L'ànima, doble caracterització:

1. Principi d'intel.ligibilitat, de comprensió de la realitat (Conèixer és recordar, reminiscència). L'ànima és ingenerada i incorruptible.
2. Principi d'animació. L'ànima, per naturalesa, és en constant moviment. A la seva essència li pertany moure's, i, per tant, és la causa de l'animació i vivificació del cos.

D'altres aspectes:

1) Pre-existència i 2) Immortalitat de l'ànima:

1. És una exigència de la seva teoria epistemològica (Pensar, conèixer, és re-conèixer, recordar/reminiscència).
2. En el Fedó ho demostra amb diversos arguments:

1. De tipus cosmològic, argument dels contraris: a cada estat el segueix el seu contrari. En adormir-se segueix sempre el despertar-se (si no tot acabaria per estar dormit). I en morir segueix sempre el reviure (si no, tot acabaria per estar mort).
2. De la participació de l'ànima en la Idea de vida. Si una cosa participa d'una Idea, no pot participar de la seva contrària. Si l'ànima participa de la Idea de vida, no pot participar de la contrària, la mort.
3. De la semblança amb les Idees. L'ànima és semblant a les Idees: és immaterial, simple i indivisible; per tant, no es pot descompondre ni corrompre.
4. Argument ètic: si l'ànima no fos immortal el bé i el mal quedarien sense premi ni càstig, cosa que representaria una injustícia.

Conèixer és recordar

Però al costat d'aquesta anàlisi de l'ànima, com a motor de funcions properes a l'experiència, Plató construeix una doctrina mítica. L'ànima existia abans que nosaltres existíssim, se'ns diu en el Fedó (95c), però precisament per això hem -conegut- abans allò que després arribem a saber. El text clàssic d'aquesta curiosa teoria el trobem en el Fedó (72d i seg.), on un interlocutor de Sòcrates li diu:

Si és vertader el que tu acostumes a dir sovint, que aprendre (máthesis) no és res més que recordar (anámnesis), cal que, en un temps anterior, haguem après allò que ara recordem. I això no seria possible si la nostra ànima no hagués existit en un altre lloc abans d'arribar a existir en aquesta forma humana. De manera que així també sembla que l'ànima és immortal.

Fedó, 72e

En aquest text, l'ànima ja no és aquest motor de la vida amb diferents possibilitats d'entendre i percebre el món, sinó un recipient de la memòria; però d'una memòria que ens ve d'una vida anterior a aquesta de la qual ara som conscients. Un text del Menó mira de demostrar­nos aquesta tesi singular. Efectivament, en aquest diàleg es produeix una mena d'entrevista que Sòcrates fa a un criat de Menó per provar que, sense saber geometria, i per mitjà d'hàbils preguntes, es poden arribar a descobrir i a entendre teoremes complicats:

I aquestes opinions acaben de desvetllar-se ara en ell com en un somni. I si el continués interrogant, de diverses maneres, estigues segur que acabaria coneixent aquests temes amb un saber tan exacte com el de qualsevol altra persona.

Menó, 85c

La raó que Sòcrates addueix per explicar aquest resultat sorprenent es fonamenta én el fet de la preexistència. Abans de la nostra vida en el temps concret que ens ha tocat de viure, hem tingut una altra vida, i hi hem après el que ara, en recordar-ho, sabem.

Perquè estant íntimament connexes entre elles les parts de la naturalesa i havent après l'ànima totes les coses, res no impedeix que, recordant una sola cosa (els homes en diuen aprendre), hom retrobi totes les altres si és coratjós i no es cansa de cercar. Cercar i aprendre no són, al cap i a la fi, res més que recordar (anámnesis).

Menó, 8Id

Potser no estaríem d'acord amb Plató en aquesta teoria de la reminiscència i la memòria basada en la preexistència, però s'hi troba un esquema teòric que sí que podríem acceptar. Sempre aprenem des del llenguatge en l'àmbit del qual hem nascut. Efectivament, tot i que naixem en un món real de coses entre les quals ens movem, encara és més important que tot això el món de <<significacions» on ens trobem. Des que naixem ens parlen de les coses; ens diuen com s'anomenen, ens imposen prohibicions o ens estimulen amb paraules; sentim el que està bé i el que està malament, el que és vertader i el que és fals. Aquestes i altres <<significacions» que ens diuen brollen de la memòria col.lectiva que s'emmagatzema en el llenguatge i s'impregna dels matisos i els contextos de qui ens parla. Un pensament i una comprensió, des del present, del passat, que com a memòria modela la nostra manera de sentir i d'estar en el món, i que, sens dubte, existeix abans que nosaltres.