I. Pensa en una afirmació de sentit comú.

Aguantar ferm al camp de batalla és un acte de valentia.

Per ser honest cal tenir diners.

2. Imagina per un moment que, malgrat la seguretat de qui ho diu, l'afirmació fos falsa. Busca situacions o contextos en els quals aquesta afirmació pugui no ser veritat.

És possible ser valent i, no obstant això, retirar-se del camp de batalla? És possible mantenir-se ferm en la batalla i, no obstant això, no ser valent?

És possible ser ric i no ser honest? És possible ser pobre i ser honest?

3. Si es troba una sola excepció, la definició és falsa o, com a mínim, imprecisa.

És possible ser valent i retirar-se del camp de batalla.

És possible mantenir-se ferm en la batalla i, no obstant això, no ser valent.

És possible tenir diners i ser una mala persona.

És possible ser pobre i ser honest.

4. Es pot matisar l'afirmació inicial per tal que tingui en compte l'excepció.

Actuar amb valentia al camp de batalla tant pot implicar retirar-se com avançar.

La persona que té diners només pot ser qualificada d'honesta si els ha aconseguit d'una manera honesta, i aquella persona que no té diners perquè fer-los no hauria estat compatible amb l'honorabilitat, és una persona honesta.

5. Si es troben excepcions, el procés ha de continuar. La veritat, si és que l'ésser humà pot arribar a aconseguir-la, està en aquella afirmació que és impossible refutar. És trobant tot allò que una cosa no és, que s'arriba a entendre allò que és.

6. A desgrat del que insinuava Aristòfanes, el resultant de la reflexió és superior al resultant de la intuïció.

És clar que es pot arribar a la veritat sense filosofar. No cal seguir el mètode socràtic per veure que, qui renuncia a fer diners perquè la manera de fer-los no és honesta, és una persona honesta. De la mateixa manera que, en determinades ocasions, retirar-se del camp de batalla pot ser un acte de valentia. Però hi ha el risc que no sapiguem com respondre a aquells que no estan d'acord amb nosaltres, si abans no hem buscat objeccions lògiques al nostre punt de vista. Ens podem veure obligats a callar davant d'algú que digui, amb contundència, que els diners són essencials per ser honest o que només els efeminats es retiren del camp de batalla. Si no tenim contraarguments (la batalla de Platees, o l'enriquiment en una societat corrupta), ens veurem limitats a dir, sense força o amb petulància, que ens fa l'efecte que tenim raó, però no sabrem explicar-ne el perquè.

Sòcrates anomenà opinió veritable aquella opinió que, sense haver-la qüestionat racionalment, es té per certa, i l'oposà al que anomenà de coneixement, que implica, no solament que és certa, sinó que és certa perquè totes les seves alternatives s'han demostrat falses. Ho va comparar amb les magnífiques escultures del gran Dèdal. Una veritat basada en la intuïció era com una estàtua col.locada a l'aire lliure sense suports que l'aguantin.

Quan arribà el dia assenyalat, Sòcrates era l'únic que estava tranquil. Van deixar que la seva dona i els seus tres fills el visitessin, però Xantipa plorava amb tanta histèria que Sòcrates demanà que se l'emportessin. Els seus amics estaven més silenciosos, tot i que no ploraven pas menys. Fins el guàrdia de la presó, que n'havia vist tants anar a la mort, va sentir l'impuls de fer-li un maldestre comiat:

-Aquest temps que has estat aquí, he pogut veure que ers l'home més generós, més amable i més bo de tots els que han vingut a parar en aquest lloc (...) Saps el missatge que et porto; adéu, doncs, i intenta portar l'inevitable tan fàcilment com puguis». I havent dit això, se'n va anar plorant.

Aleshores arribà el botxí, amb una tassa de cicuta triturada:

Quan el va veure, Sòcrates va dir: -Bé, amic meu, tu ets un expert en aquestes coses, què he de fer?- -Beu-t'ho, simplement», va dir, -i camina fins que notis una pesantor a les cames; aleshores estira't i farà efecte sol-. I, havent dit això, li donà la tassa de cicuta. Ell l'agafà amb una tranquil.litat absoluta (...) sense ni un tremolor ni un canvi de color ni de capteniment (...) s'acostà la tassa als llavis, i s'ho va beure amb bon humor i sense gens de fàstic. Fins aleshores, molts de nosaltres havíem aconseguit aguantar-nos les llàgrimes [narra Fedó]; però quan vam veure que s'ho bevia, que s'ho havia begut, de fet, no ens vam poder aguantar més. En el meu cas, les llàgrimes em van començar a saltar a desgrat de la meva voluntat (...) Abans i tot que jo, Critó se n'havia anat a un racó perquè no el veiéssim plorar. I Apol.lodor, que molt abans i tot ja plorava, ara esclatà en plors       i gemecs, que van fer ensorrar tots els presents, tret de Sòcrates.

El filòsof implorà als seus companys que es calmessin -«Quina manera de comportar-vos, amics meus, us desconec! », va dir fent mofa- aleshores s'aixecà i caminà al voltant de la cel.la, per tal que el verí fes efecte. Quan es va començar a sentir les cames pesants, es va estirar i la sensació li pujà dels peus i les cames cap amunt, fins al pit, i va anar perdent la consciència. La respiració se li va alentir. Quan Critó va veure que els ulls del seu millor amic quedaven fixos, els hi tancà:               

I aquesta [va dir Fedó] (...) va ser la fi del nostre company, que va ser, ho podem dir honestamenr, de tots els homes de la seva època, el més valent i, també, el més savi i el més just.

