La força i el magnetisme de l'ideal

Des de molt aviat, en la cultura grega, la imitació, la referència, la guia, la recerca d'un ideal s'esdevé, si no una cosa obsessiva, sí una preocupació i un desig constants. La idea de perfecció alimenta qualsevol àmbit artístic dels grecs. Cal tenir present que són els inventors dels cànons: conjunt de regles, prescripcions i consells per tal que les realitzacions humanes en els distints camps -escultura, pintura, literatura, arquitectura...- assoleixin l'harmonia, les proporcions i la perfecció màximes.

Amb tot això els grecs demostren tenir, doncs,  una tensió constant vers l'harmonia, l'equilibri i la perfecció; en definitiva, una tensió vers l'ideal. Senten la necessitat de disposar d'una mena de plantilla, de model,  a través del qual mirar, observar, organitzar, classificar, entendre i valorar les diverses realitzacions humanes. I aquest ideal, ve a ser també una mena de far que guia, il.lumina i estimula els treballs i els dies dels imperfectes i limitats però alhora abnegats i voluntarosos grecs.

D'altra banda, cal dir també que la matemàtica grega igualment està dominada per la idea de perfecció. El cercle i l'esfera eren considerades les figures més perfectes. I en general, els objectes matemàtics, tenen un grau de perfecció, d'idealitat, màxim, que no depèn, ni de bon tros està hipotecat, per les múltiples concrecions, realitzacions humanes d'aquests objectes ideals. Més tard dirà Plató que quan els geòmetres fan servir figures sensibles -dibuixos o reproducccions en fusta, metall, etc.- en realitat no estan pensant en cap d'aquestes figures concretes -dibuixades o construïdes- sinó en els objectes ideals que intenten reproduir, que intenten imitar o assemblar-s'hi, amb fortuna desigual.  En el fons, si el matemàtic dibuixa o reprodueix un cercle, un quadrat, un triangle, el número 3, és per fer-se entendre millor, per explicar-se. La veritat, però, és que tot allò que diu, predica, analitza i/o descobreix fa referència sempre al cercle perfecte, al quadrat perfecte, al triangle..., és a dir, a la Ides de cercle, a la Idea de quadrat, a la Idea de... Els dibuixos o construccions, o intents de reproducció d'aquestes figures ideals només són un recurs pedagògic.

Suposo que saps que els qui es dediquen a la geometria, al càlcul i a matèries similars [..] fan servir figures sensibles, però sense pensar en aquestes figures concretes, sinó en les coses a les quals s'assemblen, Així, per exemple, discorren sobre el quadrat en si i la seva diagonal, però sense referir-se al que ells dibuixen.

República, VI, 510c-e

És evident, doncs, que en l'ambient i en les circumstàncies culturals de l'època de Plató, la recerca d'un ideal des del qual poder entendre, ordenar i valorar les diverses i variades realitzacions concretes dels humans, estava a l'ordre del dia. Formava part de la visió, de la mirada grega sobre el món i la vida. En aquest sentit, es podria dir que Plató no fa altra cosa que donar una sortida, una resposta filosòfica, a tota una sèrie de pràctiques i inquietuds ambientals. I la resposta no és altra que la seva teoria de les Idees.

Teoria  de les Idees i context filosòfic

La teoria de les Idees, a més de ser la resposta filosòfica a un moment històric determinat, si ho mirem, no des d'una perspectiva tan global, tan general, tan socio-cultural... tan vital, sinó des d'una vessant més estrictament filosòfica, ens adonem que també venia a cobrir, a emplenar, algunes mancances i insuficiències de la pròpia filosofia grega, de la seva tradició filosòfica:

1.        La teoria de les Idees vol evitar i superar un triple enfrontament existent en el si de la filosofia grega:

§         Mobilisme d'Heràclit enfront de l'immobilisme de l'ésser de Parmènides.

§         Materialisme de Demòcrit enfront de l'espiritualisme, estructuralisme de Pitàgores.

§         Relativisme dels Sofistes enfront l'universalisme ètic de Sòcrates.

La teoria de les Idees, supera aquest enfrontament al preu, molt car per a tota la cultura occidental, de dividir, d'escindir la realitat en dos àmbits:

§         El món sensible, o món de les coses, que té les característiques que Heràclit, Demòcrit i els Sofistes aplicaven a tota la realitat.

§         El món intel.ligible, o món de les Idees, que té les característiques que Parmènides, Pitàgores i Sòcrates aplicaven també a tota la realitat.

2.        La teoria de les Idees, com un intent de trobar un fonament últim per als valors morals prèviament definits per Sòcrates.

