XAVIER DURAN

és llicenciat en ciencies químiques i periodista científic. Actualment és coordinador de la secció de ciència al setmanari El Temps i col.laborador als serveis informatius de TV3, a Catalunya Ràdio, al suplement de ciència de La Vanguardia, a Presència i a d'altres publicacions. Ha publicat diversos llibres d'assaig i divulgació científica, com L'esperit de la ciència, Les cruïlles de la utopia, El nacionalisme a l'era tecnològica, El futur i 100 noves preguntes sobre la ciència. Amb algunes d'aquestes obres ha guanyat els premis d'assaig Joan Fuster (1990), Josep Vallverdú (1991) i Joaquim Xirau (1993). Amb El cervell poièdric va guanyar el primer Premi Europeu de Divulgació Científica. També ha publicat obres de narrativa.

La major part de nosaltres es pregunta: com fer per tenir una millor memòria? Però ningú no es pregunta: com fer per oblidar millor?

ALEXANDRE LURIA

He observat que la majoria de persones de més de quaranta anys rondinen com una serra de cadena perquè la seva memòria no és tan bona com desitjarien que fos.  Francament, no em sorprèn: fixeu-vos en la quantitat d'escombraries que decideixen d'emmagatzernar. (...) ¿Quina monstruosa vanitat us fa pensar que la memòria vol estar embussada amb aquesta mena de porqueries? (...) El que jo faig amb la memòria és confiar-li únicament coses que s'enorgulleixi de cuidar.

JULIAN BARNES: Parlem-ne

EL MAGATZEM DELS RECORDS

Un dels passatges més coneguts de l'obra de Marcel Proust A la recerca del temps perdut mostra com el protagonista evoca una època de la seva infantesa a partir de l'olor d'una magdalena sucada en el te. El passatge es troba a Du coté de chez Swann. El protagonista intenta debades recuperar records de la seva infantesa a Combray i comenta que el passat esta amagat fora del domini de la nostra intel.ligència, transformat en algun objecte material, de la mateixa forma, diu, que els celtes creien que les ànimes de les persones que havien mort es trobaven amagades en un estat inferior, d'animal, planta o objecte ina­nimat.

Però la tristesa pels records perduts es transforma de sobte en una sensació de joia. El protagonista no sap a què és degut, però, en cert moment, es troba voltat d'un plaer deliciós. Comprèn que la sensació ha estat provocada pel bocí de magdalena sucada en te, però no entén per què de sobte s'ha sentit feliç. Finalment, s'adona que havia trobat el mateix gust de la magdalena sucada en el te que cada diumenge, quan anava a la seva habitació per dir-li bon dia, li oferia la seva tieta Léonie. «I com en aquest joc -diu- en què els japonesos es diverteixen a mullar en un bol de porcellana ple d'aigua petits trossos de paper fins aleshores indistints que, a penes són submergits es coloregen, es diferencien, esdevenen flors, cases, personatges consistents i recognoscibles, igualment ara totes les flors del nostre jardí i del parc de M. Swann, i les nimfes de la Vivonne i la bona gent del poble i les seves petites cases i l'església i tot Combray i els seus voltants, tot allò que pren forma i solidesa, va sortir, casa i jardins, de la meva tassa de te.»

Aquest passatge literari se cita moltes vegades quan es parla de la memòria. És un exemple de memòria associativa. Una olor, un sabor, com qualsevol altre element, ens pot portar un record, sense ser-ne conscients. Sense adonar-nos, sovint associem fets o dades a coses que en el moment de memoritzar-los sentim, escoltem, veiem, olorem. De vegades, petits senyals en el nostre cervell, aliens a allò que volem recordar, permeten fer sortir de la nostra memòria alguna vivència, algun coneixement. I potser sentint una cançó evoquem, sense voler, el lloc on la tocaven o la persona amb qui l'escoltàvem.

