moral, sinó també, per exemple, en l'estètic: és el que passa quan qualsevol artista vol que se subvencioni el seu treball simplement perquè és seu, perquè l'ha fet ell. Segons això, ja no seria el bon treball el que s'hauria de premiar, sinó qualsevol treball, perquè qualsevol seria, suposadament, igual que qualsevol altre i, per tant, igual de bo. Diàriament es poden trobar exemples d'aquesta opinió -irreflexiva i absurda- segons la qual els fets són intocables perquè, pel sol fet d'existir, ja són bons. Quan es fa això, els fets esdevenen, ells mateixos, valors, i ja no és possible de distingir de cap manera entre uns i altres. És ben clar, però, que aquesta posició queda refutada per l'experiència quotidiana més elemental: i és que nosaltres no fem pas el mateix judici de valor de qualsevol quadre, ni el mateix de qualsevol llibre o de qualsevol argument.

En aquesta mateixa línia, encara hi ha un altre error que té més pretensió teòrica: es tracta de l' anomenada «fal.làcia naturalista», que consisteix a voler extreure una obligació moral d'algun fet natural. Així, hi ha qui del fet que «tots els humans pertanyem a la mateixa espècie animal», en vol treure la conclusió que «hem d'estimar els altres éssers humans». L'exigència és ben fora de lloc. No dic ara que no hàgim d'estimar els altres humans; només dic que aquesta obligació moral no surt pas automàticament del fet que tots siguem de la mateixa espècie. Ja hem vist, que convé distingir entre com són les coses i què n'he de pensar o què n'he de fer d'aquelles coses. Els fets, per si sols, simplement són fets, són com són: no estem obligats a reaccionar-hi d'una manera determinada; no estem automàticament obligats ni a respectar-los ni a canviar-los. Des d'un punt de vista estrictament lògic, quan sé que «tots els humans som iguals» o que «això és verd lloro» encara no he dit com m 'he de comportar amb els humans ni si m'agrada aquell color o no. Sé aquelles coses, però encara falta que en faci un judici, una valoració. Quan tenim els fets, encara podem discutir el valor que els donem; sempre hem de veure com podem -o volem- valorar els fets, les coses que passen; per això sovint discrepem a l'hora de fer-ho.

Així, doncs, els valors no vénen dictats pels fets, però sí que els tenen en compte: per això quan reflexionem sobre els valors no ho fem en abstracte, sinó mirant els fets que volem jutjar o avaluar. Subratllar que els valors són raonables perquè poden serr raonats és molt important. Els fets i els valors no tiren cadascun pel seu compte. I si les valoracions no ens vénen imposades, tampoc no són com erupcions incontrolades de la nostra llibertat. Valorar és avaluar, és donar valor a un estat de coses. Que ho sapiguem fer o no, depèn de la nostra responsabilitat. Voler-se’n evadir equival a renunciar a decidir per si mateix; llavors es deixa el camí lliure a grups autoritaris, religiosos, militars, polítics o socials- que, tot invocant alguna autoritat superior -déu, la pàtria, la tradició, la naturalesa o la raó objectiva- sempre estan disposats a imposar als altres la seva pròpia manera de veure les coses. Quan passa això, al ciutadà li queda molt poc marge per a la discrepància, si li’n queda.

És cert que tots heretem comportaments i valors, i que sovint no els posem en qüestió. Però també ho és que aquells que volen assumir críticament la direcció de la seva vida només ho aconsegueixen si també són capaços de participar activament en l'acceptació del seu propi codi de valors. Perquè, en. darrer terme, els humans no depenem dels valors sinó que en vivim. Són els valors que depenen de nosaltres.

Josep-Maria Terricabras, I a tu, què t'importa?