Peter Bichsel

Bichsel (Lucerna, Suïssa, 1935) és un innovador de pes de la literatura alemanya. La seva obra toca diversos gèneres: article, conte. En català s’han traduït els seus contes per a nens —'Amèrica no existeix', La Magrana, 1988.En els seus contes fa un retrat fidel de la incomunicació quotidiana.

Una taula és una taula

Us vull parlar d’un home, d’un home gran que no diu cap paraula més. Té una cara cansada, massa cansada per somriure i massa cansada per estar enfadat. Viu en una petita ciutat, al final d’un carrer o a prop de la cruïlla, segons com es miri. Gairebé no val la pena descriure’l perquè amb prou feines se’l distingeix de tants altres. Porta un barret gris, pantalons grisos, una americana grisa i a l’hivern un abric llarg i gris, i té un coll prim amb la pell seca i arrugada i el coll de la camisa blanca li va massa gros.

A l’últim pis d’un edifici té la seva habitació. Potser estava casat i tenia fills, potser abans vivia en una altra ciutat. Segur que un cop havia estat un nen però d’això fa molt temps, de quan els nens anaven vestits com la gent gran, tal com es veu a l’àlbum de fotos de les àvies. A la seva habitació hi ha dues cadires, una taula, una catifa, un llit i un armari. En una tauleta, hi té un despertador i al costat, diaris vells i l’àlbum de fotos. A la paret hi ha penjats un mirall i un quadre.

L’home gran feia una passejada cada matí i cada tarda, parlava una mica amb els seus veïns i al vespre seia a la seva taula.

Sempre feia el mateix, fins i tot els diumenges. I quan s’asseia a la taula, escoltava sempre el tic-tac del despertador: tic-tac, tic-tac.

Però va arribar un dia especial que això va canviar, un dia de sol, que no feia gaire calor ni gaire fred, d’ocells refilant, de gent amable, de nens que jugaven; i el més especial de tot va ser que a l’home això li va agradar.

Va somriure.

“Ara canviarà tot”, va pensar.

Es va descordar el botó del coll de la camisa, va agafar el barret, va sortir de pressa, fins i tot li van tremolar els genolls en anar-se’n i se’n va alegrar. Va sortir al carrer i va saludar els nens amb el cap, va anar a casa seva, va pujar escales amunt, va treure’s la clau de la butxaca i va obrir la porta de la seva habitació.

Però a l’habitació tot era igual que sempre: una taula, dues cadires, un llit. I quan es va asseure, va tornar a sentir el tic-tac i tota la seva alegria es va esfumar perquè res no havia canviat. I l’home va agafar una bona enrabiada.

Va veure al mirall que s’havia posat vermell, i que els ulls li brillaven; va prémer els punys, els va aixecar i va picar sobre la taula, primer només un cop, després un altre, i després va començar a picar una i altra vegada i anava cridant:

“Ha de canviar, ha de canviar!”

I ja no sentia el despertador. Després li van començar a fer mal les mans, li va faltar la veu i va tornar a sentir el despertador, i res no havia canviat.

“Sempre la mateixa taula”, va dir l’home, “les mateixes cadires, el llit, el quadre. I a la taula li dic 'taula', al quadre li dic 'quadre', al llit li dic 'llit', i de la cadira en diguem 'cadira'. I, en el fons, per què? Els francesos del llit en diuen 'li', de la taula, 'table'; del quadre, en diuen 'tablo' i de la cadira 'xes', i entre ells s’entenen.

“Per què el llit no es diu 'quadre'?”, va pensar l’home, i va somriure, i tot seguit va riure i riure, fins que els veïns van picar a la paret i van cridar “silenci!”.

“Ara tot canviarà”, va cridar i des d’aquell moment al llit li deia 'quadre'.

“Estic cansat, vull anar al quadre”, deia ell, i als matins sovint es quedava fins tard ajagut al quadre i pensava com li voldria dir a la cadira, i a la cadira la va anomenar 'despertador'.

