La majoria d’obvietats, la majoria de coses que ningú no s’atreveria a discutir perquè les trobem lògiques, segures, perquè les donem per descomptat, resulta que, en ser analitzades, sobretot si ho fem amb un cert rigor i profunditat, aviat deixen de ser tant i tant òbvies. Doncs bé, una de les missions de la filosofia és aquesta: ajudar a desfer obvietats potser massa òbvies.

Potser fóra bo començar explicant-ne algunes. I amb això, a la millor, fins i tot pensareu que el que pretenc no és altra cosa que inventar la sopa d’all. Així i tot, ho intentaré. Ara mateix us en detallo unes quantes.

Quan el vostre professor de filosofia de l’IES Baix Penedès va nàixer –si la memòria no em falla, el tercer cap de setmana següent al paleolític-, el nostre benvolgut planeta tenia, si fa no fa,  uns 3000 milions d’habitants; ara, en som uns 6000 milions, i quan arribeu a la meva lamentable edat, probablement en serem –o en sereu- uns 10.000. Quan vaig nàixer, travessar l’oceà amb avió, no dic que fos una aventura, però impressionava, com impressionava la visió gairebé màgico-divina d’un avió qualsevol; avui, estem a unes quatre hores de Nova York. Tots els de la meva generació recordem el dia que va entrar a casa un aparell diabòlic anomenat televisor; avui, a la majoria de cases hi ha fins i tot dos o més televisors, i això sense comptar l’arsenal, cada cop més nombrós,  d’altres eines electròniques. La nostra habitació, més que una habitació, era un dormitori que, en la major part dels casos, l’havíem de compartir amb d’altres germans o familiars, i a més, acostumava a ser d’una austeritat gairebé espartana; avui, pràcticament totes les vostres habitacions semblen centrals nuclears. Les armes que es van utilitzar durant la primera i sobretot la segona guerra mundial (bombes atòmiques a banda), semblen gairebé insignificants si ho comparem amb l’extraordinàriament bestial poder destructiu dels míssils nuclears actuals. Jo vaig nàixer en plena, poderosa  i ridícula dictadura; vosaltres heu nascut tots en plena, poderosa i ridícula dictadura... dels mass media...

 La llista podria ser, evidentment, força més llarga. Vosaltres mateixos la podríeu fer crèixer més. Però no cal. Ja n’hi ha prou. Ja n’hi ha prou per adonar-nos d’una obvietat: los tiempos cambian que es una barbaridad. Certament, tot ha canviat: el nombre de persones, el seu poder, les formes de viure... I el que és més decisiu, tots aquests canvis s’han produït de forma molt ràpida, cada cop més. Estem vivint en temps d’una gran acceleració històrica. Passen més coses ara en cinc anys que abans en cent, i encara em quedo curt. I mentrestant, l’home, l’anomenat ésser humà, la persona, el subjecte i protagonista actiu i passiu de tot aquest rebombori, què? Viu igual, pensa igual, sent igual... té els mateixos neguits, dubtes, angoixes, il.lusions, pors, esperances..? Viu igual de feliç, o d’infeliç? Creu en les mateixes coses? Li és més fàcil adaptar-se a les sempre canviants circumstàncies? Se sent més segur? Més tranquil? Disposa d’unes referències més sòlides que en temps pretèrits? Ho té tot més clar? La ciència li dóna totes les respostes que necessita?

Ø      Reflexiona sobre el que has llegit i digue’m si en un món que passen tantes coses i tan de pressa, val la pena, serveix d’alguna cosa, té alguna utilitat, perdre una mica el temps a pensar i reflexionar sobre aquests canvis. No valdria més la pena viure i deixar-se de tantes punyetes?

Ø      La filosofia, entesa com una reflexió sobre l’home i la vida humana, és una cosa, avui en dia, absolutament innecessària, prescindible i caduca, una pèrdua de temps?

Fins ara hem parlat de canvis més aviat externs, canvis en la realitat. I hem vist que han estat molts i molt importants. Doncs bé, encara que us pugui semblar que això ha estat realment el més notori i transcendental, no ha estat així. Allò més decisiu i més determinant, no han estat tant el canvis produïts en el món, en la realitat –que ja hem coincidit que han estat espectaculars- sinó la nostra manera de mirar, de percebre el món. El que ha canviat és la nostra mirada sobre el món. És a dir, mirem les coses de sempre però les mirem d’una altra forma, a través d’uns altres filtres, d’unes altres ulleres. Que qui ens els ha proporcionat aquests filtres, aquestes ulleres? La ciència.