Si es vol fonamentar definitivament, si es vol consolidar i assegurar a perpetuïtat uns valors morals, cal sortir, cal anar més enllà de l'home i d'allò humà. Des de l'home, un ésser temporal i efímer, enganxat i fixat per unes dimensions espacio-temporals, no es pot garantir ni assegurar uns valors morals de forma absoluta i definitiva. Per això Plató troba en les Idees, en aquests cas morals, els fonaments perdurables d'aquests valors. Així, a cadascun dels valors morals trobats i definits per Sòcrates a través de la maièutica li correspon una determinada Idea que l'assegura, el fixa i li dóna consistència.

3.        La teoria de les Idees com un intent de fonamentar sobre una base sòlida el saber matemàtic.

Perquè si neguéssim l'existència d'idees separades, la matemàtica -l'única ciència seriosa d'aquell temps- estaria mancada d'objecte i veritat, seria una pura llegenda. L'objecte propi, però, de la matemàtica no són (segons la interpretació que en va fer Aristòtil) les idees matemàtiques sinó els ens (o entitats) matemàtics (còpies perfectes però múltiples de les Idees) / La república, Llibre VI, metàfora de la línia)

4.        Permet veure l’univers com la plasmació (imperfecta) d’un ordre ideal (introduït pel Demiürg)

Hi ha Idees i Idees: les idees no són Idees

La paraula Idea té en  Plató un sentit distint al que nosaltres li donem habitualment. Acostumem a parlar d'idees, de les meves idees, de les teves idees... les nostres idees... les seves idees. I, d'aquesta manera, n'assumim l'autoria i la responsabilitat. Justament perquè són nostres, en som els constructors, o si més no, ens fem nostres les dels altres i les sentim com a pròpies. En tot cas, les idees sempre són les idees d'algú, d'alguna època o d'algun moment. Doncs bé, el terme Idea, en Plató no té aquest sentit. Perquè les Idees són anteriors i prèvies a nosaltres i els nostres coneixements. Són independents de nosaltres. I no les hem fabricades, ni en depenen. Existeixen des de sempre. A on? A l'anomenat món de les Idees. I com és que, si no depenen de nosaltres, si no són nostres, les podem conèixer?  Doncs perquè segons Plató, la nostra ànima, abans de formar part, d'unir-se a un cos, vivia amb elles, i, per tant, les sabia, les coneixia. El que passa és que, en ajuntar-se a un cos, en incardinar-se, per raó de la influència negativa del cos, d'allò sensible, de la matèria, les ha oblidades. En conseqüència, del que es tractarà és d'intentar portar una vida com més allunyada de la matèria i les coses sensibles, millor, a fi i efecte de recuperar les Idees que la nostra ànima té com a endormiscades.

Així, doncs, les Idees no les fabrico jo, més aviat se m'imposen. Jo només puc tenir accés al seu coneixement. Aquesta posició defensada per Plató s'anomena realisme de les Idees, i s'oposa a qualsevol forma de conceptualisme. El conceptualisme vindria a dir que jo em relaciono amb les coses, m'hi enfronto, i hi descobreixo característiques comunes que, per un procés d'abstracció, abstrec, és a dir, separo i aïllo de totes aquelles que no són comunes ni essencials. I després formulo el concepte o idea d'arbre, de casa, de fulla... de justícia, d'igualtat.

Plató no pensa igual. Com podem abstreure o separar les característiques comunes de, posem per cas, les accions justes, si no tenim prèviament, abans, una Idea de justícia? Com podem dir que dues coses són més o menys iguals, més o menys justes, més o menys triangulars... sense la Idea prèvia d'igualtat, de justícia o de triangle?

De manera que les Idees no solament són els principis generals, les estructures, les plantilles, el tot, gràcies a les quals organitzo, entenc i comprenc totes les coses, sinó que són l'autèntic fonament de la realitat,  perquè les Idees existeixen realment, no solament com a concepte o cosa mental.  De fet, són l'única realitat realment existent. Perquè, contràriament a les coses, són eternes i intemporals; són úniques (només hi ha una Idea de gos, de Justícia); són inalterables i permanents (el temps no les erosiona); són simples (no estan compostes de parts i, per tant, no es descomposen); són en si mateixes (són del tot perfectes, no admeten graus de perfecció); són immaterials (no es capten, doncs, amb els sentits, sinó amb l'intel.lecte). Donen lloc al que Plató anomena món de les Idees, o món intel.ligible, i que es contraposa al món de les coses o món sensible.

