El mite de la caverna

Sòcrates: Imagina't, doncs, uns homes en un antre subterrani com una caverna -amb l'entrada que s'obre cap a la llum-, on es troben des de la infància i lligats de cames i coll, de manera que han de mirar sempre endavant, sense poder girar el cap a causa de les cadenes. Suposa que, darrera d'ells, a certa distància i a certa alçada, hi ha un foc que els fa claror i un camí entre aquest foc i els captius. Admet que un mur voreja el camí, com els parapets que els xerraires de fira posen entre ells i els espectadors per amagar les trampes i mantenír en secret les meravelles que mostren.

-M'ho imagino -va dír.

-Afigura't ara, al llarg d'aquesta tàpia, uns homes que porten tota mena d'objectes que són molt més alts que el mur, els uns amb forma humana, d'altres amb forma d'anímals, fets de pedra, de fusta i de tota mena de materials; i, com és natural, els qui transporten els objectes, uns s'aturen a conversar í d'altres passen sense dir res.

-És estranya -dígué- l'escena que descrius, i són estranys els presoners.

-S'assemblen a nosaltres -vaig dir jo-; en efecte, aquests, després de sí mateixos i dels altres, ¿creus que hauran vist res més que les ombres projectades pel foc cap al lloc de la cova que està enfront d'ells?

-No pot ser d'altra manera si estan obligats a mantenir llurs caps immòbils tota la vida.

-I què hi ha dels objectes transportats? ¿No creus que succeeix això mateix?

-Sens dubte.

-¿No creus que si els objectes tinguessin la capacitat d'enraonar entre ells, els presoners creurien que les ombres que veuen són objectes reals?

-És clar.

-¿I què passaria sí la presó tingués un eco a la paret del davant dels presoners? Cada vegada que un dels vianants enraonés, ¿no creus que ells pensarien que són les ombres les qui enraonen?

-Per Zeus, jo bé ho crec -dígué.

-Certament -vaig seguir jo- aquests homes no poden considerar altra cosa com a vertadera que les ombres dels objectes.

-Així ha de ser.

-Examína ara -vaig seguir jo- què els passaria, a aquests homes, si se'ls deslliurés de les cadenes i se'ls guarís del seu error. Si algun fos alliberat i de seguida fos obligat a aixecar-se i a girar el coll, i a caminar i a mirar cap a la llum, en fer tots aquests moviments experimentaria dolor, i a causa de la llum seria incapaç de mirar els objectes, les ombres dels quals havia vist. ¿Què creus que respondria el presoner si algú li deia que el que veia abans no tenia cap valor, però que ara, que està més pròxim de la realitat i que està girat vers coses més reals, hi veu més correctament? ¿I si, finalment, fent-li mirar cadascuna de les coses que li passen pel davant, se l'obligués a respondre què veu? ¿No creus que romandria astorat i que li semblaria que el que havia vist abans era més vertader que les coses mostrades ara?

-Així és -va dir.

-Així doncs, si, a aquest mateix, l'obliguessin a mirar el foc, ¿els ulls li farien mal i desobeiria, girant-se una altra vegada cap a aquelles coses que li era possible de mirar, i seguíria creient que, en realitat, aquestes són més clares que les que li mostren?

-Sens dubte seria així -va dir.

-I -vaig prosseguir-, si aleshores algú, per força, l'arrossegués pel pendent abrupte i escarpat, i no el deixés anar abans d'haver arribat a la llum del sol, ¿no és cert que sofriria i que es revoltaria en ser tractat així, i que, un cop arribat a la llum del sol, s'enlluernaria i no podria mirar cap de les coses que nosaltres diem que són vertaderes?

-No podria -digué-, almenys no de cop.

-Necessitaria acostumar-s'hi, si volia contemplar les coses de dalt. De primer, observaria amb més facilitat les ombres; després, les imatges dels homes i de les coses reflectides a l'aigua; i, a la fi, els objectes mateixos. Després, tot aixecant la vista cap a la llum dels astres i de la lluna, contemplaria, de nit, les constel. lacions i el firmament mateix, molt més fàcilment que no pas, durant el dia, el sol i la llum del sol.

-És clar que sí.

-Finalment, penso que podria mirar el sol, no només la seva imatge reflectida en les aigües ni en cap altre indret, sinó que seria capaç de mirar-lo tal com és en si mateix i de contemplar-lo allà on veritablement és.

