GRÈCIA EN EL SEGLE V aC

Restablerta la calma, el gran rei volia assegurar-se que les polis de Grècia no tornarien a donar suport a cap aventura antipersa. És per això que envià emissaris encarregats de rebre aigua i terra de les diferents ciutats hel.lèniques, com a símbol de submissió. Aigua i terra que, en efecte, generalment van rebre. Però Atenes i Esparta no solament no acceptaren el sotmetiment simbòlic, sinó que fins i tot van matar els emissaris del gran Rei. Això ja era massa. Atenes i Erètria havien donat suport a la rebel.lió jònia, i ara Atenes i Esparta havien matat els emissaris perses. Calia escarmentar-los. El -490 una flota persa s'encaminà cap a Erètria i Atenes amb la intenció de castigar-les i de restablir en el govern d'Atenes el seu antic tirà, Hípies, que ara retornava amb la flota persa com a protegit del gran Rei. Erètria fou, certament, saquejada i molts dels seus habitants deportats. En lloc, però, de desembarcar en la mateixa Atenes, els perses van preferir fer-ho en la propera planúria de Marató, que oferia millors condicions per a l'evolució de la seva cavalleria. I allí, contra tot pronòstic, els atenesos -comandats per Miltiades- van infringir una ràpida derrota als perses, que hagueren de retirar-se precipitadament cap a les seves naus.

La batalla de Marató havia provat els perses que amb petites expedicions no podrien guanyar els grecs: haurien d'organitzar una gran expedició militar. Els grecs estaven molt animats i convençuts que ningú no els podria vèncer. El gran rei Darios havia de dedicar-se de moment a sufocar una rebel.lió a Egipte i una altra a Babilònia. L'any -486 morí Darios i el seu successor hi envià una altra expedició, per terra, a través de Macedònia. Un cos reduït d'espartans fracassà en l'intent d'aturar-los en el pas de Termòpiles, tot i l'heroica defensa fins a la mort de Leonides i els seus espartans, i els perses entraren a l'Àtica. Assaltaren Atenes i destruïren tots els edificis de l'Acròpolis. Però l'esquadra grega comandada per Temistocles, i formada en gran part per naus ateneses, derrotà una esquadra persa a la badia de Salamina. L'any següent un exèrcit grec confederat desféu les tropes perses a la ciutat de Plateal L'amenaça persa restà allunyada definitivament amb aquestes victòries i, durant aquest temps, les ciutats gregues més importants, Atenes, Esparta, Tebes, Argos i Corint, van adquirir la personalitat que determinà l'estructura de Grècia els segles següents.

Acabada la guerra , tothom reconegué a Atenes com la gran triomfadora i començà per a ella una època de gran esplendor. Amb les reformes d'EFIALTES i PÈRICLES s'instaurà definitivament la democràcia. Cap a mitjans segle, PÈRICLES, amb la seva intel.ligència i habilitat, proporcionaria a Grècia el seu període de màxima esplendor cultural i artística. Fou una època de pau interna i externa en què s'establiren relacions d'amistat amb altres polis.

El prestigi adquirit per Atenes en la victòria sobre els perses va fer possible que fundés una confederació marítima (la Lliga Dèlica), que més tard es transformaria en un imperi basat en la percepció de tributs. Aquesta aliança militar defensiva de més de 150 polis marítimes -anomenada Dèlica perquè el seu consell confederal es reunia a l'illa de Delos- es basava en les aportacions, per cada polis associada, d'una certa quantitat de vaixells i mariners o, en el seu defecte, de diners, amb els quals es mantenia una flota comuna destinada a la defensa de tots els Estats membres. Al principi es va acordar que totes les polis associades tindrien igual veu i vot en el consell confederal i que els diners de tots es guardarien a Delos. Però ja des del primer moment la Lliga Dèlica anà evolucionant contínuament fins a transformar-se en l'Imperi Atenès.

La Lliga Dèlica començà a incorporar per la força a polis estratègicament situades, però que no en volien formar part. Aviat també va quedar clar que ningú no podia abandonar la Lliga. Els que ho intentaven eren reconquerits per la força, castigats i reincorporats en qualitat de membres sotmesos, sense vaixells propis i limitant-se a pagar forts tributs a la caixa comuna. La cosa va acabar de quedar clara quan el tresor de la confederació, guardat fins llavors a Delos, fou transportat a Atenes (-454) al.legant raons de seguretat, i fou utilitzat per a pagar part del programa d'obres públiques de Pèricles, el nou líder de la democràcia.