Coses i Idees

Quina relació hi ha entre aquets dos móns? Doncs una relació que Plató anomena de participació.. Les coses són còpies, una mena de duplicat, de les Idees. Són còpies imperfectes, però còpies al capdavall. De manera que les coses participen més o menys de les Idees: participen amb gradacions distintes. Ara, per molt que ens esforcem, identificació absoluta no n’hi haurà mai. Per molt que m’escarrassi a construir una taula, a dibuixar un triangle, a realitzar accions cada cop més justes, mai no seran la Taula, el Triangle o la Justícia. De fet, per a Plató el contacte directe i íntim amb les Idees només l’aconseguirà l’ànima després de morts, quan ens haguem alliberat del cos i de les seves impureses.

A mi em sembla que si existeix una cosa bella, a més del bell en si, no és bella per cap altra causa que pel fet que participa d'això que és bell [...]. Així, doncs, si algú em diu que una cosa qualsevol és bella, sigui pel seu color brillant, sigui per la seva forma [...], jo tinc la simple, senzilla i potser ingènua convicció que no la fa bella cap altra cosa que la presència o la comunitat en la bellesa en si.

 Fedó l00c-e

Així les coses, la distància entre els dos mons és, de fet, inabastable. Plató mateix n’és conscient d’aquesta barrera, d’aquesta separació. Per això, segurament, en una obra ja tardana, el Timeu, institueix la figura del demiürg, una mena de Déu que ordena el món sensible prenent com a model les Idees. D’aquesta manera podem veure el món sensible, el món de les coses, com la plasmació, imperfecta, això sí, de les Idees en la matèria, en el món sensible.  Amb tot, no deixa de ser, però, un intent d’acostar, d’establir un pont de comunicació, entre aquests dos nivells de realitat, inicialment massa separats.

Idees i  Idees. Relacions

No solament hi ha una relació entre les coses i les Idees, expressada en termes de participació, sinó que les Idees també es relacionen entre elles. El savi, el filòsof, és aquell que treballa amb les Idees, i que és capaç de descobrir-hi relacions i jerarquies. El vertader coneixement és perfecte i permanent, no posa en relació objectes sensibles amb Idees intel.ligibles (relació sempre canviant), sinó Idees intel.ligibles amb Idees intel.ligibles (relació eterna i inalterable). I la feina del filòsof consisteix precisament en l'estudi de les inalterables relacions entre les Idees eternes.

I és que, segons Plató, les Idees participen unes de les altres, però no sempre. El filòsof és l'encarregat d'investigar quan unes formes participen d'altres i quan no. Si, posem per cas, considerem les Idees de moviment, quietud, existència, igualtat i diferència, observem que la Idea de moviment no participa de la de quietud, i viceversa, però que totes dues participen de les altres tres.

Perquè entre les Idees també hi ha una ordenació i una jerarquia. Les Idees menys generals (p.e. la Ides de gos) queden incloses (com una mena de subconjunts) en les més generals (p.e. la Idea d’animal), aquesta última queda inclosa en la de Ésser Viu, i així successivament. Les Idees menys generals participen de les que ho són més. Les Idees més generals i, per tant, més universals, tenen un rang, una categoria, una jerarquia superior. En aquesta gradació, la Idea principal, la Idea de les Idees, la Idea que ocupa la cimera en aquesta jerarquia és la Idea de Bé que Plató, com a bon coneixedor i influenciat pel pitagorisme, identifica amb l’Ordre. Per això, els més savis, els més preparats, aquells, en definitiva, que s’acosten més, que accedeixen a un coneixement adequat de la Idea de Bé, tenen la missió de governar la polis, és a dir, de posar ordre en les relacions socials; en definitiva, de fer possible un règim polític just.

Idees i coneixement

Plató, influenciat i seguint Sòcrates, està convençut que el coneixement només és possible adquirir-lo de realitats estables i permanents. 

L'experiència d'un món en continu moviment i canvi, tal com havia expressat Heràclit, devia crear certes dificultats a Plató. Allò que flueix amb prou feines es pot pensar. Els sentits ens donen imatges mòbils o imatges aparentment estàtiques del món, però que també canvien: veiem passar els núvols, el corrent d'un riu; però també veiem la roca immòbil, l'arbre davant dels nostres ulls, malgrat que sabem que estan subjectes a la mutació i al canvi. Ha d'existir un univers ideal, independent de les coses reals, i objecte d'un altre tipus de mirada diferent de la dels nostres ulls.

I de tantes coses diem que les veiem, però no que les pensem, i aquestes formes immutables, a l'inrevés, les pensem, però no les veiem.

República, 507b

Les Idees aporten aquesta permanència i universalitat que ha de tenir tot coneixement. Així, doncs, el coneixement autèntic només pot ser coneixement de les Idees. Mentre ens mantinguem en el món de les coses, en el món sensible, només obtindrem doxa (opinió).

Tot això ho explica amb més detall en l’anomenada metàfora de la línia.