-Necessàriament -digué.

-I després d'això ja podria començar a raonar que el sol és qui fa possibles les estacions i els anys, i és qui governa tot el que hi ha a l'espai visible, i que és, en certa manera, la causa de tot allò que els seus companys contemplaven a la caverna.

-És evident -digué- que arribaria a aquestes coses després d'aquelles altres.

-I doncs, què? Ell, en recordar-se del seu estatge anterior i de la saviesa d'allà i dels qui aleshores estaven encadenats, ¿no creus que se sentiria feliç del canvi i compadiria els altres?

-Certament.

-¿I creus que envejaria els honors, les lloances i les recompenses que allà sota donaven a qui millor observava el pas de les ombres, a qui amb més seguretat recordava les que acostumaven a desfilar al davant, al darrere o al costat d'altres, i que, per aquest motiu, era capaç d'endevinar d'una manera exacta el que vindria? ¿Tu creus que desitjaria tot això i que tindria enveja dels antics companys que gaudeixen de poder o són més honorats, o bé preferiria com l'Aquil.les d'Homer <<passar la vida al servei d'un pagès i treballar per a un home sense béns>> i suportar qualsevol mal abans de tonar a l'antic estat?

-Jo bé ho crec aixi -digué-, que més s'estimaria qualsevol sofriment que no pas tomar a viure d'aquella manera.

-I pensa també això que et diré. Si aquest home tomés una altra vegada a la cova i s'assegués a la seva antiga plaça, ¿no es trobaria com cec, en arribar de sobte de la llum del sol a la fosca?

-Sí, certament -digué.

-I si hagués de tomar a donar la seva opinió sobre les ombres per competir amb aquells homes encadenats, mentre encara hi veu confosament abans que els ulls no se li habituïn a la fosca -i el temps per habituars'hi seria llarg-, ¿no és cert que faria riure i que dirien d'ell que, per haver volgut pujar, tomava ara amb els ulls malmesos, i que no valia la pena ni tan sols d'intentar l'ascensió? I a qui intentés deslligar-los i fer-los pujar, si el poguessin prendre amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, no el matarien?

-Sí, certament -digué.

-Aquesta imatge, doncs, estimat Glaucó, és aplicable exactament a la condició humana, equiparant, d'una banda, el món visible amb l'habitacle de la presó i, de l'altra, la llum d'aquell foc amb el poder del sol. I si estableixes que la pujada i la visió de les coses de dalt són l'ascensió de l'ànima vers la regió intel.ligible, no quedaràs privat de conèixer quina és la meva esperança, ja que desitges que parli. Déu ho sap si em trobo en el cert, però a mi les coses em semblen d'aquesta manera: regió del coneixement, la idea del bé és l'última i la més difícil de veure; però, un cop és vista, es comprèn que és la causa de totes les coses rectes i belles: en la regió del visible engendra la llum i l'astre que la posseeix, i, en la regió de l'intel.ligible, és la sobirana única que produeix la veritat i l'enteniment; i cal que la contempli aquell qui es disposi a actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública.

Plató, República

L'escenari de la filosofia

En la República, un dels grans diàlegs platònics, se'ns narra un mite que pot ser útil per entendre alguns aspectes de la seva filosofia.

Al fons de la caverna hi ha uns personatges estranys lligats de peus i mans, els quals estan obligats a mirar sempre cap endavant. Al seu darrere hi ha una tàpia, rere la qual passen uns traginers que deixen que es vegi per damunt d'ella objectes ben variats. Prop de la tàpia, la llum d'una foguera fa que aquests objectes es reflecteixin al fons. Aquesta presó misteriosa s'obre a una altra llum, la del sol quan despunta, que il.lumina el món real, el món de la veritat. Aquest seria l'escenari on es representa el primer acte de la filosofia platònica.

Aquí Plató simbolitza una situació concreta, de la qual sembla que arrenca la seva idea de l'individu. Tot i que al final de l'exposició del mite, Plató en fa la seva pròpia interpretació, nosaltres podem utilitzar-lo per entendre altres perspectives del seu pensament. No cal dir que l'autor no va poder endevinar que, amb aquest mite, anticipava invents moderns com, per exemple, el cinema i la televisió; però aquests presoners, aquestes imatges, aquesta il.luminació, expressen situacions no gaire allunyades de les que vivim avui dia.

