Memòria, imaginació, passat i futur

Maragall deia, en una carta a Unamuno, que la joventut consisteix en no tenir passat. Algú altre deu haver dit que la vellesa consisteix a no tenir futur. Per molt que les frases arrodonides facin una mica de por, no cec que aquesta darrera pugui ésser gaire discutida. Un home que es fa velI -o un món- concentra l'atenció sobre tot allò que abans ha viscut i que és el seu propi passat I ho fa perquè s'adona que ja no li queda res més

El senyal de la vellesa és que tot l'horitzó vital queda ocupat pel record. L'interès d'un home jove s'adreça sobretot a allò qne espera i a allò que vol realitzar. I quan contempla el passat només hi sol veure una imatge molt imperfecta i insuficient d'allò que voldria per al temps que li qneda per vinre [...). En canvi, l'home que només posa atenció en les imatges que la memòria li dóna d'allò que ja ha viscut, i que només s'interessa pel record de les hores passades i per les representacions, cada vegada més deslligades del present, d'un viure i d'un treball, d'uns plaers i alegries, d'uns propis i ooncrets dolors, que només en el record pot retrobar, és un home que, tingui els anys que tingui, s'ha fet vell, sense retorn possible.

Això no vol pas dir que l'home envellit perdi l'interès per totes les coses d'aquest món. El passat és, no sols d'aquest món, sinó de l'home que el va viure i que hi té immergida una bona part d'ell mateix. No som pas tots sencers en el present, i la dimensió temporal és essencial en la visió de cada home complet. El propi passat forma part, decisivament, de cadascun de nosaltres. Per això, l'home que es fa vell i no té gaires esperances, o potser cap, en l'avenir, s'aferra al passat, al seu passat personal, tal com sigui -fins quan hi troba vanitat i buidor-, amb una energia que sorprèn els joves i els fa somriure. I, sovint, fa un esforç desesperat per conservar-lo. Aleshores, vol que els joves coneguin aquell passat i, si pot ser que l'admirin i procuraura reconstruir-lo de la manera que pot, perquè voldria aconseguir, si fos possible, que perdurés; voldria, almenys, impedir que s'esvaís, no sols en la pròpia memòria, sinó en la dels altres, en la dels homes afortunats que encara viuen de cara al dia de demà

He parlat d'un home que es fa vell. Tamhé es pot fer vella una civilització, una realitat social, un món. També un món pot haver-se vist ell mateix com una realització, potser reeixida, que perilla d'esvair-se, i la pot enyorar, perquè ha perdut la confiança en l'avenir. Un cop d'ull a qualsevol dels final, d'etapa que ha viscut la humanitat -o si més no, alguna part coherent i determinada de la humanitat- fa veure prou clara la sensació de vellesa desesperada en les generacions humanes que s'hi troben.

Quan els homes que se senten identificats al grup humà del qual formen part -en l'espai, en el temps i s'esvaeixen les formes de vida que han tingut per pròpies i l'escala de valors que els servia de fonament, els passa eI mateix que a l'home sol que es fa vell com a individu. No se senten capaços d'imaginar per a la pròpia vida col,lectiva unes noves formes que contrarien les que han viscut. I aleshores es posen a enyorar el passat, i a recordar-lo, i a mirar de fer-lo reviure... Bé, doncs: quan observem aquestes característiques en una generació històrica, en un món localitzat i concret, ens podem sentir segurs que aquell món, aquella modalitat social, aquelia civilització, s'han tornat vells definitivament.

M. Serrahima, Marcel Proust