Adonar-se d'això no és pas un descobriment prou important: efectivament, els primers pensaments i el mateix hàbit de pensar s'adquireixen gràcies a l'educació i a l’experiència de comunitat feta amb moltes altres persones.

És clar, però, que tant l'educació com les experiències humanes són eminentment lingüístiques i que el llenguatge té, doncs, una importància extraordinària en la configuració dels nostres pensaments i de tota la nostra personalitat. Amb això no estic pas defensant allò que alguns afirmen i que molts critiquen, a saber, que «tot és llenguatge». Em sembla evident que no tot és llenguatge. Seria absolutament ridícul dir que una cadira, un pensament o una virtut són llenguatge, com si no sabéssim distingir entre l'objecte cadira i la paraula «cadira», entre un pensament i «pensament», entre una virtut i la paraula «virtut». El fet és que la paraula «cadira» no serveix per seure i que 1'ús de la paraula «virtut» no ens fa pas virtuosos. (això mateix és el que ens vol dir el pintor belga René Magritte, 1898-1968, en aquell magnífic quadre que mostra una pipa i un rètol a sota que diu «això no és una pipa». Encara que, a primera vista, pugui sorprendre, Magritte té tota la raó del món: el dibuix d'una pipa no és una pipa. Amb una pipa dibuixada no es pot fumar en pipa; amb una pipa de debò, sí.)

Així, doncs, no tot és llenguatge, però això no vol dir que el llenguatge no sigui extraordinàriament important. La vida humana no seria com és sense el llenguatge. Encara que les cadires o les pipes, els pensaments, les virtuts, els dibuixos i els sentiments no siguin llenguatge, totes aquestes coses no serien el que són -no farien el paper que fan en la nostra vida- sense l'existència de llenguatge, si la nostra vida no estigués impregnada de llenguatge.

En aquest sentit podem ben dir que nosaltres compartim els nostres pensaments amb d'altres perquè també compartim amb ells el llenguatge. El cas dels nens-llop és prou significatiu: hi ha uns quants casos ben documentats de nens trobats després d'anys de viure en companyia de llops -o d' altres animals-, gràcies als quals no s'han mort de gana i s 'han pogut fer grans. Aquests joves humans han adquirit una colla de qualitats pròpies d'animals no-humans -com ara una agilitat o una resistència física molt majors que la que tindrien si s'haguessin fet grans en la seva societat d'origen-, però, en canvi, com que no han pogut desenvolupar un llenguatge humà, tampoc no han estat capaços de desenvolupar un pensament semblant a l'humà.

(En aquest punt és molt interessant la pel.lícula L' enfant sauvage, 1969, del director cinematogràfic francès François Truffaut, 1932-1984. També és interessant La vida i les estranyes aventures de Robinson Crusoe, 1719, obra de l'escriptor anglès i pare de la novel.la moderna, Daniel Defoe, 1660-1731. El protagonista de la novel.la, a causa d'un naufragi, arriba a una illa deserta. El sentit de supervivència i l'enginy que demostra durant els vint-i-vuit anys que passa a l'illa estan directament relacionats amb la cultura anteriorment rebuda i, doncs, amb el llenguatge, els pensaments i els projectes del protagonista. Si, per un atzar, s'hagués trobat tot sol a l'illa des del seu naixement, no s 'hauria pas pogut comportar de la mateixa manera. Perquè, fins i tot en soledat, allò que s 'ha après amb els altres, es nota.)

Així, doncs, compartim molts pensaments amb una comunitat -d'origen o d'adopció- perquè també compartim el llenguatge i les experiències d'aquesta comunitat. Ara bé, la nostra relació amb el llenguatge és forca peculiar. Encara que tots els parlants siguin permanentment creadors, manipuladors, transformadors de llenguatge, cap d'ells no se l'ha inventat i, per tant, no en pot fer el que vol, sinó que primer n'ha d'aprendre els mecanismes, que són complexos, perquè van units a contextos, situacions i experiències que fem en el llenguatge i amb el llenguatge. Per això, tot i que el llenguatge és viu perquè nosaltres el parlem, també és cert que nosaltres vivim com a humans perquè parlem algun llenguatge. Gairebé podríem dir que el llenguatge viu en nosaltres i que nosaltres vivim en ell

Compartir una llengua

És clar, doncs, que no és pas irrellevant quin llenguatge s'apren. I és que aprendre un llenguatge no vol dir només aprendre uns sons o unes paraules; amb el llenguatge, s'aprèn una manera de viure i de veure les coses. Amb això no dic que totes les nostres opinions vinguin exactament determinades per la comunitat lingüística. Si fos així, no hi hauria mai discrepàncies a l'interior de cada comunitat, tots tindríem els mateixos pensaments i els mateixos sentiments. Sortosament no és així. Les nostres diferències i discrepàncies poden ser moltgrans, fins i tot poden ser difícilment reconciliables. Si som, però, capacos de barallar-nos i de discutir, si som capaços de constatar que no ens entenem, és perquè, de fet, entenem que no ens entenem i, per tant, ja ens entenem molt. Vull dir que fins i tot la discrepància pressuposa entesa. (Si realment no ens entenguéssim gens ni mica, no podríem ni saber que no ens entenem, i ens passaria com quan veiem una colla de signes incomprensibles en un paper, que no sabem si són guixades inexpressives o bé si es tracta d'un missatge.)

Compartir una mateixa llengua no és, doncs, veure el món exactament igual, sinó que és disposar d'un marc de referències comú. Són referències lligades a la geografia, al clima, a la història, a l'economia, a la religió i a la vida quotidiana, i que s'expressen sempre en el llenguatge. I és que elllenguatge que aprenem és el pòsit d'històries, de mites, de vivències i de pensaments. Cada llengua té el seu pòsit. La llengua no és un mer instrument de comunicació neutral i asèptic. Adoptar una llengua és adoptar-ne els límits i les possibilitats. Per això adoptar una llengua és deixar-se adoptar per ella.

Les llengües no solament descriuen coses, sinó que permeten expressar sentiments, imaginar projectes, formular coneixements i descobrir emocions. En cada llengua hi ressonen segles d'història. I és que el llenguatge sempre reverbera, cada llengua té una reverberació pròpia, és a dir, té connotacions que poden ser molt diverses i que mai no s'aprenen totes. Les reverberacions que es copsen de petit o en un clima d'afectivitat i de descoberta del món són les que resulten més duradores: les valoracions, els judicis, els significats de les coses i de les accions -com els sabors, les imatges o els sons- aniran lligats durant molt temps -potser per sempre més- a aquelles experiències inicials, que gairebé són experiències iniciàtiques.

Compartir un llenguatge és trobar-se, sense voler, en una xarxa bàsica de complicitats. Són complicitats compartides per la comunitat d'aprenentatge. Són complicitats que, a més, es poden ampliar i transformar quan es deixa enrere la simple comunitat d'aprenentatge i es participa en una comunitat que estimula el creixement vital i intel.lectual, és a dir, en una comunitat de recerca.