La visió en l'ombra

Segons el simbolisme platònic, podríem pensar que els éssers humans neixen encadenats a determinats esquemes propis de l'època en què viuen i des dels quals contemplen la seva vida. Aquesta interpretació planteja un problema d'una modernitat extraordinària. Talment com si el pensament, allò que veritablement som, depengués d'alguna cosa que es troba fora de nosaltres mateixos i que ens condiciona i ens determina.

Per als presoners de la caverna, el món és allò que veuen. La realitat vertadera és, tanmateix, en un altre lloc. Això és, si més no, el que ens fa creure el narrador del mite. Els condemnats a veure el que els altres els mostren només coneixen el món per la seva aparença. Una aparença sense substància, sense cos i reflectida en l'ombra.

En aquest primer estadi, els individus només veuen imatges. Però també escolten paraules, les que es diuen en­tre ells, i les que vénen de les converses de darrere la paret per on passen els qui transporten els objectes. Segurament, altres personatges semblants a aquests tindran la missió d'atiar el foc perquè no s'acabi el muntatge de la il.luminació enganyadora i de les ombres falsejadores.

Si traspassem aquesta frontera del mite i del seu simbolisme, podem pensar que aquí es parla de coneixement i de saber. Els encadenats són tots els éssers humans que estan subjectes a allò que els sentits filtren del món. Per tant, estem lligats a un moment del món i de la història. El que veiem és allò que el nostre present ens deixa veure. I això que se'ns deixa veure, independentment de les limitacions naturals dels nostres sentits, és, en bona part, el que el llenguatge en què naixem i les institucions -família, es­coles, centres docents, etc.- ens ensenyen. Aquesta és, en certa manera, la nostra caverna. I és úna caverna que, en principi, no ha de ser una cosa negativa perquè, tant si ho volem com si no, és el món en què vivim.

La caverna i el llenguatge

Per això anomenem la nostra llengua llengua materna. Hi naixem, com si també fos la nostra mare. La llengua que parlem és una mica com les ombres de la nostra caverna personal des d'on veiem el món. Allò que sabem i allò que podem arribar a saber arrenca del reflex que és aquesta llengua en la qual hem nascut. Però,­ alhora, gràcies al desenvolupament dels mitjans de comunicació, avui dia tenim una forma d'experiència que no van tenir altres èpoques no gaire llunyanes. A través del cinema i, sobretot, de la televisió, la gent del nostre temps poden veure. allò que mai no haurien pogut imaginar les generacions anteriors. Fins no fa gaires anys, els nostres ulls, per poder veure, havien d'anar allà on els portés el nostre cos. Era una visió immediata, natural, humana. Vèiem el món real; el món de les coses. Però avui podem veure i no ens cal ser allà on veiem. Molt sovint, la televisió ens fa veuré imatges irreals, i el nostre cos no s'ha de moure d'on és per percebre <<visions>>. És una manera més refinada, i si no som conscients d'aquest refinament, més insidiosa i caver­nosa.

Així, doncs, és cert que el llenguatge i el temps en què vivim són una limitació. Són, en part, una caverna. Però una caverna de la qual, malgrat que no la puguem suprimir, sí que ens podem escapar. Aquesta escapada és el procés de coneixement, la llarga marxa de la curiositat i la sorpresa que es troba en la mateixa natura humana com a origen del progrés i del saber. Però el repte que planteja la fugida de la caverna encara és vigent i, tot i que és un invent prodigiós, producte de la intel.ligència i la creativitat, de vegades pot esdevenir una caverna artificial dins de la natural i indestructible caverna del nostre món i la nostra època.

Alliberació

Però, a més, el mite descriu un segon estadi. S'hi presenta la vida com un procés d'alliberació i un camí que cal fer en una direcció. Al final d'aquest recorregut hi ha la sortida, en la qual apareix un altre món -coses reals, llum, aire- diferent de les simples <<visions>> d'imatges i ombres a què està acostumat el presoner. D'altra banda, el mite platònic marca una via des de la tenebra fms a la llum, i alhora indica que el camí és allí per fer-lo. Entre els ensenyaments que contenen aquestes pàgines platòniques hi ha el que diu que el saber és sempre progrés, camí. (Potser és per això que el terme mètode vol dir camí per recórrer, estar en el camí.)

