L'ésser huma és l'animal que parla. Podem referir-nos a allò que tenim davant i a allò que no hi és mitjançant paraules que substitueixen coses i fets. Les paraules són símbols per mitjà dels quals representem coses i expressem idees. Aquesta capacitat de representar la realitat va fer que l'humà primitiu assignés un paper quasi màgic a les paraules: estaven molt estretament lligades a les coses que representaven, de manera que pronunciar el nom de Déu, per exemple, era tant com fer-lo present. Tanmateix, aquesta connexió natural entre les paraules i les coses no existeix: qualsevol so o seqüència de sons pot servir exactament igual per representar qualsevol cosa.

Les paraules són signes arbitraris que es converteixen en convencionals una vegada han estat adoptats per una comunitat de parlants. La relació entre les paraules, la ment i el món no està, encara avui, prou clara. Podem pensar que el nostre pensament no és purament llenguatge, però la conjunció entre pensar i dir és gairebé total: pensem parlant i diem pensant.

La paraula és el tret distintiu de I'espècie humana i el factor bàsic de la seva evolució.

 

Llenguatge i procés d'hominització

Aristòtil definia l'humà com «l'animal dotat de llenguatge» i, en certa manera, aquesta definició encara no ha estat superada. En efecte, si descartem el tema del llenguatge, l'home és un animal molt semblant als altres animals superiors, en especial als ximpanzés, goril.les i orangutans. Però la introducció del llenguatge crea una diferència abismal entre els uns i els altres.

Els nostres avantpassats més remots eren primats arborícoles que havien desenvolupat una visió binocular i una destresa manual ben adaptades a la vida entre les branques dels arbres. Canvis climàtics conduïren a la disminució dels boscos i a l'augment de les sabanes herbàcies. Els homes hagueren de descendir a terra, on estaven a mercè dels seus predadors i tenien dificultat per veure-hi de lluny. Aviat res­pongueren a aquest repte adoptant la posició erecta o vertical típica de la nostra espècie. (És a dir, les mutacions genètiques que feien més fàcil la posició erecta proporcionaven un avantatge als individus en què es produïen i a la seva descendència. Aquells que no incorparaven a la seva clau genètica aquest invent morien més facilment, menjats pels seus predadors, o de fam.) La posició erecta permetia cami­nar sobre les cames únicament, alliberant els braços i les mans per a altres feines i, en especial, per a l'ús d'eines. D'altra banda, aquests primats arborícoles que havien estat fins llavors els nostres avantpassats estaven molt mal adaptats a la caça a la sabana oberta. Els mancaven ungles retràctils com les dels felins o ullals poderosos com els dels cànids, no eren ràpids com el guepard ni podien comparar-se en força muscular amb el lleó. La seva única possibilitat de sobreviure i vencer la competència dels predadors especialitzats consistia en la caça comunitària. Encara que cada home, per si sol, era feble i poc eficaç, en grup coordinat els humans es convertien en temibles caçadors, que preparaven emboscades, construïen paranys, es rellevaven en la persecució de les preses o les conduïen cap a llocs on altres, amagats, les esperaven, etc,

La posició erecta, l'ús de les fines i la caça social van ser les etapes inicials del procés d 'hominització. Però totes elles tenien amplis precedents en altres espècies animals, També els ximpanzés caminen a vegades drets i utilitzen eines (Per exemple, palets mullats amb saliva que introdueixen en els forats dels termiters per caçar formigues). Els aufranys utilitzen pedres per trencar ous d'estruç. I els licaons i els llops són caçadors socials, igual que els homes primitius. El pas decisiu en l'hominització va ser l'aparició del llenguatge, segurament com a mitjà de comunicació progressivament flexible, al servei de la millor coordinació de la caça social. Els grups protohumans menys dotats per a la comunicació desapareixien enfront de la competència dels grups més comunicatius, els quals podien coordinar amb molt més èxit les accions de caça, i podien idear i planejar accions cada cap més complexes, El llenguatge, en efecte, no solament serveix per comunicar-se amb els altres, sinó també per pensar, planejar i raonar.

Per parlar fa falta un aparell fonador adient, unes cordes vocals i una coordinació muscular precisa.

Tan sols l'home posseeix un aparell així, Els xim­panzés, per exemple, per més llestos que siguin, no poden proferir la varietat de sons coordinats necessària per parlar. Per això no és estrany que sigui molt més fàcil ensenyar a un ximpanzé a comunicar-se amb nosaltres amb signes manuals (com els dels sordmuts) o fins amb signes gràfics (cartes amb dibuixos) que mitjantçant proferiments de sons bucals, Però a més d'un aparell fonador i d'una oïda adients, per parlar cal un cervell preprogramat genèticament per a l'aprenentatge i l'ús del llenguatge, Aquesta preprogramació, tan sols la posseeix el nostre cervell. Els altres animals, àdhuc els ximpanzés, no estan programats per usar un codi simbòlic tan enormement complex com el llenguatge. La programació genètica del cervell humà per al llenguatge és el resultat de milions d'anys d'evolució, durant els quals el cervell creixia de mida per adaptar-se a aquesta programació progressivament complexa. Nosaltres som els descendents d'aquells homínids en els quals es produïren les muta­cions i recombinacions genètiques que afavorien l'esmental procés. Els altres desaparegueren, víctimes de la concurrència dels seus congèneres més loquaços i, per tant, més eficaços en l'organització de la caça. En definitiva, tant és dir que l'humà ha fet el llenguatge com dir que el llenguatge ha fet l'humà. I totes les nostres diferències serioses respecte a les altres espècies animals es redueixen a aquesta: l'ús del llenguatge.

JESÚS MOSFERíN, «EI I/enguatge». Grans temes de la filosofía actual (1981)

a) Com defineix Aristòtil l'ésser humà? Per què, en opinió de l'autor del text, aquesta definició no ha estat encara superada?

b) Quins són els trets més importants del pro­cés d'hominització? Quin paper fa l'aparició del llenguatge amb relació a la caça social i la supervivència de l' espècie humana?

e) Són específics dels humans la posició erecta, l'ús d'eines i la caça social? Per què?

d) Quins elements són condició necessària per aprendre i usar un llenguatge com l'humà?

e) Explica que vol dir la frase: Tant és dir que l'humà ha fet el llenguatge com que el llenguatge ha fet l'humà.