SÒCRATES

Durant l'època de Pèricles i la guerra del Peloponès van anant crivellant-se els estàndards tradicionals de creença i de conducta. Sota la influència dels sofistes, els atenesos anaren perdent el respecte als déus, a les normes consuetudinàries, als principis que tradicionalment havien inspirat la seva acció. Els horrors de la pesta i de la guerra acceleraren encara més aquest procés. Alguns dels joves més brillants i prometedors, oïdors assidus de Sòcrates i dels sofistes, van irrompre en la política amb tanta ambició com falta d'escrúpols; els més famosos foren Alcíbiades i Críties, tots dos intel·ligents i pertanyents a les millors famílies de la ciutat.

Alcíbiades era nebot de Pèricles. Després de la sensata i favorable pau amb Esparta negociada per Níquies el -421, Alcíbiades col·locat al capdavant del partit popular extremista incità demagògicament al poble a reemprendre la guerra contra Esparta. La seva primera <<gesta>> va consistir en la invasió immotivada de l'illa de Melos, seguida de la matança de tota la seva població masculina i la venda de les seves dones com a esclaves. Després proposà la conquesta de Sicília i organitzà una forassenyada expedició que acabà en el més absolut desastre. Mentrestant Alcíbiades -cridat a Atenes- s'havia passat a l'enemic, a Esparta, a les tropes de la qual aconsellava sobre la millor manera de fustigar a Atenes. Al cap d'uns anys tornà a Atenes, encara tornà a fer-se popular i a ser elegit estrateg (a Atenes, des de Clístenes, membre d'un col·legi de deu persones encarregades dels afers militars). Al final de la guerra cercà refugi al costat del sàtrapa (governador d'una província de l'imperi Persa antic, dotat d'amplis poders polítics, administratius i militars) persa de Frígia, que el va matar a petició de Lisandre. Alcíbiades era el prototipus de l'aventurer demagògic, ambiciós i mancat de tot fre moral. No cal dir que la seva acció política va ser nefasta per a Atenes i va contribuir més que ningú a la continuació de la guerra i a la derrota final. I, això no obstant, havia estat un dels deixebles predilectes de Sòcrates.

Críties havia estat també un jove brillant, intel.ligent, bell, ric, assidu i fervorós oient de Sòcrates, i autor, ell mateix, d'obres i reflexions filosòfiques no mancades d'originalitat i valor. Així com Alcíbiades va fer la seva carrera política al capdavant del partit popular extremista, Críties es va posar al capdavant dels extremistes oligàrquics. Violentament antidemocràtic i proespartà, tornà a Atenes després de la derrota, formant part del grup dels 30 oligarques exiliats instaurats com a tirans pels espartans. Críties aviat sobresortí com el més sanguinari i dur dels 30. Liquidà el líder oligàrquic moderat Theramenes i va establir un règim de terror en què molts ciutadans rics i demòcrates van ser assassinats i els seus béns confiscats per Críties i els seus partidaris. El poble no va aguantar gaire aquest règim. A l'any següent de la seva instauració va ser enderrocat i Críties va morir lluitant. Finalment, els espartans van autoritzar el restabliment de la democràcia a Atenes a condició, però, de proclamar una amnistia que prohibia fins i tot parlar dels crims anteriors.