En menys d’un segle la ciència ha renovat del tot els conceptes de temps, matèria, vida, atzar i persona, conceptes que abans eren patrimoni gairebé exclusiu de la reflexió filosòfica. La ciència ens ha ensenyat que l’univers no és estable, que s’expandeix, i no sabem ben bé si aquest procés d’expansió perdurarà indefinidament o, a partir d’un determinat moment, s’iniciarà un procés de contracció; també que l’univers té un origen –el big bang-; ens ha mostrat que tots els éssers vius estan construïts a partir d’una informació inscrita en una mol.lècula d’ADN a través d’un codi únic; ens ha fet veure, a partir de Darwin, que la historieta d’Adam i Eva és això, una historieta; ens ha mostrat que les partícules sub-atòmiques tenen un comportament estrany, que van per lliure i que, per molt que ens hi esforcem l’observador sempre interfereix en l’observació, i no hi ha manera de determinar amb exactitud la seva posició.

Totes aquestes qüestions i d’altres suposen un desafiament a la nostra comoditat intel.lectual. Ens obliguen a pensar i repensar les coses des de perspectives noves. I això és força desestabilitzador, perquè tot allò que consideràvem tan segur, tan inamovible, tan obvi, ha deixat de ser-ho. I és clar, és empipador. Sobretot per als esperits ganduls, conformistes i poc exigents. Hem de repensar-ho tot un altre cop. Això vol dir que no hi ha res definitiu. Tal com deia Karl Popper, segurament el filòsof de la ciència més eminent del segle XX, en ciència tot és, en el fons, provisional. I és que qui busqui seguretats absolutes, definitives... sagrades, ha de sortir de l’àmbit de la ciència. I de la filosofia. Sí, perquè aquesta última no pot ignorar les troballes científiques, no pot filosofar sense comptar amb la ciència.

Ø      Si tot, en el fons, és provisional, això vol dir que tot és relatiu, que no existeix la veritat, que tot és opinable?

Ø      Aquesta provisionalitat, et sembla que fa la vida més empipadora o més estimulant i atractiva?

La sorpresa com a actitud filosòfica

Puntualitzo: encara que les qüestions filosòfiques ens afecten a tots, no tots podem ser filòsofs. Per moltes raons, la majoria de la gent està tan capficada en les coses de cada dia, que deixen enterrada la seva capacitat de sorpresa. (...)

Per als nens, el món –i tot el que hi ha dins seu- és nou: és sorprenent. La major part dels adults veu el món com una cosa absolutament normal.

Els filòsofs són, en aquest sentit, una notable excepció. Un filòsof mai s’acaba d’acostumar al món. Per a ell, o ella, el món continua sent una mica absurd, fins i tot una mica desconcertant i enigmàtic. D’aquesta manera, els nens i els filòsofs compartiesen una facultat básica. El filòsof té una sensibilitat igual que la d’un nen, que li dura tota la vida.

Per tant, ara has de triar, Sofia. ¿Ets una nena que encara no s’ha cansat del món? ¿O ets una filòsofa que ha jurat no cansar-se’n mai?

Si fas que no amb el cap, i no et veus ni com una nena ni com una filòsofa, llavors estàs tan acostumada al món que ja no hi ha res que et pugui sorprendre. Vés amb compte, llavors: corres perill. Per això reps aquest curs de filosofia: per si de cas. No deixaré que t’afegeixis a la llista dels apàtics i dels indiferents. Vull que tinguis una ment desperta.

Jostein GAARDER: El món de Sofia

Ø      És veritat el que diu Gaarder que no tots podem ser filòsofs?

Ø      Què compartiexen els xiquets i els filòsofs?

Ø      Quin perill corre la Sofia ?

Som tots filòsofs?

Cap als catorze anys molta gent comença a pensar pel seu compte en problemes filosòfics: sobre allò que realment existeix, si podem saber alguna cosa, si una cosa és realment bona o dolenta, si la vida té algun significat, si la mort és el final. S’ha escrit molt sobre aquests temes durants milers d’anys, però la matèria prima filosòfica prové directament del món i de la relació que hi tenim, no dels escrits del passat. Aquesta és la raó que aquests problemes se’ls plantegin aquells que mai no han llegit res.

Thomas Ángel, ¿Qué significa todo esto?

Ø      Estàs d’acord amb l’afirmació del text? Explica-m’ho.

El pas d’un saber comú acrític a la filosofia

Tots els homes i totes les dones són filòsofs ; o, si se’ns permet dir, si ells no són conscients de tenir problemes filosòfics, tenen, en qualsevol cas, prejudicis filosòfics. La major part d’aquests prejudicis són teories que inconscientment donen per segures, o que han absorvit del seu ambient intel.lectual o de la tradició.

Com que poques d’aquestes teories són conscientment sostingudes, constitueixen prejudicis en el sentit que són sostingudes sense examen crític, fins i tot a pesar que puguin ser de gran importancia per a les accions practiques de la gent i per a la seva vida sencera.

Una justificació de l’existència de la filosofia profesional rau ewn el fet que els homes necesiten que hi hagi algú que examini críticament aquestes extenses i influents teories.