És difícil no posar-se a plorar. Potser pel fet que, segons sembla, Sòcrates tenia el cap boterut i uns ulls peculiarment separats, l'escena de la seva mort em va recordar una tarda que vaig plorar veient la pel.lícula de l'Home Elefant.

Sembla que tots dos homes havien patit un dels destins més tristos: ser bons i, no obstant això, ser tinguts per dolents.

Potser nosaltres no haurem de patir les burles a causa d'una deformitat física, ni serem condemnats a mort a causa de la nostra feina, però hi ha alguna cosa d'universal en el guió de ser incompresos del qual aquestes històries són exemples consumats i tràgics. La vida social és plena de disparitats entre la percepció que els altres tenen de nosaltres i la nostra realitat. Se'ns acusa d'estúpids quan en realitat som prudents. La nostra timidesa es pren per arrogància i el nostre desig de plaure, per servilisme. Volem aclarir un malentès, però se'ns asseca la gola i no ensopeguem a dir les paraules que volíem. Els nostres enemics més implacables obtenen posicions de poder per sobre nostre, i ens denuncien davant dels altres. En l'odi dirigit injustament contra un filòsof innocent, hi reconeixem la ferida que nosaltres mateixos rebem de mans d'aquells que no ens fan justícia, bé per incapacitat bé per mala fe.

Però també hi ha perdó en aquesta història. Poc després de la mort del filòsof, l'actitud començà a canviar. Isòcrates explica que el públic que assistia a la representació de Palíades, d'Eurípides, es va posar a plorar en ser esmentat el nom de Sòcrates; Diodor diu que els acusadors van acabar linxats per la gent d'Atenes. Plutarc ens diu que els atenencs van desenvolupar tal odi contra els acusadors, que refusaren de banyar-se amb ells i els condemnaren a l'ostracisme social fins que, desesperats, es van penjar. Diògenes Laerci explica que al cap de poc temps de la mort de Sòcrates, la ciutat condemnà Meletus a mort, envià Anitus i Licon a l'exili i erigí una estàtua de bronze a Sòcrates, esculpida pel gran Lisip.

El filòsof havia predit que tard o d'hora la ciutat acabaria veient les coses com ell, i així fou. Costa de creure en una redempció així. Oblidem que es necessita temps perquè els prejudicis i l'enveja desapareguin. Aquesta història ens impulsa a veure la nostra pròpia impopularitat amb altres ulls. Sòcrates fou jutjat per cinc-cents homes d'intel.ligència limitada, que tenien sospites irrcionals perquè Atenes havia perdut la guerra del Peloponès i perquè l'acusat tenia un aspecte estrany. I no obstant això, ell va mantenir la fe en els judicis dels grans tribunals. Nosaltres, encara que només podem viure en un lloc i en un moment determinats, mitjançant aquest exemple ens podem projectar, amb la imaginació, a altres terres i a altres temps, que ens prometin un judici més objectiu. Potser no convencerem els jutges locals a temps, però ens podrem consolar amb la perspectiva del veredicte de la posteritat.

Tanmateix, hi ha el risc que la mort de Sòcrates ens sedueixi per raons equivocades. Pot donar peu a creure que hi ha una connexió segura entre ser odiat per la majoria i estar en possessió de la veritat. Pot fer-nos pensar que és el destí dels genis i dels sants patir incomprensions en un comença­ment, i que, més endavant, Lisip els esculpirà una estàtua de bronze. Pot molt ben ser que nosaltres no siguem ni genis ni sants. Pot ser que, simplement, estiguem afavorint una postura de desafiament per damunt de les bones raons per a això; que creiem puerilment que, com més errats ens diguin que anem, més encertats en realitat estiguem.

Aquesta no era la intenció de Sòcrates. Seria tan ingenu defensar que la manca de popularitat és sinònim d'estar en possessió de la veritat com creure que és sinònim d'error. La validesa d'una idea o d'una acció la determina, no el fet que sigui una creença molt difosa o àmpliament atacada, sinó que obeeixi a les lleis de la lògica. EI fet que un argument sigui denunciat per la majoria, no vol pas dir que sigui erroni, de la mateixa manera que el que porta a un repte heroic, no necessàriament és correcte.

El filòsof ens oferí un camí de sortida per escapar de dos grans enganys: el de pensar que sempre, o que mai, hem d'escoltar els dictats de l'opinió pública.

Per seguir el seu exemple, serem compensats si, en canvi, lluitem per escoltar els dictats de la raó.

Com podem veure, en ben poca estona, Sòcrates va fer comprendre a Menó que els diners i el poder, en ells mateixos, no són caraterístiques necessàries i suficients de l'honestedat.

Els rics, poden ser virtuosos, però això dependrà de com han adquirit la riquesa, no de la riquesa en si. Igualment, ser pobre no indica res sobre la moralitat d'una persona.

D'altra banda, els dos generals, expressaven les idees dominants de l'època, però no les havien examinat en profunditat. I encara que s'ocupin càrrecs importants o que les conviccions tinguin el suport d'una llarga tradició, això no vol dir res. Res concloent. Res definitiu.

Per a Sòcrates, viure sense pensar és com intentar fer sabates o terrissa sense saber-ne la tècnica. A ningú li passa pel cap intentar fer unes sabates per intuïció, en canvi, ¿com és que admetem que una cosa molt més complexa, com és dirigir la pròpia vida, es pot fer sense reflexió? Segurament, perquè això de viure sembla menys complicat que fabricar una terrissa. És ben clar, però, que ens enganyem. En primer lloc, perquè les coses que qualifiquem d'òbvies i naturals, no solen ser-ho. I en segon lloc, perquè l'afer més delicat i important que té entre mans un ésser humà és decidir com viure la seva pròpia vida. No n'hi ha d'altre que l'iguali.