Hi ha persones que tenen una memòria prodigiosa. Coneixem amb detall un cas en què aquesta memòria esta basada en una capacitat extraordinària per associar paraules o xifres amb colors, olors, sabors, sensacions diverses. Es tracta del cas d 'un periodista rus, exposat en l'obra d'Alexandre Romanovitx Luria Una prodigiosa memòria. Luria, un dels més il.lustres psicòlegs i neuròlegs d'aquest segle, exposa el cas d'una persona a qui dóna el nom suposat de Veniamin. Aquest va anar a parar a la consulta de Luria empès pel director del diari on treballava. El director havia observat com, quan repartia cada matí la feina i explicava les cites de cada redactor, tots les apuntaven menys Veniamin. I, malgrat això, aquest recordava perfectament on havia d'anar, a veure qui i a quina hora.

Luria va investigar durant anys la memòria de Veniamin, però també la seva intel.ligència i el seu caràcter. Entre les dades que ens explica, destaquen les referents a la capacitat d'associació de Veniamin. És el que s'anomena sinestèsia. En la ment del periodista, qualsevol paraula o xifra, la veu de les persones o els objectes, s'associava a adjectius que ningú no els hauria posat. Així, un dia va dir a un investigador que tenia una veu groga i engrunadissa. I quan en una altra ocasió li van dir si no oblidaria el camí que duia a l'institut va manifestar que no podria, perquè hi havia una paret de «gust salat i tan rugós que produeix un so estrident». A la inversa, quan el feien sentir sons de freqüència i potència distints, ell veia bandes d'amplada i colors diferents. D'aquesta forma, que corresponia a un fet natural i no a una tàctica memorística premeditada, la seva ment era capaç d'emmagatzemar centenars de dades: des de seqüències de xifres i llistes de paraules fins a sèries de síl.labes sense sentit o versos en llengües estrangeres.

Veniamin era un cas ben especial i la seva memoria no el feia pas més feliç: el seu problema era eliminar records sobrers, que restaven dintre seu durant anys. D'altra banda, es quedava amb tots els detalls, però no tenia visions globals. Així, podia recordar un lIarg poema, però era incapac de veure-li un sentit, malgrat que la seva intel.ligència no era menor que la mitjana... Aquest cas ens serveix per a pensar que el problema no és sempre poder memoritzar més coses, sinó també eliminar les que ja no necessitem o bé saber utilitzar les que conservem.

Sembla increible que una memòria humana pugui contenir tantes i tantes dades. De fet, la nostra memòria té una capacitat molt més elevada que la del més potent ordinador. Pot contenir deu mil bilions de bits -el bit és la unitat d'informació. En comparació, el potentíssim ordinador Cray C98 «només» pot emmagatzemar seixanta-quatre mil milions de bits.

El cervell humà té diversos tipus de memòria. Una memòria és a curt termini i permet retenir només durant uns segons números de telefon, per exemple. La memòria a llarg termini conserva les dades durant uns minuts, hores, setmanes o anys. Dos tipus més de memòria són la semàntica i l'episòdica. La primera guarda dades -la capital d'Itàlia és Roma, el logaritme de 2 és 0,301030. La memòria episòdica conserva fets viscuts directament i els relaciona amb elements diversos. Seria la que permet a Proust adonar-se per què amb la magdalena li havia vingut la sensació de felicitat. També hi ha memòria explícita i implícita. La primera emmagatzema conscientment allò que volem recordar. La segona ens fa retenir coses sense que ens n'adonem, com ara detaIls del paisatge als quals no hem prestat atenció especial o rètols que hem Ilegit sense gaire interés gairebé sense adonar-nos-en, però que després recordem.

Hi ha un darrer tipus de memòria. Anomenada procedural. És la que ens permet realitzar coses després d'haver-les apreses, però sense haver de mantenir constant la nostra atenció. Quan aprenem a conduir ens hem de fixar en els pedals que pitgem i en com canviem les veIocitats. Després, conduïm gairebé sense adonar-nos de les operacions concretes que fem. El mateix passa amb diverses activitats: anar amb bicicleta, esquiar, tocar un instrument musical... I algunes d'aquestes activitats es poden fer de manera tan inconscient que, mentrestant, podem pensar en altres coses o conversar, perquè no requereixen una atenció permanent.