L'enduriment progressiu de la política d'Atenes envers els seus aliats provocà un sentiment d'hostilitat que va fer decantar cap al costat d'Esparta moltes ciutats. Cada cop que hi havia una petita guerra civil en una polis, els oligarques apel.laven l'ajuda espartana, i els demòcrates, l'atenesa. Els comerciants, industrials i artesans solien ser demòcrates; els aristòcrates terratinents, oligarques. I quan els uns estaven en el poder, els altres hi conspiraven. Així, cada conflicte intern local tendia a enfrontar espartans i atenesos. Enfront l'Imperi Atenès, Esparta havia constituït la Lliga Peloponesa. I així com Atenes s'havia convertit en la salvaguarda de la democràcia, Esparta es considerava la vetlladora de l'autonomia de les polis hel.lenes sotmeses per l'Imperi Atenès. El conflicte entre Esparta i Atenes, provocat, doncs, per la rivalitat dels seus interessos i la contraposició dels seus ideals, no triga a esclatar. Tant una com l'altra s'armaven i preparaven per al combat. La guerra semblava inevitable.

L'any -431 començà la guerra del Peloponès, en la qual intervingueren gairebé totes les ciutats gregues. Durant bastant de temps la pugna es mantingué indecisa. La debilitat de la posició atenesa era que la seva alimentació depenia del blat, importat de la zona que actualment és el sud de Rússia. La ruta de la mar Negra li era vital, i, quan l'any -405 l'esquadra atenesa fou destruïda a Egospòtams, això significà la derrota del poder atenès. Els espartans havien reeixit a construir una flota amb l'ajuda de Pèrsia i trobaren en Lisandre l'almirall que els calia. L'any següent Atenes fou assetjada i obligada a retre's per la fam. Malgrat el predomini que Esparta aconseguí amb aquesta acció, Atenes, anys més tard, recuperarà part del seu imperi, i el -371 ambdues ciutats es reconegueren mútuament un lloc de preeminència, Atenes en la mar i Esparta en terra. Altres forces estaven a punt de nàixer en el món grec. Tebes tingué un curt període de predomini, però les rivalitats entre les ciutats eren molt intenses i el seu sistema democràtic havia degenerat. Enmig de la confusió s'alçà ben aviat el poder de Macedònia.

Malgrat que la base econòmica de les polis gregues a l'època clàssica continuava essent l'agricultura i el seu sistema de govern l'oligarquia, en determinades polis privilegiades per la seva situació geogràfica, com en el cas d'Atenes, es desenvoluparen altres activitats: el comerç i la indústria.

L'inici de la industrialització, acompanyada de les activitats comercials i d'intercanvi de mercaderies amb altres pobles, fou la causa de la lenta transformació de l'organització política de els ciutats. Aquestes societats progressives i obertes implantaren un nou sistema de règim polític: la democràcia, la característica més important de la qual fou la idea que tots els ciutadans eren iguals davant la llei i tenien els mateixos drets, el més destacat dels quals és el de poder escollir els seus representants per mitjà d'eleccions lliures.

A conseqüència de l'establiment de la democràcia a Grècia, el ciutadà es veu obligat a dedicar molt temps a la política. D'aquí sorgeix la necessitat del domini dels recursos i tècniques retòriques -element imprescindible per aconseguir vots i triomfar en política- i de posseir uns coneixements mínims sobre l'administració de l'Estat, les seves lleis i el seu funcionament.

Aquest tipus d'ensinistrament el proporcionaven els sofistes, ja que en el conjunt de les seves ensenyances s'incloïa un conjunt de disciplines humanístiques: la retòrica, el dret, la política, la moral, etc., les quals s'impartien en cursos organitzats. A partir dels sofistes, la filosofia adquireix una nova dimensió: la didàctica. Ells van ser els primers de presentar un projecte definit d'educació orientada a preparar els alumnes per a la vida política.

Un dels trets més característics d'aquesta ciència institucionalitzada és la creença que tots els fenòmens col.lectius en els quals intervé l'home com a subjecte és fruit de la seva lliure determinació. La convencionalitat es converteix en principi fonamentador de tota l'activitat social. Així, el dret, la societat, les lleis, els costums, la moral deixen de ser exigències de la naturalesa en convertir-se en formes de conducta convencionals i pactades. La raó abandona el seu camp d'especulació tradicional i esdevé instrument de captació i domini de les masses. Aquest gir antropològic de la filosofia obeeix, per tant, a les circumstàncies sòcio-polítiques d'aquell moment històric i al desencís dels models d'explicació de la physis, els quals evidenciaven una incapacitat d'oferir un sistema coherent i únic sobre el món i el seu funcionament.

