WOODY ALLEN va néixer l'u de desembre de 1935 a Brooklyn. Va estudiar a la Midwood High School i va aconseguir ser expulsat de la New York University i del City College. El 1952 esdevé escriptor professional i comença a escriure guions per als més importants comediants televisius. D'aleshores ençà s'ha dedicat de ple al món del teatre, a la televisió i, sobretot, al cinema. Les seves pel.lícules l'han convertit en un nom emblemàtic de la cultura occidental dels últims temps.

La meva apologia

De tots els homes famosos que hi ha hagut, el que més m'agradaria haver estat és Sòcrates. No solament perquè era un gran pensador, ja que a mi també se'm coneixen percepcions prou profundes, encara que les meves, invariablement, giren al voltant d'una hostessa sueca i unes manilles. No, el que a mi més m'admira d'aquest savi entre els savis de Grècia és el seu gran coratge davant la mort. La seva decisió va ser no abandonar els seus principis, sinó més aviat donar la vida per demostrar-los. Personalment, jo no sóc tan audaç davant la mort i, després de sentir qualsevol soroll enutjós com ara el d'un cotxe fent espetecs, em llanço directament als braços de la persona amb qui estic conversant. Al final, la valenta mort de Sòcrates va donar a la seva vida un autèntic sentit; cosa que a la meva vida li manca totalment, tot i que té una mínima pertinència per al Departament de Rendes Internes. Haig de confessar que he intentat posar-me en les sandàlies d'aquest gran filòsof moltes vegades i per més sovint que ho provi, immediatament m'adormo i tinc el somni següent.

L'escena és a la meva cel.la de la presó. Normalment estic assegut, sol, resolent algun problema profund de pensament racional, com per exemple: ┐Pot ser anomenat obra d'art un objecte que també es pot fer servir per netejar l'estufa? Al cap de poca estona em visiten Agató i Símmies.

Agató: Ah, el meu bon amic i gran savi. ┐Com van els teus dies de confinament?

Allen: Què es pot dir del confinament, Agató? Només el cos pot ésser circumscrit. La meva ment vaga lliurement sense estar encadenada, lluny d'aquestes quatre parets, i per tant de veritat pregunto, existeix el confinament?

Agató: Bé, però, i si vols sortir a passejar?

Allen: Bona pregunta. No puc.

Els tres seiem en postures clàssiques, semblants a un fris. Finalment parla Agató.

Agató: Em temo que la notícia és dolenta. T'han condemnat a mort.

Allen: Oh, m'entristeix causar debat al senat.

Agató: Cap debat. Per unanimitat.

Allen: De veritat?

Agató: A la primera votació.

Allen: Mmmm. Havia comptat amb una mica més de suport.

Símmies: El senat està furiós per les teves idees sobre un Estat utòpic.

Allen: Suposo que no hauria hagut de suggerir la idea d'un rei filòsof.

Símmies: Especialment mentre t'assenyalaves i gargamellejaves.

Allen: No obstant això, no considero malvats els meus executors.

Agató: I jo tampoc.

Allen: Hum, psi, bé... perquè, ┐què és la maldat sinó l'excés de bondat?

Agató: Com pot ser això?

Allen: Mira-t'ho d'aquesta manera. Si un home canta una cançó bonica, és bell. Si continua cantant, hom comença a tenir mal de cap.

Agató: Cert.

Allen: I si realment no para de cantar, al cap d'una estona tens ganes d'entaforar-li uns mitjons coll avall.

Agató: Sí. Ben cert.

Allen: Quan s'executarà la sentència?

Agató: Quina hora és?

Allen: Avui?!

Agató: Necessiten la cel.la.

Allen: Doncs que sigui! Deixem que em llevin la vida. Que quedi escrit que vaig morir abans d'abandonar els principis de la veritat i la lliure indagació. No ploris, Agató.

Agató: No ploro. És una al.lèrgia.

Allen: Ja que, per a l'home espiritual, la mort no és un final sinó un començament.

Símmies: Com pot ser això?

Allen: Bé, dóna'm uns instants.

Símmies: Pren el temps que necessitis.

Allen: És veritat, Símmies, que l'home no existeix abans de néixer, oi que és així?

Símmies: Ben cert.

Allen: I tampoc no existeix després de la seva mort.

Símmies: Sí. Hi estic d'acord.

Allen: Mmmm.

Símmies: I doncs?

Allen: Ei, espera un moment: Estic una mica confús. Ja saps que només em donen xai per menjar i mai no és ben cuit.

Símmies: La majoria dels homes veuen la mort com el final definitiu. I, consegüentment, li tenen por.

Allen: La mort és un estat de no-ésser. Allò que no és, no existeix. Per tant, la mort no existeix. Només la veritat existeix. La veritat i la bellesa. Totes dues són intercanviables, però són aspectes d'elles mateixes. Hum, i exactament, què van dir que havien pensat per a mi?

Agató: Cicuta.

Allen (estranyat): Cicuta?

Agató: ┐Recordes aquell líquid negre que va perforar la teva taula de marbre?