Però la capacitat de la memòria humana no ho explica tot. NosaItres podem reconèixer un objecte, encara que estigui cap per avall, de cantó, tombat. Sabem que un got és un got encara que estigui horitzontal o mig tapat. I encara més, endevinem que un objecte era un got si en trobem algun fragment prou gran després que s'hagi trencat. I, en canvi, no seria lògic que la nostra memòria contingués informació sobre totes les posicions possibles d'un got o de la resta d'objectes. La memòria humana té una capacitat extraordinària per obtenir informació sense que l'hagi adquirida explícitament, sinó fent deduccions ràpides, pràcticament immediates. Sabem reconèixer un arbre encara que no n'haguem vist mai cap d'aquella espècie concreta. No ens cal haver vist tota mena d'arbres per identificar-ne un com a tal.

Si la memòria humana pot contenir tanta informació, junt amb el misteri del seu mecanisme es pot tenir la temptació de buscar el lloc on els records són emmagatzemats i des d'on poden ser recuperats. La imatge usual seria una mena de biblioteca o arxiu, amb una mena de prestatgeries o calaixos on hi hauria els records.

Aquesta imatge va ser eliminada fa temps. Als anys cinquanta, KarI Lashley entrenava rates per fer-les aprendre un recorregut. Després, extirpava parts del cervell. Les rates es veien perjudicades en els seus moviments, però mai no oblidaven allò que havien après, Era com si els records no estiguessin en un lloc concret, sinó a tot arreu. Però probablement, les rates amb parts de cervell extirpades tindrien dificultats a aprendre coses noves. Així, aquestes parts del cervell no serien un magatzem de records, però sí que tindrien funcions importants per acumular nous coneixements. Per això, les persones grans solen recordar millor fets de molts anys enrera que no d 'altres molt recents. I hi ha malalts que són incapaços de retenir cap fet nou a la memòria. Obliden tot el que els ha passat mitja hora abans, però recorden perfectament les coses que els passaren abans de la lesió que els va afectar el cervell.

Tampoc no podem pensar en els records com una mena de substàncies que se sintetitzen en el moment de l'aprenentatge i després són recuperades, com qui pren un paper on té algunes notes. No hi hauria lloc al cervell per a tantes substàncies com coneixements i el mecanisme de recuperació seria probablement massa lent. És cert que, tot i que encara no se sap ben bé com, la síntesi de proteïnes té a veure amb la memòria. Però sembla impossi­ble que cada record correspongui a una proteïna diferent.

Els records es poden recuperar en forma de descàrregues elèctriques. Un electroxoc -procés, en aquest cas, indolor- a parts concretes de l' escorça cerebral fa que l'individu vegi objectes i escenes. Pot evocar un passatge de la infantesa, amb la visió d'una casa, que descriu. Però potser després es comprova que els records són falsos: la persona mai no estigué en una casa com aquella. Això, però, mostra que la recuperació de les imatges es deu a l'excitació elèctrica de certes neurones. L'activació d'un grup permetria recuperar -o en el cas de l'electroxoc, crear- un record. Ara bé, com ja hem vist en el capítol anterior, la transmissió dels senyals elèctrics per les neu­rones ve provocada per substàncies químiques, els neurotransmissors. Finalment, doncs, la memòria estaria basada en la química.

El procés pel qual la memòria humana és capaç d'emmagatzemar noves dades sembla que és el de la plasticitat de les sinapsis, proposada pel psicòleg nord-americà D. O. Hebb. Ja hem explicat en el capítol anterior que les sinapsis són els contactes que s'estableixen entre dues neurones. El que es produiria en memoritzar seria una alteració de certes sinapsis, una modificació que crearia nous circuits cerebrals. El cervell humà no es pot veure com una xarxa de cables ja formada, sinó que pot estendre's mitjançant noves sinapsis. Entre les neurones, es poden crear milers de nous circuits, que correspondrien a noves dades. Als anys quaranta i cinquanta Hebb va propasar el concepte d' assemblees de neurones. Es tractaria de noves connexions, que activades repetidament quedarien com a permanents en el cervell. Les noves sinapsis correspondrien a allò que podrem recordar.