El fet cultural de més impacte en la societat grega del segle v aC fou, sense cap mena de dubte, el sorgiment del moviment sofístic. Al principi (en Homer) sofista havia significat simplement hàbil o destre en qualsevol ofici. Més tard passà a significar savi en general i, després s'hi afegí el matís d'educador, de manera que cap a mitjans del segle V aC. ja significava el que posseïa l'habilitat oratòria i sabia ensenyar-la. En aquesta última dimensió, el moviment sofista fou l'origen de l'educació en el sentit rigorós del terme: la paideia. Ells foren els primers a institucionalitzar l'educació organitzant cursos de temàtica variada i emprant tècniques pedagògiques en les seves classes. Els sofistes eren, en conseqüència, els professionals de l'ensenyament i, per aquest motiu, eren considerats experts en coses sàvies. Ara bé, quines foren les circumstàncies político-culturals que van permetre la seva aparició?:

1. D'entre les circumstàncies culturals i intel.lectuals, el factor determinant del canvi d'orientació de la filosofia dels sofistes va ser l'escandalosa diversitat d'opinions i interpretacions que oferien les teories cosmològiques sobre l'explicació de la physis. Efectivament, moltes de les teories cosmològiques contenien contradiccions internes, altres postulaven visions unilaterals i la majoria eren incompatibles entre elles mateixes. Com a conseqüència d'aquesta munió d'incompatibilitats i divergències va sorgir la idea que la ment humana està impossibilitada de conèixer en què consisteix allò que l'envolta: el món extern i la naturalesa de les coses. És per això que l'escepticisme i el relativisme epistemològic s'estengueren ràpidament, ja que el caràcter aparent de les coses semblava que els donava raó.
2. Per un altre costat, les circumstàncies polítiques del moment amb la implantació de la democràcia creen en la societat grega unes noves necessitats i noves formes de convivència i funcionament social. En una democràcia, en la qual el poder rau en el poble, és evident que per poder triomfar en política cal dominar els recursos de la persuasió, les tècniques del convenciment i el domini de la nomenclatura de les estructures de l'Estat com són, p.e., el dret, la justícia, la sanció, la força, etc. I aquest tipus d'ensinistrament era el que podien oferir els sofistes.

Quines eren les tècniques pedagògiques d'ensenyament i quines eren les disciplines que formen part del currículum escolar?:

1. El mètode o la tècnica d'ensenyament rep el nom d'erística. És tracta d'un mètode dialògic basat en la controvèrsia. El que es tracta en aquest mètode no és descobrir la veritat, sinó mostrar les incongruències lògiques de l'interlocutor. Per aquesta raó, la dialèctica sofista es basa en l'oposició formal -antilogia- de dues tesis o afirmacions, per mitjà de les quals i d'un seguit de preguntes i respostes es pretén aconduir l'interlocutor a un camí tancat, per mostrar-li la inconsistència de les seves opinions.
2. El contingut de les seves doctrines feia referència a temes de política, dret, lleis, sancions; és a dir, al conjunt dels aspectes configuradors de la societat. Segons els sofistes, les lleis, les institucions i tota la societat en general és fruit d'un acord o pacte humà: quelcom establert per la lliure determinació dels homes i, per tant, modificable en qualsevol moment. La paraula nomos ve a significar el caràcter positiu o convencional d'aquestes normes, per oposició a physis, que significa allò que és natural o que no està sotmès a cap mena de convenció. Aquesta visió convencionalista de la societat i la seva organització política l'estengueren a la conducta moral i a la seva normativa. El bé i el mal moral no depenen, en conseqüència, de la naturalesa de les coses, sinó que són en funció d'un acord humà.

Per últim, cal preguntar ¿per què ensenyaven els sofistes? Ells estaven convençuts que la funció primordial de la filosofia era la preparació dels joves a la vida política. En aquest sentit, la sofística era, per damunt de tot, una paideia, és a dir, una educació orientada a ensenyar als joves l'areté -la virtut-. Ensenyaven la pràctica de la virtut com l'activitat que es manifesta en el pensar congruent, el parlar convincent i l'obrar d'acord amb les exigències de la societat, únics mitjans per a poder triomfar en la vida pública o social.

