• Llegiu i reflexioneu sobre la crítica que fa en Terricabras a la teoria dels valors absoluts de Plató.

Per plantejar-nos qüestions sobre els valors, tant individuals com col.lectius, no ens cal pas disposar de cap teoria especial dels valors. En aquestes qüestions, les teories serveixen de poc, senzillament perquè la realitat, que és enormement rica i diversa, tira pel seu compte i no es deixa encabir en motlles que sempre estrenyen massa i acaben prescindint d'algunes de les coses més importants. Per això em sembla que la millor teoria consisteix a abandonar totes les teories prefabricades sobre els valors per passar a fer l'esforç d'entendre què fem realment els humans quan valorem i quins són els camins que queden oberts davant nostre. Si podem anar entenent la nostra pròpia experiència també entendrem quina és la xarxa de coneixements, conviccions i idees que la sostenen. Les teories serveixen per a entendre, però sovint entenem coses sense cap necessitat de disposar de teories.

Una de les teories més cèlebres de la història és la de Plató (428/27-347 aC): sosté que hi ha valors absoluts, eterns, incanviables i permanentment duradors; es tracta de valors que, com la Bellesa, la Justícia o el Bé -així, en majúscules- valen per sempre i per a tothom igual. Si preguntem qui ha determinat aquests valors i com els podem conèixer, Plató respon que les nostres ànimes els han contemplat en una vida anterior, abans d'incorporar-se en els nostres cossos; i afegeix que, si parem atenció a les coses d'aquest món, elles ens desvetllaran el record de les idees prèviament contemplades.

Ja es veu que, per poder fer costat a la teoria de Plató, s'han d'acceptar una colla de coses: no solament que hi ha un món d'idees pures i perfectes independent del nostre món, sinó també que les nostres ànimes han participat en una vida anterior a aquesta i que els valors són més una qüestió coneixement intel.lectual que no pas d'experiència vital. Em sembla que la idea dels valors com a realitats absolutes i immutables queda exageradament allunyada de l'experiència rica i variada que en podem fer en les nostres vides: de fet, els humans acceptem valors diversos; i quan acceptem els mateixos -com ara la solidaritat o la llibertat-, sovint no els entenem de la mateixa manera. I no sembla pas que el fet d'entendre els valors de manera diversa sigui una mancança o que ens hàgim de sotmetre necessàriament a una sola visió dels valors donada per algú pretesament amb més autoritat per fer-ho.

Enfront de Plató, vull defensar que els valors són matisables, corregibles, canviables, que es pot parlar dels valors sense cap pretensió de coneixement essencial-sense saber què són essencialment el bé, la veritat i la bellesa- i sense cap pretensió dogmàtica -sense disposar de receptes miraculoses o de veritats últimes-. Això no vol pas dir, és clar, que no sapiguem ben bé res de les coses que poden ser bones, verdaderes o belles. l és que no solament podem conèixer una cosa sense saber-la definir, sinó que també sabem que els valors admeten graus, demanera que no és cert que els hàgim d'acceptar del tot o gens.

El principi del «o tot o res» té molts adeptes, però sovint resulta inaplicable. Afirmar que el tot i el res són les dues úniques possibilitats que se 'ns presenten, significa simplificar exageradament les coses. Aquests termes, però, poden resultar útils si són vistos com dues posicions extremes, com dos límits entre els quals hi ha moltes possibilitats de

matís. De fet, la nostra vida s'acostuma a moure en la franja del mig entre el tot i el res: sabem, per exemple, que hi ha gent que és ben calba o gens: calba, però també sabem que això només són casos extrems d'una realitat més complexa, que és la que i es desenvolupa entre els dos extrems; perquè hi ha gent que només té problemes de cabell, o que el va perdent, o que té entrades o coroneta. Semblantment, hi ha accions que són bones i n 'hi ha que són dolentes, però també n 'hi ha que són força bones o força dolentes, i algunes que són més bones o més dolentes que altres. D'aquÍ que sigui tan important el matís, que mai no és tingut en compte quan s'accepta un «o tot o res».