Tot el saber sembla que sorgeix d'aquesta ombra inicial i la fita és, després del recorregut dels nostres passos <<mentals>>, la intel.ligència de la realitat i la llum que ens porta a descobrir el món, a investigar-lo i, en definitiva, a fer-lo nostre, convertir-lo en el nostre llenguatge i, naturalment, poder-lo comunicar.

Però hi ha un tercer acte en la <<comèdia>> platònica. El presoner que s'hagi pogut alliberar dels lligams i contempli, per fi, el que hi ha a l'altra banda de la caverna, no s'atura en el goig que, sens dubte, li ofereix la realitat i la llum amb què veu la veritat. En ell es desperta un sentiment de solidaritat amb els éssers humans encadenats que romanen al fons, i aquest sentiment l'impulsa a comunicar als antics companys el seu descobriment sorprenent. Sembla que en tot procés de coneixement hi ha d'haver un component moral, una actitud de solidaritat. El saber no és saber si no es comunica, si no s'ensenya, si no serveix per fer sentir la necessitat de compartir i educar.

El mite platònic deixa, tanmateix, un regust pessimista. Els presoners, feliços entre les ombres, no volen deixar les cadenes. A l'empara del costum s'hi troben ben còmodes, i es riuen de qui els parla d'un altre món veritable i real; el prenen per boig i, si poguessin, acabarien matant-lo. No obstant això, entre aquests dos mons, el de la caverna i el de la llum, el de la llibertat i el de la presó, hi ha una frontera que representa el moviment del primer alliberat i la seva necessitat d'alliberar els altres. I això ens porta a un altre dels grans problemes del platonisme: l'educació.

Educació

El descobriment del fet que l'ésser humà està sotmès a un desenvolupament en el temps, i que aquest desenvolupament s'ha de conrear i orientar, constitueix un principi fonamental de la cultura grega. Els sofistes ja van iniciar tasques educatives, però és Plató qui ens ha deixat una teoria elaborada de l'educació, o paidéia, Precisament, el terme paidéia té a veure amb la infantesa i la joventut, perquè sembla que és en aquest primer estadi del desenvolupament de l'home quan s'ha de començar a orientar la seva evolució. Una evolució que, com l'etimologia d'educació (educere, educare), expressa no solament el fet d'aquesta evolució, sinó també que aquest procés arrenca i es desenvolupa des de cada individu concret.

Però ja des de la tradició dels sofistes, el camí que ha de fer l'individu vers la perfecció -<<és assenyat procurar que els joves esdevinguin tan bons com sigui possible>>. (Eutifró, 2d)- necessita guies que evitin esgarria­ments i carrerons sense sortida.

Perquè encara que l'ésser humà tingui un impuls que l'arrossegui cap al coneixement, som éssers que ens sostenim amb tensions oposades. Així doncs, en l'individu domina -<<uns cops la passió, uns altres el plaer, de vegades el dolor, algunes l'amor, moltes la por>>. (Protàgores, 352b), i aquest impuls adreçat al coneixement molt sovint el domina alguna d'aquestes tensions.

Plató mira de superar aquestes tensions partint de la situació originària d'obscuritat i ombres. Immersos en la natura que ens constitueix -la natura no és una cosa externa a nosaltres, sinó que el mateix ésser humà és natura- i que ens arriba a través de la sensació (aísthesis), hem d'establir un objectiu per damunt d'aquest primer nivell de coneixement.

Les opinions i les paraules

El llenguatge humà estableix una manera de <<parlar>> de totes aquestes sensacions i, així, consolida un altre concepte important de la filosofia platòniça que ja havien establert els primers filòsofs: l'opinió, la dóxa. Així, doncs, el llenguatge se solidifica en aquest univers de parau­les que heretem i per mitjà del qual veiem el món. Però les <<opinions>> que brollen dels llenguatges són, com les ombres de la caverna, un punt de partida per arribar al coneixement.

En aquesta revisió d'opinions fem un primer pas quan, seguint el mètode socràtic, preguntem a les ma­teixes paraules i esperem què volen dir. Les cèlebres preguntes socràtiques <<Què és el valor?>> <<Què és la justícia?>>, <<Què és la bellesa?>>, són preguntes que plantegen una nova manera de pensar i, sobretot, una nova actitud davant del llenguatge.