L'heraclitisme i l'eleatisme són els que proporcionaran una base teòrica a la filosofia de Protàgores i Gòrgies respectivament. Així, per a Protàgores, l'univers sencer està regit per una fluència permanent i incessant. El món de la realitat exterior i fins i tot el propi cos de l'home estan sotmesos al canvi continu produït per l'inquietant flux i reflux de totes les partícules. I com afirmava Heràclit, el moviment no és possible sense l'existència de contraris: és per aquesta raó que l'oposició i la contradicció es converteixen en Protàgores en els veritables principis de la realitat. Segons això, és evident que per a Protàgores l'ésser efectivament real és aquell que es manifesta pels sentits, ja que allò que es mou és un fet d'experiència sensible. Aquesta va ser la conseqüència que va extraure de la filosofia d'Heràclit: les coses no poden ser essències o realitats en si, ja que la realitat d'allò que està en constant moviment consisteix en una incessant dissolució. La naturalesa deixa de ser el substrat permanent de totes les mutacions, deixa també de ser una realitat tancada en si mateixa per convertir-se en pura manifestació d'allò que sembla, és a dir, en una pura aparença. Els sofistes no acceptaven la distinció entre allò que les coses són en realitat i allò que semblen ser: les coses són el que semblen ser. No hi ha més realitat que les aparences. Les coses han perdut la seva consistència interna, ja que només son en quant apareixen a una consciència. Per emprar la terminologia aristotèlica, les coses no són substàncies, sinó accidents.

Gòrgies va ser més radical que Protàgores. El propòsit de les seves demostracions no es limita únicament a mostrar la inconsistència dels postulats eleàtics, sinó que pretén a més a més provar el caràcter d'aparences de la realitat i la naturalesa empírica i sensista del coneixement. A través d'un seguit de dilemes, a l'estil de Zenó, va rebutjant les teories del contrari. Educat en l'escola eleàtica, va defensar tres tesis. a) no existeix res; b) si existís alguna cosa, no es podria conèixer; c) si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar.

La primera és clarament una rèplica a l'afirmació parmenídia que només existeix l'ésser. Fins i tot l'argumentació que dóna és paral.lela i, en certa manera, una paròdia de la del filòsof d'Elea. Amb ella vol fer veure que tant es pot demostrar una cosa com la seva contrària. La segona tesi l'argumenta mostrant que el coneixement i la realitat són de diferent naturalesa: què vol dir, llavors, que es <<corresponen>>? La tercera la demostra de manera semblant: la comunicació es duu a terme a través del discurs, però aquest és de naturalesa diferent de les coses i del seu coneixement.

La conseqüència que es desprèn de els esmentades tesis és el nihilisme més absolut i radical. La negació total de l'ésser permanent tal i com el va concebre Parmènides comporta, d'una banda, el fenomenisme del real i, de l'altra, el relativisme cognoscitiu. Aquesta última qüestió la tractarem ara amb més detall.

L'actitud de Protàgores i Gòrgies significa una nova visió del logos com a eina interpretativa de la naturalesa. Tal com hem dit, les filosofies pre-socràtiques tenien per objecte el coneixement racional de la realitat. Això vol dir que el pensament i la seva manifestació oral, és a dir, el llenguatge, són capaços d'expressar-la d'una manera adequada i adient. Les lleis de la natura, del pensament i del llenguatge formen, en conseqüència, un tot coherent i interrelacionat. A partir de la postura dels sofistes el món del logos queda totalment dissociat de l'univers físic. El llenguatge, manifestació del logos, ja no serveix per a manifestar l'estructura de la realitat. La seva funció que da reduïda al món de la subjectivitat, ço és, el món humà en la dimensió política i social. Els arguments sofistes es convertiran conseqüentment en formes inflades de verbalisme i freturades de sentit lògic i consistent. La parla es tornarà, en última instància, element manipulador de les masses i de domini dels mecanismes de la política com a pas previ per arribar al poder.