Imaginem la memòria com un immens retol lluminós, ple de bombetes que poden formar figures diferents. Perquè diverses bombetes s'encenguin alhora, es connec­ten entre si. El procés de memorització és el que cableja el rètol, amb uns circuits que abans no existien. A l'hora de recordar, les bombetes que s'encenen formen la imatge desitjada: una bicicleta. Com més intens és el record, més detalls recordem -més bombetes s'encenen. No veiem només les línies simples del quadre i les rodes, sinó els colors, els radis, les lletres que indiquen la marca i el model. El procés memorístic és més efectiu com més circuits entre bombetes ha deixat fixos.

Però imaginem que al rètol li podem afegir sons. Allà, el procés memorístic ha deixat enregistrat el so del tim­bre. Es tracta d'un suport evident per evocar: en sentir el timbre, pensem en la bicicleta. Un record auditiu en porta un altre de visual.

I pensem en més detalls inclosos en el rètol i relacionats amb la bicicleta: conjunts de bombetes que en encendre's conformen un camí conegut per on passejàvem tot pedalant, el rostre de la persona amb qui anàvem. Com més detalls accessoris tingui el rètol, més fàcil serà que, només veient-ne una part, evoquem el conjunt.

La memòria funcionaria així. EIs records s'enregistren gràcies a nous circuits. I com més detalls diferents tinguin la imatge o el seu entorn, més fàcil serà que se'ns encenguin les bombetes del record.

La memòria humana podria actuar així. No hi hau­ria un circuit activat per cada record, sinó un conjunt de circuits que, activats al mateix temps, proporcionarien aquell record. Això augmenta la capacitat de la memòria. També ofereix una explicació a una tècnica memorística: quan associem les coses a estímuls visuals o auditius, ens és més fàcil de recuperar-los. Recordar una llista de paraules escrites serà més fàcil si, a més de llegir-la nosaltres, algú ens la repeteix en veu alta i veiem objectes que s'associen amb cada paraula. I encara més si les escrivim, ja que aquí s'afegeix una activitat motora, que refonça altres circuits.

Per aquesta raó, el context és molt important en la recuperació de records. S'han fet proves amb submarinistes, que havien de memoritzar i recordar després llistes de paraules sota l'aigua i fora d'ella. Els resultats eren molt millors quan la llista s'intentava recordar al mateix lloc on s'havia après. És a dir, una llista apresa sota l'aigua era recordada més fàcilment allà que no fora. I a l'inrevés.

La memòria humana, doncs, té una estructura complexa. És un procés que es produeix a diverses parts del cervell, perquè memoritzar fa intervenir diverses funcions: identificació visual o auditiva, classificació d'allò que veiem, emmagatzemament de les dades...

En un procés tan complex les alteracions poden tenir diverses causes: lesions en el cervell, manca de plasticitat de les sinapsis, problemes de reconeixement i no d'emmagatzemament... Tot i així, s'ha observat que hi ha certes substàncies la mancança de les quals afecta negativament la memòria. Hi ha neurotransmissors, com l'acetilcolina, que estan implicats en el procés memoritzador. La potenciació d'aquestes substàncies pot pal,liar símptomes de pèrdua de memòria.

Però, hi ha substàncies que poden millorar la memòria? D'entrada, hi ha persones que en tenen més que d'altres i això pot tenir, entre altres causes, una de genètica. Experiments amb animals mostren que la modificació de certs gens incideix en la capacitat memorística.

Però les capacitats de les persones també es poden potenciar. Les tècniques per memoritzar millor estan a l'abast de tothom, per bé que a alguns els ajudara més que a d'altres. Les paraules mnemotècniques compostes per la primera síl,laba dels noms a recordar són ben conegudes. Altres tècniques explotarien el paper de l’entorn o dels diferents estímuls -visuals, auditius, etc.-, que ja hem comentat abans. En canvi, la simple memorització de llistes de paraules només permet exercitar un tipus concret de memòria.