Aquest és l’insegur punt de partença de tota ciència i tota filosofia. Tota filosofia ha de partir de les dubtoses i tot sovint pernicioses concepcions del sentit comú acrític. El seu objectiu és el sentit crític i il.lustrat: una concepció més próxima a la veritat i amb una influència menys negativa sobre la vida humana.

[...] Tots els éssers humans són filòsofs perquè, d’una manera o altra, tots adopten una actitud davant la vida i la mort.

Karl R. Popper, Com veig la filosofia

Ø      Què vol dir que si tots, homes i dones, no som conscients de tenir problemes filosòfics, és estem impregnates de prejudicis filosòfics?

Ø      Què justifica la presència, l’existència, de filòsofs professionals?

Ø      De què parteixen la filosofia i la ciencia?

El sentit de la filosofia

L’etimologia de la paraula filosofia ens dóna una pista sobre el seu sentit i la seva funció. Aquesta paraula prové del grec philosophia, que significa aproximadament, amor a la saviesa, tendencia al coneixement. Davant d’aquell que es diu a si mateix que es savi o expert o dominador d’una materia, el filòsof es només aquell aspira, que desitja, que anhela el saber. És aquell que, acceptant que no sap res amb seguretat, s’esforça per adquirir més saviesa o coneixement teòric i pràctic alhora.

La paraula grega “filòsof” (philosophos) es formà en oposició a “sophos”. És a dir, amant del coneixement, a diferència de qui, en possessió del coneixement, s’anomenava “savi”. Aquest sentit de la paraula perdura fins avui: la recercxa de la veritat –no la seva possessió- és l’essència de la filosofia […] Filosofia vol dir fer camí. Les seves preguntes són més essencials que les seves respostes, i cada resposta es converteix en una nova pregunta.

Karl Jaspers, Introducció a la filosofia

Les disciplines filosòfiques: Quines són les preguntes ?

Com que la filosofia vol explicar la realitat en la seva totalitat des d’uns pressupòsits racionals, segons les distintes problemàtiques que s’intentin aclarir trobem distintes preguntes a les que responen les distintes disciplines filosòfiques.

Sobre la realitat

Comencem per la primera i més general de les preguntes :

• Què és això? Què és la realitat ?

Ø      Com és ? (Material, immaterial, eterna, creada, amb un principi en el temps, finita o infinita,...)

Ø      Quins principis la regeixen ? (L’atzar, la necessitat, tendeix a l’ordre o al desordre,...)

Ø      Com funciona ? (És com un organisme viu, o una màquina, màgicament,...)

Aquestes són qüestions generals que tracta d’estudiar la Metafísica.

Quan intentem concretar, sorgeix una nova pregunta :

§         De quins elements està composta i quines característiques tenen ? (La realitat està constituïda per un element o per múltiples, aquests són simples o compostos, materials o immaterials, corruptibles o indestructibles,...)

Sobre el coneixement

Començo per fer-me preguntes, però he de poder trobar respostes. Per poder explicar la realitat cal conèixer-la. Per això sorgeix una nova categoria  de preguntes :

§         Què és conèixer ?

A partir del contacte amb la realitat construeixo una representació mental que la pretèn captar, comprendre, descriure... Com puc saber que les meves idees es corresponen amb la realitat ? Quan són pura especulació o són veritat ? Tota aquesta sèrie de preguntes les estudia la Teoria del Coneixement, Gnoseologia o Epistemologia.

La Lògica estudia el coneixement desenvolupat exclusivament a partir de la raó i prescindint de l’experiència. Estudia les lleis del raonament correcte.

La Filosofia de la Ciència estudia el coneixement científic.

Sobre l’ésser humà

§         Què son nosaltres ?

Ø      Què és l’ésser humà ? (Ànima i cos, ànima, cos,...)

Ø      Com és ? (Bo, dolent, asocial...)

Ø      Quin pes hi té la biologia i la cultura ? Neix o es fa ?

Ø      Existeix una naturalesa humana ? Com és ? (Inalterable o evoluciona)

Tot això ho estudia l’Antropologia.

Quan considerem a l’ésser humà analitzant-lo en la seva relació amb els altres, apareixen dues noves disciplines :

Ø     La Política. Es tracta d’estudiar com s’organitza i governa la societat, i es proposen també models alternatius –utopies.

Ø     L’Ètica. Es tracta d’estudiar com he d’actuar en la meva relació amb els altres.

L’anàlisi i la reflexió sobre problemes lligats a les obres d’art es fa des de l’Estètica.

L’anàlisi de les conseqüències que el desenvolupament tecnològic té sobre l’ésser humà i el seu entorn es fa des de la Filosofia de la Tècnica.

I quan la filosofia es converteix en un metadiscurs n’apareixen d’altres com la filosofia de la Història, filosofia de la religió, filosofia de la cultura, filosofia del llenguatge, etc.