[L'experiència diària ens ensenya la dificultat que comporta saber què signifiquen les paraules. No hi ha res més complicat que preguntar-nos a nosaltres mateixos o preguntar als altres la definició de termes que fem servir habitualment].

Des del móment en què interroguem el llenguatge, ja no ens conformem amb les ombres que apareixen al fons de la caverna; amb les paraules que hem rebut en la nostra llengua. Aquest fons d'imatges verbals és allà per iniciar, a partir d'elles, un recorregut que porta cada individu cap a la intel.ligència del món que l'envolta i vers el coneixement de si mateix. El fons de les nostres opinions ha de ser analitzat perquè puguem assolir una opinió veritable. Una opinió fonamentada en el lógos, en el diàleg, en l'anàlisi. Mentre això no s'assoleix, la dóxa, el món de les <<aparences>> que sura en la nostra ment, és un món intermedi i fronterer entre la ignorància i el saber (República, V, 477b). Hi vivim

com entre ombres. Amb aquesta situació oscil.lant entre la falsedat -el no-ésser- i la veritat -l'ésser-, l'existència humana adquireix un especial dramatisme. Som és­sers intermedis, però per això mateix plens de possibilitats. Viure és dur a terme aquestes possibilitats i construir en nosaltres l'espai íntim per a aquesta realització.

Però per a això cal un motor que, dins de nosaltres, assenyali un horitzó de superació i produeixi un moviment dirigit fonamentalment a assolir aquest horitzó. En el mite de la caverna, és evident que la fita és sortir fora. Però aquesta sortida ja no és una alliberació. Alliberar-se és acostumar-se a conviure en la llum, a veure-hi sota la nova llum. Assolir la meta no és la línia d'arribada. La fi d'aquest dinamisme suposa, per tant, una mena de principi que implica un canvi de perspectiva en la mirada i, amb aquest, una manera d'apreciar novament la vida.

Amor

Aquí hi trobem dues eines essencials en el desenvolupament de la filosofia platònica. La primera té a veure amb la teoria de l'amor (éros) i l'amistat (philía). Una teoria curiosa que ens descobreix les complexes arrels del nostre esperit. Plató havia dit en la República: <<La ciutat neix, penso, perquè cap de nosaltres és autosuficient, sinó que necessita moltes coses>>. (II, 369b).

Aquesta necessitat que apareix en l'ordre de la natura -necessitem l'aire, els aliments, la llum, etc., per existir- i que, en el text de la República, apunta a l'or­ganització d'unes altres necessitats individuals en l'espai col.lectiu de la ciutat, de la pólis, de la <<política>>, expressa una cosa més radical. Com a ésser intermedi també entre l'abundància (póros) i l'escassesa (penía), l'individu posa de manifest, un cop més, la seva indigència essencial (Banquet, 203a). És per això que li cal una eina per compensar la seva precarietat. L'amor i l'amistat són una manifestació refmada i humana d'aquests instints naturals de conservació.

Perquè l'éros projecta l'individu fora de si, a la recerca d'alguna cosa que no és ell mateix, però que completa i omple el seu ésser sempre insatisfet. Tota la vida és una projecció vers el que és diferent i fins i tot, en moments de solitud i abstracció, ens busquem a nosaltres mateixos i esdevenim objecte (egoista) de la nostra pròpia estimació. L'impuls vers el que és diferent que manifesta l'amor té com a objectiu la bellesa. Això és el que provoca i crida l'amor. Una bellesa que comença amb la contemplació de la bellesa d'aquest món, i que acaba amb l'ascensió vers altres formes en les quals no hi ha lloc per a la imperfecció, perquè no hi ha lloc per al temps, ni, en conseqüència, per a l'envelliment.

L'éros o impuls amorós, amb què sentim la projecció cap al que és diferent, és un fet de la nostra manera de ser, i ho descobrim contínuament en l'experièn­cia de la nostra vida. Alguns dels diàlegs més interessants de Plató, com per exemple el Banquet o el Fedre, descriuen aquest component misteriós de l'existència humana, que experimentem en tots els fenòmens de simpatia, solidaritat, amistat, tendresa, confiança, compassió, etc., que ens neixen en les relacions quotidianes.

* Adaptació a partir de I'article d'Emilio Lledó "Lecturas de un mito filosófico", publicat a la revista Resurgimiento.