Molta gent desitjaria tenir més memòria. Si en molts casos aquestes persones tenen seriosos problemes per recordar, no tots aquells que es queixen de mala memòria mostren aquestes mancances en els tests que els fan. Això es pot observar molt bé en el període en què més gent creu haver perdut memòria: la vellesa. Tres de cada quatre persones de més de seixanta-cinc anys es queixen de manca de memòria. Però les proves realitzades no troben cap disminució de rendiment en la meitat deIs individus analitzats. Alguns pateixen problemes temporals derivats de trastorns ansiosos o depressius. I només la cinquena part deIs que es queixen tenen alguna lesió cerebral o alguna malaltia. Entre aquestes darreres, hi ha la demència senil que més està avancant en els darrers anys: el mal d'Alzheimer. Afecta una de cada vint persones de més de seixanta-cinc anys. Es tracta d'un procés degeneratiu que primer afecta algunes funcions que, lògicament, queden alterades a certa edat -per això primer no es discerneix del simple envelliment. Però després es produeixen desorientació, trastorns de l'atenció, el llenguatge, el raonament, etc., una de les funcions afectades en els primers estadis de la malaltia és la memòria.

En els individus que no pateixen cap tipus de malaltia, més que pèrdua de memòria hi ha disminució de certes habilitats intel.lectuals. Necessiten posar més atenció en fer les coses, no poden prestar atenció a dos llocs al mateix temps... Algunes tècniques permeten que el seu rendiment memorístic sigui igual o només lleugerament inferior al deIs individus joves. Les dificultats per enregistrar de manera efectiva noves dades a la memòria comporten que es recordin millor fets antics que no ras recents. Però això implica no només falles de memòria, sinó dels processos cognitius en general.

L'existència de substàncies per millorar la memòria serviria, doncs, a persones que tenen certes afeccions, com ara els primers estadis del mal d'Alzheimer. Però molta gent desitjaria potenciar la seva capacitat de memoritzar. Estudiants, professionals o persones que obliden fàcilment episodis de la seva vida quotidiana voldrien saber si algunes pastilles no els farien l' efecte que el saber popular atribueix a les cues de pansa.

Per buscar substàncies amb un efecte concret, és interessant observar primer les que tenen l'efecte contrari. Així, se sap que les benzodiazepines, utilitzades com a tranquil.litzants, poden comportar, en tractaments llargs o intensos, problemes lleugers de memòria. Si això és així, es pot pensar que antagonistes de les benzodiazepines comportarien una millora en aquesta funció. De proves, ja se n 'han fet. Però si les benzodiazepines tranquil.litzen, els seus antagonistes posen nerviós. Alguns voluntaris als quals s'han administrat els antagonistes patiren crisis de pànic. Encara que el tractament millorés la memòria, no sembla gens recomanable.

Recentment s'han investigat substàncies que podri­en millorar la memòria. Al cervell hi ha uns receptors anomenats acid DL-alfa-amino-3-hidroxi-5-metil-4­isoxazolepropionic. Oblidarem aquest nom perquè requereix massa bona memòria per retenir-lo. Utilitzarem el nom abreviat: receptors ampa.

Hi ha unes substàncies que actuen sobre aquests re­ceptors i que, per això, s'han batejat com ampaquines. Aquestes substàncies, segons les proves de laboratori en animals, millorarien la capacitat retentiva. Però els crítics consideren que tenen massa efectes secundaris físics -afectarien, per exemple, l'aparell cardiocirculatori- com per utilitzar-les.

Fins i tot diuen que el seu efecte no difereix gaire d'una tassa de café. Precisament prendre begudes excitants com cafè o te pot millorar la memòria de forma passatgera. La cafeïna augmenta la concentració i això permet memoritzar millor. El sistema pot ser útil en determinats moments, com ara una estona d'estudi. Pretendre allargar els efectes de la cafeïna comportaría prendre unes quantitats d'excitant que provocarien un estat ansiós. El guany de memòria no compensaria la pèrdua de tranquil.litat. Ni els efectes secundaris que en forma d'hipertensió podrien venir.

Però si la cafeïna augmenta la concentració i això potencia la memòria, hi ha d'haver algunes tècniques o situacions que també augmentin l'atenció. Una recomanació obvia és apartar les coses que ens distreuen quan vulguem memoritzar. També hi ha estudis recents que confirmen allò que molts estudiants suposaven: estudiar a la nit fixa millor les coses. S'ha observat que una de les fases del son, l'anomenada rem, ajuda a emmagatzemar millor les coses apreses o viscudes les hores anteriors.

