[Crítica de la sociologia platònica]

En un intent de comprendre i interpretar el món social en constant canvi que li va tocar viure, Plató es va veure forçat a desenvolupar una sociologia historicista sistemàtica summament minuciosa. Així va concebre la idea que els Estats existents no eren sinó la rèplica decadent d'una Forma o Idea de l'Estat o, almenys, de descriure alguna societat que se li assemblés al màxim possible. Juntament amb les antiues tradicions va utilitzar, com a material per a la seva recostrucció, els resultats de les seves anàlisis de els institucions socials d'Esparta i Creta -les formes més antigues de vida social que va poder trobar a Grècia- en les quals va poder reconèixer la presència de formes conservades d'altres societats tribals encara més antigues. Però per fer un ús adequat d'aquest material, es va veure obligat a adoptar un principi discriminatori per distingir entre els trets bons, originaris o antics de les institucions existents i els seus símptomes de decadència. Aquest principi li va ser subministrat per la llei de les revolucions polítiques, que afirma que la desunió de la classe governant, juntament amb una excessiva preocupació per les qüestions econòmiques, constitueix l'origen de tot canvi social. Per tant, l'Estat perfecte hauria de ser reconstruït de manera que quedessin eliminats tan absolutament i radicalment com fos possible, tots els gèrmens i elements de desunió i decadència; és a dir, que hauria de ser construït sobre el model de l'Estat espartà, fent especial esment de les condicions necessàries per mantenir una unió indestructible en la classe governant, unió que es trobaria assegurada per seva l'austeritat econòmica, la seva criança i el seu ensinistrament.

L'anàlisi de la sociologia platònica facilita l'exposició del seu programa polític. Les seves exigències fonamentals es poden expressar amb qualsevol d'aquestes dues fórmules: en primer lloc, la corresponent a la seva teoria idealista del canvi i el repòs, i en segon terme, la del seu naturalisme. Vet aquí la fórmula idealista: Atureu tot canvi polític! El canvi és dolent; el repòs, diví. Tot canvi pot ser detingut si l'Estat constitueix una còpia exacta del seu original. És a dir, la Forma o Idea de la ciutat. Si se'ns pregunta com això pot ser factibloe, respondrem amb la fórmula naturalista: Retornem a la natura! Retornem a l'Estat originari dels nostres avantpassats, l'Estat primitiu creat d'acord amb la naturalesa humana i, per tant, de caire estable. Retornem a la tribu patriarcal de l'època anterior a la Caiguda, al govern de classe natural a càrrec d'uns pocs savis sobre la massa ignoant.

Al meu entendre, pràcticament tots els elements del programa polític de Plató es poden deduir d'aquestes exigències bàsiques. Aquells elements es fonamenten alhora en el seu historicisme i s'han de combinar amb les seves doctrines sociològiques relatives a les condicions necessàries per a l'estabilitat de la classe governant. Els principals elements que hem de tenir presents són:

1. La divisió estricta de classes; la classe governant, composta de pastors i gossos d'atura, ha de trobar-se estrictament separada del ramat humà.
2. La identificació de l'objectiu de l'Estat amb el de la classe governant i en la seva unitat, i, subordinades a aquesta unitat, les rígides regles per a la selecció i educació d'aquesta classe, i l'estricta supervisió i col.lectivització dels interessos dels seus membres.

* * *

L'individualisme, l'igualitarisme, la fe en la raó i l'amor a la llibertat eren sentiments nous, potents i, des del punt de vista dels enemics de la societat oberta, perillosos i havien de ser combatuts. El mateix Plató havia sentit la influència d'aquests sentiments i els havia combatut dins el seu cor. La seva resposta a la Gran Generació (la generació d'homes com Pèricles, Sòfocles, Heròdot, Demòcrit i Sòcrates, que creien en la llibertat i la fraternitat humanes) va implicar un esforç realment enorme. Va ser un esforç per tancar la porta que s'havia obert, i per aturar la societat, amb l'encís d'una filosofia corprenedora, no igualada enprofunditat i riquesa. En el camppolític no va afegir gaire al vell programa oligàrquic contra el qual ja havia argumentat Pèricles una vegada. Però va descobrir, potser inconscientment, el gran secret de la rebel.lió contra la llibertat, formulat en l'època actual per Pareto: <<Treure profit dels sentiments en comptes de malbaratar les energies amb fútils intents per destruir-los>>. En lloc de mostrar la seva hostilitat a la raó, va encisar tots els intel.lectuals amb la seva brillantor, i els va afalagar i els va entusiasmar amb la seva exigència que governessin els més savis. Tot i que estava contra la justícia, va convèncer tots els homes rectes que era el seu defensor. Ni tan sols no va confessar obertament que estava lluitant contra la llibertat de pensament per la qual Sòcrates havia mort; i en fer de Sòcrates el seu campió, va persuadir tots els altres que estva lluitant per ell. Plató, així, es va convertir, inconscientment, en el precursor de molts propagandistes que, sovint de bona fe, utilitzen la tècnica d'apel.lar a la moral, als sentiments humanitaris, amb finalitats antihumanitàries i immorals. [...]