Ara bé, cal esbrinar quines són les característiques o trets més importants de la teoria del coneixement professada pels sofistes. Abans de tots, cal indicar que la problemàtica del coneixement està limitada per les següents qüestions:

1. La primera en importància fa referència a la possibilitat mateixa de les facultats cognitives per captar la realitat; sobre aquest punt, es sofistes es declaren obertament escèptics -es tracta d'un escepticisme radical, ja que la ment humana no pot saber res sobre la natura de les coses en suposar que els continguts perceptius són en mutació constant-.
2. La certesa de qualsevol proposició cal fonamentar-la en un criteri de veritat de validesa universal; però segons els sofistes, si els sentits són l'única font de coneixement, tota opinió individual, per particular que sigui, en quant és basada en una sensació, és certa -aquesta postura rep tradicionalment el nom de subjectivisme, ja que afirma la veritat de qualsevol representació individual-. Els sofistes, doncs, s'oposaven a la dicotomia entre saber indubitable i opinió il.lusòria: totes les nostres opinions estan en el mateix pla, i totes canvien per efecte de la persuasió.
3. La teoria del coneixement analitza també el valor dels continguts expressats per les idees i proposicions. Les tendències entorn del problema del caràcter representatiu dels enunciats es poden dividir en dues: la realista -segons la qual les idees o universals existeixen fora de la ment; i la nominalista -en la qual els conceptes universals són simples noms que no denoten cap mena de realitat-. La filosofia dels sofistes es decanta en aquest punt vers la tendència nominalista en reduir els problemes de coneixement a simples qüestions de caràcter lingüístic. Segons això, el verbalisme i el formalisme es convertiran en les úniques estructures lògiques configuradores del pensament humà.
4. Tota teoria del coneixement cerca una font que sigui l'origen dels continguts mentals. Atès que els sofistes neguen qualsevol realitat que ultrapassi l'esfera dels fenòmens, no tenen altra alternativa que admetre com a única font de coneixement aquella que s'inicia en l'experiència personal tal i com ho testimonien els sentits -aquest tret és anomenat tradicionalment sensisme-.

A partir de Protàgores, l'escepticisme i el subjectivisme s'estendran i generalitzaran com a actitud intel·lectual.

Els sofistes, una vegada abandonada la investigació sobre el món i la seva naturalesa, es dedicaren a l'estudi de la societat, de les seves institucions i dels fonaments últims de l'ordre positiu. Podríem dir que inauguren la filosofia de la civilització i la cultura en oposició a la de la naturalesa. La majoria d'ells havien nascut lluny d'Atenes, i havien viatjat molt. Això va fer que, amb el seu esperit enciclopèdic, haguessin anat recollint moltes dades sobre les diferents cultures, religions, etc. Havien observat que cada poble tenia les seves pròpies tradicions, les seves formes de govern, les seves creences, etc., i que lluny de coincidir, mostraven una gran divergència. De manera que una tesi comuna a la varietat d'opinions que ens proporcionen els pensadors sofistes és l'afirmació que tant l'ordre moral com el social estan determinats per un conjunt de normes i preceptes de tipus convencional. El terme convencionalitat -nomos- significa la llei arbitrària i artificial, l'origen de la qual rau en la lliure determinació dels homes, per oposició a physis, que expressa el conjunt de processos regits de forma necessària i determinada. En sentit més acurat i estricte, la paraula nomos denota el conjunt de lleis i normes polítiques establertes per l'home i a través de les quals s'ordena la conducta d'una col.lectivitat en un moment donat. Si la pregunta dels científics es referia a l'origen del món i l'ordre de l'univers, el que importa, per als sofistes, és preguntar-se per l'origen de les lleis que governen i regulen la conducta social dels homes. És obvi que quan es nega la possibilitat de conèixer la naturalesa, cal cercar en un altre fet la causa de l'ordre ètic i polític. En efecte, els sofistes, escèptics per convicció, estaven convençuts que totes les lleis morals i polítiques eren el resultat d'un acord o pacte entre els homes. D'aquesta idea es desprèn el caràcter relatiu i variable de les lleis. Això és efectivament el que vol dir nomos: quelcom que l'home estableix per un pacte i, per tant, l'home és lliure per mitjà d'un nou conveni d'establir o determinar quelcom diferent a l'estat natural.

A la desconfiança en la raó humana respecte de la possibilitat d'un coneixement absolut de la realitat, s'hi afegí un relativisme respecte a la naturalesa dels valors. Aquest és el sentit d'aquella famosa frase de Protàgores: L'home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són i de els que no són en tant que no són. Demòcrit havia ja preparat el terreny en afirmar que les sensacions (colors, olors, temperatura, etc.) no corresponien a les qualitats reals sinó a l'efecte que produïen sobre els nostres sentits: allò que a mi em semblava calent a un altre podia semblar-li fred. Si això era així en el món físic, molt més havia de ser-ho en el dels valors. És l'home, doncs, qui assigna els valors a les coses. Però, malgrat que alguns han entès aquesta frase com un subjectivisme extrem, sembla que Protàgores amb l'expressió <<home>> no es referia a l'individu sinó a les comunitats concretes, com les polis: cada una té la seva manera de considerar i valorar la realitat i no té sentit preguntar-se quina posseeix la veritat.