Durant l’estona que dormim passem per dues fases. Durant una, el cervell té una activitat molt baixa. L'altra s'anomena rem, abreviatura de rapid eyes movement o moviment ràpid d'ulls. S'anomena així perquè en aquestes estones movem ràpidament els ulls d'un costat a l'altre. EIs encefalogrames fets durant aquest període mostren que el cervell entra en una gran activitat. És també aleshores quan se somia. El període rem dura entre quinze i vint minuts i es produeix diverses vegades durant la dor­mida.

Experiments recents mostren que quan els individus són despertats durant la fase rem, recorden pitjor les coses memoritzades les hores anteriors. En canvi, si la fase rem no s'interromp, els fets o les dades queden millor fixats. També s'observa que la memòria fixa millor les coses si passen roques hores des de la memorització fins que 1'individu va a dormir. En definitiva, memoritzar poc abans d'anar a dormir i fer-ho sense que res no es desperti en plena fase rem seria un bon sistema per enregistrar coses a la memòria.

Per què es deu produir això? Probablement, es deu al fet que el cervell necessita mantenir activitat fins i tot quan dormim. EIs somnis serien una manera de fer-ho. En plena fase d'activitat cerebral, però amb el cos adormit, no arriben sensacions perquè el cervell treballi. Ha d'aprofitar les informacions més recents. Per això, l'electricitat cerebral circulara preferentment pels circuits utilitzats, estimulats o creats en les estones precedents. Com ja hem dit abans, en parlar de la plasticitat de les sinapsis, potenciar els estímuls en determinats circuits fixa millor aquestes connexions entre neurones. Per això, la fase rem, amb el seu ús dels darrers circuits estimulats durant el dia, ajuda a fixar els records.

Si els records es fixen millor en aquestes circumstàncies, també hi ha situacions que no depenen de la nostra voluntat i que potencien l'enregistrament de dades. Ja hem parlat de la sinestèsia. L'exemple més famós n'és la magdalena de Proust que obria el capítol. Però hi ha ele­ments molt diversos que envolten situacions que comporten una fixació més gran en la nostra memòria. Una seria l'interès que ens produeix un fet. Naturalment, recordarem millor alguna cosa que ens ha mantingut atents que no pas una altra que hem observat sense gaire atenció.

La tensió també és important. Alguns experiments mostren que quan s'observa una pel.lícula amb tensió, els detalls es fixen millor que si no hi ha aquesta situació. Això s'ha vist passant a grups de persones una pel.lícula on un fet es produeix de forma normal o més dramatica. L'arribada d'un nen a un hospital per visitar el seu pare metge és recordada amb menys detall que l'arribada del mateix nen ferit en accident i transportat amb urgència al quiròfan.

En l'estat de tensió intervenen hormones com l'adrenalina. És una substància que segreguem quan tenim por, nervis, quan esperem amb ansietat alguna cosa. EIs espectadors que veuen arribar el nen ferit segreguen adrenalina, mentre que els que veuen arribar el fill sa i estalvi no. Seria l'adrenalina la que provocaria una millor memorització? La pel.lícula sobre el nen ferit es va passar a dos grups, a un dels quals s'inhibia la segregació d'adrenalina, i aquest fou precisament el que recordava menys detalls. Això permet pensar que l'adrenalina, efectivament, ajuda la memorització.

Però la tensió o qualsevol altra emoció pot provocar males jugades a la memòria. Fins i tot les nostres conviccions tenen molt a veure amb allò que recordarem i com. La memòria humana és molt selectiva, molt més que no pensem. No sols es fixa en els detalls que li interessen, sinó que els modifica al seu gust.

D'això, no en som conscients. Però podem estar segurs que moltes coses que recordem i que ens semblen que foren exactament com les guardem a la memòria, són diferents de com van passar en realitat. En ocasions, els fets són banals. Trobem una persona coneguda que porta un jersei blau. Poc després d'una trobada fugaç, se'ns fica al cap que anava amb jersei verd. Potser un altre dia anava de verd, potser ens hem fixat en algú que duia un jersei verd. La memòria no guardarà la realitat que hem vist, sinó la imatge que ens hem convençut que hem contemplat. Poc després, estarem segurs que la persona anava amb jersei verd.