Va transformar el seu odi a la iniciativa individual i el seu desig d'aturar tot canvi, en un afany de justícia i temperança, en un amor a un estat celestial on tots es troben satisfets i contents, i on la rudesa de l'afany de lucre se substitueix per les lleis de la generositat i l'amistat.

(Karl Popper, fragments de La societat oberta i els seus enemics)

Unes quantes consideracions

Certament aquesta concepció platònica de societat tancada pot despertar, per la manca de llibertat, un sentiment de rebuig en el lector actual, més que no pas en els grecs antics. Popper, encertadament, va assenyalar Plató com el primer gran enemic d'una societat oberta, liberal i democràtica. Ara bé, i tal com diu Guthrie, els projectes de Plató <<no són les maquinacions d'un monstre totalitari, sinó els somnis d'un teòric allunyat de la pràctica>>. De manera que:

1. S'ha de deixar clar que Plató no és un aristòcrata que postula un retorn al passat, sinó que, en diversos aspectes, és un pensador progressista que creu que hi ha un coneixement que és superior a l'experiència dels fets històrics concrets i de les circumstàncies humanes. Plató no proposa tornar enrera, a un règim aristocràtic de nobles i vassalls, sinó que, en tot cas, pretén que l'únic títol de noblesa sigui la intel.ligència i la cultura superior, de manera que sigui l'educació, i no l'estirp, la que atorgui una posició elevada en aquest nou ordre cívic.
2. Plató subordina la família a l'Estat d'una manera absoluta, i el seu comunisme no estableix cap privilegi per raons econòmiques. A la ciutat de Plató no hi pot haver cap enfrontament entre rics i pobres, com els que hi havia en la democràcia atenesa del seu temps i en moltes altres ciutats sacsejades per lluites civils a causa de l'empobriment de molta gent; i tampoc no deixa el poder en mans de guerrers de fortuna.
3. Plató elimina la tradicional desigualtat entre homes i dones i proclama una igualtat que en aquell moment és veritablement revolucionària, ja que accepta que no hi ha diferències intel.lectuals per raó del sexe i admet que els homes i les dones puguin tenir la mateixa educació. És curiós observar que només en una comèdia d'Aristòfanes, Lisístrata, s'havia parlat d'aquesta capacitat de les dones d'igualar-se políticament als homes; però Aristòfanes tractava el tema com una farsa, com una mostra còmica d'un món vist al revés. Plató, en canvi, admet aquesta igualtat sense reserves (no esmenta, però, el tema dels esclaus).

 

En definitiva, el plantejament polític de Plató és coherent amb les seves teories idealistes -amb la seva psicologia idealista i la seva metafísica. És un plantejament amb fins solidaris, però que es basa en una desigualtat funcional basada en la diferenciació anímica dels individus. La política és, doncs, una feina reservada als entesos i als experts, que són els filòsofs, educats amb aquest propòsit; d'aquesta manera es converteix en una ciència basada en el coneixement, lluny del món de la doxa (opinió) democràtica, i negadora de la igualtat d'opinió i de paraula que en aquells moments era l'orgull d'Atenes.

La República no és l'última paraula de Plató en política. Posteriorment va escriure el Polític i les Lleis, on torna a parlar d'aquests temes i proposa noves solucions polítiques, menys radicals i menys idealistes. Però la República és la seva proposta més utòpica i la que, justament per això, convida més a la reflexió.