No ens hem d'estranyar que la moral no estigui al marge de la convencionalitat de les institucions i normes polítiques, ja que l'ètica només té sentit dintre d'un context social. Així, allò que es considera com a just o injust, bo o dolent, lloable o reprovable, etc., són categories el sentit de les quals és donat per les relacions que s'estableixen quan els homes viuen en societat. Un home sol, aïllat de la societat, no el podem considerar com un home moral, ja que la seva conducta respon més aviat a la vida instintiva que a la civilitzada.

Afirmar, però, que l'ordre moral és convencional comporta un risc: determinar el significat dels valors morals. És evident que no tothom està d'acord a definir el bé o el mal quan aquests valors es basen en criteris relativistes. Aquesta qüestió els va fer reflexionar sobre la pròpia naturalesa humana. En efecte, si la moral és convencional, per saber en què consisteix, cal en primer lloc saber quina és la conducta dels homes en el seu estat natural, per eliminació de tot allò que han adquirit per l'educació i la cultura. Aplicada aquesta reducció, el que queda són dos principis, evidents, sobretot en el nen i en l'animal -segons l'opinió de Calicles i Trasímac-, a saber: la recerca del plaer i el domini del més fort. Tot allò que ultrapassa aquests principis pertany a un altre ordre: l'ordre convencional de la moralitat. Però com que el convencionalisme ètic és diferent al necessitarisme natural, els sofistes es preguntaren si l'ordre moral és complementari al natural o, al contrari, s'hi oposa radicalment. Sobre aquest punt sorgiren opinions contraposades. Si, p.e., segons Protàgores, l'ordre moral actua d'acord amb les exigències de la naturalesa, segons Hípies i Antifó hi és contrària.

Hípies d'Elis, sofista enciclopèdic, defensà la tesi de la contraposició entre l'estat natural i l'ordre social. La naturalesa tracta els homes per un igual i no admet distincions de cap mena, mentre que el nomos és la causa de les desigualtats socials i els seus contrastos. Aquesta afirmació es fonamenta en les següents raons: d'una banda, els principis de la natura posseeixen una validesa universal i vigent per a tothom; d'una altra, les lleis polítiques, en quant són antinaturals, només es poden imposar per la força i la coacció. En conseqüència, la societat tiranitza l'home i és la causa de totes les injustícies i desigualtats. D'aquí ve la necessitat de retornar a l'estat natural per a pal·liar totes les deficiències que són consubstancials a l'estat civil.

Críties, emparentat amb Plató, desenvolupa la idea del caràcter amoral de la naturalesa. Les lleis morals no són presents a la naturalesa de l'home, ja que depenen únicament de la societat. La moralitat és, en conseqüència, un atribut del dret positiu. Les lleis són necessàries en la societat per a castigar els delinqüents. La sanció de la moral només s'aplica a l'activitat externa de l'home; és per això que les accions violentes, si es fan en secret, resten impunes. Per evitar-ho, el governant es veié obligat a crear la religió i, en especial, els déus; així els déus, omniscients per definició, poden arribar a conèixer la pròpia intimitat de les consciències humanes i aplicar el càstig adient a cada injustícia. La religió es converteix, doncs, en un instrument útil i eficaç de l'autoritat civil.

Antifó d'Atenes, sofista pertanyent a la segona generació, radicalitzà la contraposició entre physis i nomos. En efecte, el nomos com a expressió de la llei i la cultura és contingent; i al contrari, la physis, com a principi universal i necessari, és immutable i permanent. Antifó pensa que les lleis sorgeixen de l'interès personal i egoisme dels homes. En aquest sentit, cal diferenciar la naturalesa de la convenció, ja que les lleis naturals es tenen i fan lliures els homes; en canvi, les lleis socials s'imposen per la força, alteren l'ordre natural -allò que és just segons la naturalesa és injust segons la llei- i produeix les desigualtats i contrastos socials. Antifó, igual que Hípies, està convençut que l'única solució per evitar la desigualtat social és tornar a l'ordre primitiu de la naturalesa, un ordre en el qual tothom serà lliure i igual i en el qual tots ens podrem considerar coma ciutadans d'un mateix Estat: l'univers. El cosmopolitisme propugnat per Antifó fa que la seva teoria política esdevingui una utopia.