Així doncs, es va aixecar, es va vestir, es va asseure al despertador i va recolzar-se a la taula. Però de la taula ja no en deia 'taula', sinó 'catifa'.

Per tant, al matí l’home s’aixecava del quadre, es vestia, s’asseia al despertador a prop de la catifa i pensava a què li podria dir com.

Del llit, en deia 'quadre'.

De la taula, en deia 'catifa'.

De la cadira, en deia 'despertador'.

Del diari, en deia 'llit'.

Del mirall, en deia 'cadira'.

Del despertador, en deia 'àlbum de fotos'.

De l’armari, en deia 'diari'.

De la catifa, en deia 'armari'.

Del quadre, en deia 'taula'.

Per tant:

Al matí l’home gran es quedava fins tard ajagut al quadre, a les nou sonava l’àlbum de fotos, l’home s’aixecava i saltava a l’armari, així no tenia fred als peus, després treia la seva roba del diari, es vestia, es mirava a la cadira de la paret, s’asseia al despertador, a prop de la catifa, fins que trobava la taula de la seva mare.

L’home ho trobava divertit, i practicava tot el dia i es gravava les noves paraules a la memòria. Aviat tots els noms van estar canviats. Ell ja no era un home, sinó un peu; i el peu era un matí; i el matí, un home.

Ara vosaltres mateixos podeu tornar a escriure aquesta història. I després també podeu canviar les altres paraules, tal i com feia l’home:

'col·locar' vol dir sonar,

'mirar' vol dir tenir fred,

'sonar' vol dir jeure,

'tenir fred' vol dir estar dret,

'fullejar' vol dir col·locar.

Per tant, això vol dir:

A l’home, el peu gran sonava fins tard al quadre, a les nou col·locava l’àlbum de fotos; el peu tenia fred i saltava a l’armari, i així no mirava als peus.

L’home gran es comprava llibretes blaves i les omplia amb les noves paraules, i amb això estava molt ocupat i quasi mai no se’l veia pel carrer.

I així es va anar aprenent els nous noms de les coses i alhora anava oblidant els noms de veritat. Ara tenia una nova llengua, que era d’ell i només d’ell.

A vegades ja somiava en la nova llengua, i traduïa les cançons que havia après al col·legi a la seva llengua i les cantava baixet per ell mateix.

Però aviat també va a començar a trobar difícil la traducció perquè havia oblidat la seva llengua d’abans, i havia de buscar els noms de veritat a les seves llibretes blaves. I per això li feia por parlar amb la gent.

Havia de fer un esforç per recordar com li deien la gent a les coses.

Del seu quadre, la gent en deia 'llit'.

Del seu llit, la gent en deia 'diari'.

De la seva cadira, la gent en deia 'mirall'.

Del seu àlbum de fotos, la gent en deia 'despertador'.

Del seu diari, la gent en deia 'armari'.

Del seu armari, la gent en deia 'catifa'.

De la seva taula, la gent en deia 'quadre'.

Del seu mirall, la gent en deia 'àlbum de fotos'.

I això va anar tan lluny, que l’home es moria de riure quan sentia parlar la gent.

Es moria de riure quan sentia algú que deia:

“Demà també vas a veure el partit?” O quan algú deia: “Ja fa dos mesos que plou 'sense parar'”. O quan un altre deia: “Tinc un oncle a Amèrica.”

Es moria de riure perquè tot aix ò no ho entenia.

Però això no és un conte divertit.

Ha començat de forma trista i acaba de forma trista.

L’home gran de l’abric gris ja no podia entendre la gent, però això no era gaire greu. El més greu era que la gent ja no el podia entendre a ell.

I per això ell ja no deia res.

Callava,

parlava només amb ell mateix,

ja no saludava ningú.

(“Ein Tisch ist ein Tisch”, dins 'Kinder Geschichten', Berlin, Suhrkamp Taschenbuch, 1997)