Aquestes pàgines no volen plantejar els valors en el terreny de les idees abstractes, sinó en el de l'experiència concreta. Per això, en lloc de partir d'una definició essencial dels valors, partirem d'unes quantes afirmacions força elementals que, si no són ben bé de sentit comú -no sempre és senzill saber què és això del sentit comú-, almenys poden ser acceptades per moltes persones amb sentit comú i sense gaires prejudicis filosòfics.

Els valors que de debò acceptem i usemes refere ixen sempre a situacions concretes de la nostra vida i adquireixen sentit en aplicacions concretes. Hem d'evitar, doncs, de caure en la trampa d'omplir-nos la boca només amb grans paraules -com ara el bé la pau, la solidaritat o la llibertat-, cosa que fem sovint quan ens pensem que filosofem. l és que, quan parlem de manera genèrica i abstracta, encara no és ben clar de què estem parlant. De fet, molts que fan servir aquestes grans paraules, a l'hora de la veritat les entenen i interpreten de formes ben diferents, sovint contradictòries. És gairebé segur que tothom està sempre d'acord a voler, genèricament, el bé, la pau, la solidaritat i la llibertat. El problema ve quan volem concretar un xic més i comencem a explicar com entenem cadascun d'aquests grans valors. Perquè, quan parlem del bé, quin bé volem? És un bé la vida? Ho és sempre? En quines condicions? És un bé la salut? A quin preu, d'acord amb quin concepte de salut? Són un bé la ciència i el coneixement? Ho són sempre, ho són en abstracte? Quan parlem de la pau, de quina mena de pau parlem? Les dictadures sovint parlen de pau. 1'anomenada «pau social» és sempre bona? És sempre bona la manca de conflicte? Quan parlem de la solidaritat, parlem de solidaritat amb què, amb qui? Perquè sembla clar que no es pot ser solidari amb tothom alhora, o que almenys no se'n pot ser alhora amb els opressors i amb els oprimits, amb els agressors i amb els agredits. Quan parlem de la llibertat, de quina llibertat parlem: de llibertat per fer alguna cosa, per fer-ho tot, per fer el que es vulgui, per decidir el que s'ha de fer o per sotmetre's a obligacions imposades? Parlem de llibertat individual o de llibertat col.lectiva?

Resulta, doncs, imprescindible que baixem del núvol de les grans paraules fins a tocar el terra de la nostra vida concreta. Hi ha una distinció que ens pot ajudar a fer aquest procés d'aterratge: es tracta de la distinció entre valors i béns. De fet, els grans valors -amagats darrere de grans paraules com les esmentades- només es converteixen en béns de debò quan passen de ser idees a ser realitats, quan es concreten, quan esdevenen valors en ús, quan són valors que ens van bé, que funcionen perquè s'apliquen. Els valors que volen ser realment valuosos, sempre s'han de poder fer tangibles, perquè han de poder passar de ser valors ideals a ser valors reals. I és que els béns de què fruïm, que defensem i temem perdre no són sinó concrecions dels valors que aplaudim, apreciem i busquem. I això vol dir, per exemple, que la llibertat com a valor només esdevé un bé ciutadà quan adopta la forma de llibertats concretes -individuals i col.lectives- expressament formulades, reconegudes i protegides; i també vol dir que el valor de la igualtat només és un bé quan serveix per regular determinades relacions laborals, polítiques, ideològiques i socials; o que el valor del benestar també és un bé perquè arriba a conformar estructures socials específiques que permeten als humans d'estar-hi bé, de trobar-s'hi bé. Al capdavall, la humanitat ha anat avançant al llarg de la història no pas gràcies a invocacions vagues i genèriques, sinó perquè els grans valors s'han sabut concretar en reivindicacions tangibles, en béns reals.

Per poder saber, doncs, amb quins valors tractem realment, hem de convertir els valors en béns. Només aquests ens mostren la direcció que han pres els valors. És precisament en aquest sentit que posem Plató de cap per avall: ell partia dels valors absoluts, abstractes, com a valors reals, fixos i eterns; per a ell, les manifestacions concretes dels valors en el món -el que ara anomenem «béns»només eren expressions diluïdes, desdibuixades

dels valors autèntics. Aquí es defensa una posició clarament contrària: allò que és inconcret, desdibuixat i diluït són justament les idees abstractes dels valors; aquestes idees abstractes només van adquirint presència, fortalesa i gruix quan esdevenen béns concrets. l és que els valors només valen de debò quan són béns.