Restablerta la democràcia a Atenes, els líders del partit popular, com Anitos, volien desterrar Sòcrates, castigant-lo per les nefastes accions dels seus deixebles, sobretot de Críties i Càrmides (ambdós oncles de Plató i membres dels 30 tirans). La llei d'amnistia prohibia, però, ni tan sols mencionar aquest fet. Llavors el que feren va ser formular una acusació d'impietat i corrupció. Concretament, Sòcrates va ser acusat de negar-se a reconèixer els déus de la ciutat, d'introduir d'altres déus nous i de pervertir la joventut. Les condemnes per impietat religiosa en la tolerant Atenes sempre eren pretextos que amagaven motivacions polítiques. Per impietat havien condemnat Anaxàgores i Protàgores perquè se n'anessin. I ara l'assemblea condemnà Sòcrates perquè se n'anés. Sòcrates, però, no volia marxar d'Atenes. Se sentia massa vel per començar una altra vida en un altre lloc. Demés considerava que no havia comès cap falta, i que si se n'anava podia interpretar-se com una confessió. De manera que, encara que els seus acusadors s'haguessin conformat amb el seu desterrament, ell va preferir la mort. La seva condemna va constituir una gran injustícia i un gran malentès, ja que en realitat s'havia passat la vida polemitzant contra les idees relativistes i amorals amb les que ara se l'identificava.

Segons Aristòtil, <<dues coses se li poden atribuir a Sòcrates amb justícia: l'argumentació inductiva i la definició universal>> (Metafísica, M, 1078 b 27.) Amb aquestes expressions tècniques Aristòtil es refereix a la pràctica socràtica d'interrogar-se pel significat dels termes generals usats quan parlem. En el segle -V la influència dels sofistes, la difusió del relativisme i el convencionalisme en qüestions polítiques i morals, els constants plets i la freqüent demagògia havien conduït que cadascú utilitzés les mateixes paraules -<<justícia>>, <<interès de la ciutat>>, etc.- en sentit distint, segons la seva conveniència, per tal d'obtenir a través de la persuasió allò que hom desitgés. Aquesta confusió semàntica irritava Sòcrates. Els seus conciutadans usaven els termes morals amb gran contundència, però literalment no sabien el que deien, ja que eren incapaços d'explicitar el seu significat. Sòcrates interrompia un polític que parlava de la justícia d'una proposta o d'un acte, i li preguntava què era la justícia. El polític li contestava mencionant exemples d'actes justos. Sòcrates, però, replicava que ell no volia un llistat d'exemples, sinó la definició de justícia. Si finalment el polític s'aventurava a donar-la, Sòcrates adduïa un contraexemple, és a dir, un acte que queia sota aquesta definició, però que evidentment no seria considerat just pel polític, amb la qual cosa aquest últim quedava en ridícul, com un ignorant que no sabia del que parlava. El mateix procés s'aplicava al poeta, al qual preguntava què era la poesia. El poeta contestava mencionant els poemes d'Homer i d'altres poetes, potser fins i tot els seus. Sòcrates, però, cercava la definició, no els exemples.

A aquesta recerca del significat comú d'una paraula en tots els usos que en fem a partir de la consideració d'alguns exemples és al que es referia Aristòtil en parlar de procediment inductiu respecte a Sòcrates. I la definició consistia en l'explicitació d'aquesta significació comuna, en la seva articulació en paraules. De fet, la pràctica <<inductiva>> de Sòcrates era de dos tipus: un positiu, pel qual de la consideració d'exemples s'arribava a la definició; i un altre negatiu, pel qual es mostrava la inadequació de la definició, descendent des d'ella a casos en què s'aplicava, però que intuïtivament no queien sota el concepte en qüestió. Els diàlegs socràtics solien girar entorn de la recerca d'una definició. Se citaven casos, es proposava una definició, es mostrava la seva inadequació a través de nous casos, etc. Gairebé mai s'arribava a una conclusió, a una definició adequada. Els participants, però, restaven perplexos i prenien consciència que havien estat usant les paraules sense saber el que volien dir amb elles. En qualsevol cas, la recerca socràtica de definicions, l'intent conscient d'analitzar l'ús que fem de les paraules i d'explicitar el seu significat, va constituir una important aportació de Sòcrates a la filosofia.