Allen: De veritat?

Agató: Només una copeta. Però porten una patena per si n'aboques.

Allen: És dolorós, potser?

Agató: Han demanat que miressis de no fer una escena. Inquieta els altres presoners.

Allen: Mmmm.

Agató: He dit a tothom que moriries valentment, abans que renunciar als teus principis.

Allen: Cert, cert... hem, ┐el concepte d'<<exili>> no va sorgir en cap moment?

Agató: Van deixar d'exiliar l'any passat. Es necessitava massa burocràcia.

Allen: Cert... psi... (preocupat i esparverat, però intentant conservar la calma.) Jo, hem... i hem... doncs, ┐què més hi ha de nou?

Agató: Ah, sí, vaig trobar Isòsceles. Té una gran idea per a un nou triangle.

Allen: Bé... bé... (Sobtadament abandonant tota aparença de coratge.) Mira, et seré franc: No vull morir! Sóc massa jove!

Agató: Però aquesta és la teva oportunitat de morir per la veritat!

Allen: No m'interpretis malament. Estic plenament a favor de la veritat. Però d'altra banda tenia una cita per dinar a Esparta la setmana que ve i no m'agradaria perdre-me-la. Em toca pagar a mi. Ja coneixes aquests espartans, són tan susceptibles...

Símmies. És un covard el nostre filòsof més savi?

Allen: No sóc un covard, i no sóc un heroi. Sóc en un lloc intermedi.

Símmies: Un cuc menyspreable.

Allen: Més o menys això.

Agató: Però ets tu qui ha demostrat que la mort no existeix.

Allen: Ei, escolta, he demostrat moltes coses. Així és com pago el lloguer. Teories i petites observacions. Un comentari picant de tant en tant. Ocasionalment unes màximes. És millor que recollir olives, però no ens deixem entusiasmar.

Agató: Però has demostrat moltes vegades que l'ànima és immortal.

Allen: I ho és! Per escrit. Veus, això és el que passa amb la filosofia, és tan poc funcional quan surts de classe...

Símmies: I les <<formes>> eternes? Vas dir que cada cosa sempre ha existit i sempre existirà.

Allen: Parlava especialment d'objectes pesants. Una estàtua o alguna cosa semblant. Amb les persones és molt diferent.

Agató: ┐I tot allò que deies, que la mort és el mateix que el son?

Allen: Sí, però la diferència és que quan ets mort i algú crida <<Tothom a llevar-se, ja és de dia>>, és molt difícil trobar les sabatilles.

Arriba el botxí amb una tassa de cicuta. S'assembla molt al comediant irlandès Spike Milligan.

Botxí: Ja sóc aquí. Per a qui és el verí?

Agató (assenyalant-me): Per a ell.

Allen: Òndia, quina tassa més gran. ┐Ja és bo que faci tant de fum?

Botxí: Sí. I beu-t'ho tot perquè moltes vegades el verí és al fons.

Allen (normalment el meu comportament en aquest moment és totalment diferent del de Sòcrates, i m'han dit que crido en el meu somni): No; no ho faré! No vull morir! Socors! Si us plau!

El botxí em passa el beuratge bombollant entre les meves mesquines imploracions i tot sembla perdut. Llavors, a causa d'algun instint innat de supervivència, el somni pren un caire diferent i arriba un missatger.

Missatger: Atureu-vos! El senat ha tornat a votar! Els càrrecs han estat retirats. La teva vàlua ha estat reconeguda i s'ha decidit que has de ser honorat.

Allen: Finalment! Finalment! Han tornat a la raó! Sóc un home lliure! Lliure! I a més a més m'honoraran! Ràpid, Agató i Símmies, prepareu-me la maleta. Haig de marxar. Praxíteles voldrà començar així que pugui amb el meu bust. Però abans de partir, una petita paràbola.

Símmies: Caram, això sí que és un gir sobtat. Em pregunto si saben el que fan.

Allen: Un grup d'homes viu en una cova fosca. No saben que a fora el sol brilla. L'única llum que coneixen és la flama tremolosa d'unes quantes petites espelmes que traslladen per la cova.

Agató: D'on han tret les espelmes?

Allen: Simplement posem que les tenen.

Agató: Viuen en una cova i tenen espelmes? Sona fals.

Allen: No us ho podeu creure per ara?

Agató: D'acord, d'acord, però vés al gra.

Allen: Llavors un dia un dels habitants de la cova surt i veu el món exterior.

Símmies: En tota la seva claredat.

Allen: Precisament. En tota la seva claredat.

Agató: Quan intenta explicar-ho als altres, no se'l creuen.

Allen: Bé, no. No ho diu als altres.

Agató: No ho fa?

Allen: No, obre una carnisseria, es casa amb una ballarina i mor d'una hemorràgia cerebral a l'edat de quaranta-dos anys.

M'agafen i em fan empassar la cicuta. Normalment em desperto aquí banyat de suor i només uns ous ferrats i salmó fumat poden calmar-me.

 

 

Woody Allen, Efectes secundaris, Columna, 1989, pàgs. 37-42.