Aristòtil ens diu que <<Sòcrates acostumava a plantejar preguntes, però no a donar respostes, ja que ell ja confessava que no sabia>>. Aquest costum, que provocà el ressentiment de molts dels seus interlocutors, tenia un efecte catàrtic sobre els seus deixebles, respecte als quals actuava més com un gurú (mestre espiritual hindú) que com un professor. Sòcrates refutava la presumpta saviesa dels pedants, però invitava els seus deixebles a unir-se a ell per a, mitjançant les mútues preguntes i respostes, anar cercant entre tots l'anhelada definició. Contràriament al que passava amb els sofistes, Sòcrates no ensenyava a fer triomfar la pròpia opinió sobre el contrari, sinó a cercar entre tots la definició correcta. La diferència, però, era massa subtil per a la majoria de la gent. Tant Sòcrates, desemmascarant amb les seves preguntes les idees preconcebudes i els presumptes sabers dels seus oients, com els sofistes, convertint l'argument més dèbil en el més fort, apareixien davant del poble com a xerraires i capciosos (que enganyen), que confonien les sanes idees dels honrats ciutadans i sembraven d'escepticisme les ments dels joves.

La virtut o areté moral és una tècnica, un saber fer com tots els altres, que requereix el coneixement del seu objecte. I així com ningú no canta o navega malament voluntàriament, sinó només perquè no sap fer-ho millor, així també el comportament moralment dolent és sempre involuntari, basat en la ignorància del bé. Tot el món persegueix el seu bé, però els dolents no el coneixen, són ignorants i per això, en actuar malament, no saben el que fan.

La mateixa actitud adoptà Sòcrates respecte als assumptes polítics. La democràcia atenesa es basava a suposar que tots els ciutadans posseïen l'areté política. Això li semblava absurd a Sòcrates. No ens embarcaríem en una nau tripulada per ignorants en navegació i el timoner de la qual hagués estat elegit per sorteig. Això no obstant, estem disposats a confiar els assumptes de l'Estat -més difícils i complexos que els altres- a qualsevol. És absurd elegir els governants, tant per sorteig com per votació. El govern ha de ser confiat als que sàpiguen governar, als que posseeixin l'areté política. ¿Qui posseeix l'areté política? Aquell que sap quin és el bé de l'Estat en els diversos camps (hisenda, diplomàcia, exèrcit, etc.). Aquest saber requereix capacitat innata, però també aprenentatge i pràctica, com qualsevol tècnica.

De totes maneres, la crítica socràtica de la democràcia es combinava amb un profund respecte per les lleis de l'Estat en què hom viu. Un cop condemnat a mort per l'assemblea tingué l'oportunitat de fugir. Ell, però, s'hi negà, ja que havia estat condemnat a mort segons les lleis d'Atenes. Durant tota la seva vida ell se n'havia beneficiat. Com les podia ignorar ara? La seva condemna era injusta, però legal. I la legalitat, l'estat de dret, ha de mantenir-se en qualsevol cas. Demés, més val patir la injustícia que cometre-la, ja que qui comet injustícia perjudica la seva pròpia ànima, es perjudica a si mateix, però no qui la pateix. I la cura de la seva pròpia ànima era la faena més important per a Sòcrates. La insistència en la cura de l'ànima era nova, però el respecte a les lleis era un tret típicament grec. Ja Heràclit deia que els ciutadans havien de defensar les lleis de la seva ciutat com les pròpies muralles. I el sentiment de superioritat dels hel.lens enfront els bàrbars es basava que aquests últims eren esclaus de la voluntat dels seus senyors, mentre que els hel.lens només obeïen les lleis.

• Van suscitar un nou esperit de curiositat universal.
• Van popularitzar i difondre la cultura.
• Van promoure unes actitus més liberals, més racionals, i més crítiques.
• Van ser, en definitiva, els consellers o guies (mentors) d'una època raonablement comparada amb la Il.lustració.

• l'èxit els enlluernà i es van deixar emportar pels corrents dels temps.
• I potser sense ser-ne massa conscients, van afavorir l'individualisme insolidari, l'oportunisme pragmàtic, la instintivitat deshumanitzadora.