D'altres vegades, el fet respon a les nostres pors, a les nostres idees, a les nostres simpaties. Observarem un fet i no enregistrarem ben bé a la memòria alIó que veiem, sinó allò que interpretem. I com sabem -tants caps, tants barrets-, les interpretacions dels fets són ben diferents segons qui les faci. No sols ens fixarem en alguns detalls i n'obviarem d'altres, sinó que enregistrarem a la memòria els fets tal com ens ha semblat que han passat. O bé, al cap d'uns minuts o hores, el nostre cervell haurà modificat allò que hem vist i ens convencerem que les coses foren d'una altra manera. Sovint no memoritzem allò que ha passat, sinó allò que ens agradaria que hagués passat.

I si emmagatzemem les coses de forma selectiva, també les podem oblidar selectivament. Per a Freud, l'oblit era una forma de rebuig de fets que ens havien afectat negativament. Però el fundador de la psicoanàlisi no ofereix una teoria convincent sobre l'oblit. No podem saber si oblidem deliberadament uns records desagradables o bé si aquests produeixen un estat emocional negatiu que fa més difícil de memoritzar-los o recuperar-los.

Probablement, molts records traumàtics no queden esborrats, sinó que, simplement, no són recuperats. Potser es pensarà que amb tècniques com la hipnosi podem recuperar allò que es troba al nostre subconscient. Però si la memòria humana és tan impressionable, la hipnosi també pot portar falsos records.

La hipnosi porta a un estat peculiar, que se situa entre la vigília i el son. Hi ha persones fàcils d'hipnotitzar i d'altres que no ho són tant o no ho són gens. La hipnosi pot servir per donar certes ordres al cervell, però no perquè algú sense estudis de música toqui el piano perfectament o algú altre endevini les cartes que la gent del públic tria. Diem gent del públic perquè aquestes aplicacions de la hipnosi només serveixen per realitzar espectacles televisius o ridiculitzar persones.

La hipnosi feta amb rigor pot servir per recuperar records amagats, però, com s'ha denunciat, també per crear nous records, que són falsos. EIs menors suggeriments de l'hipnotitzador augmenten els detalIs que la persona creu recordar. A més, la hipnosi només pot recuperar allò que la gent creu recordar, no allò que va passar realment. Les proves hipnòtiques que demostrarien que algunes persones han observat ovnis no serveixen més que per assenyalar que aquelIs individus realment, creuen haver-ne vist, però no ens diuen res sobre el que realment van veure.

Amb la hipnosi es poden induir falsos records. Des de fa temps s'han produït processos judicials als Estats Units perquè alguns joves, amb l'ajut de psicòlegs, creuen haver recordat abusos sexuals dels seus pares. Això ha provocat demandes judicials i alguns pares s'han vist implicats en processos d'aquest tipus per haver abusat dels seus fills molts anys abans.

Però molts experts posen en dubte que aquests records siguin vertaders. No és improbable que alguns casos siguin verídics, però en molts d'altres es pensa que la forma de fer preguntes, d'insinuar dades, pot provocar l'aparició de falsos records.

Potser alguns psicòlegs poden detectar abusos sexuals a persones que realment els patiren. Però també és molt probable que creïn conviccions sobre uns abusos que mai no existiren. Això no és tan difícil. Quan s'han fet preguntes a nens sobre elements de la seva vida quotidiana d'uns anys enrera, s'ha observat que introduint algunes dades falses els nens les assumeixen al cap d'un temps i les donen per vivències reals. Fer creure a algú que li va passar certa cosa no és, doncs, tan complicat.

Per això, convé ser cautes amb la memòria. És una funció capaç de guardar milers de dades vertaderes, però també una pila de coses falses o no ben bé certes. És capaç de recordar coses que li interessen i oblidar aquelIes que no vol conservar. És, en definitiva, un magatzem on guardem objectes reals i ficticis, entre els quals ens passegem sense que sempre sapiguem distingir a quin grup pertany cada un.

I un magatzem que, entestats a guardar-hi coses, no ens preocupem de buidar. Veniamin, el periodista rus de prodigiosa memòria, va deixar la seva feina per dedicar-se a l'espectade. Memoritzava llistes de números, de paraules, de síl.labes sense sentit. Veia allò que calia memoritzar com si ho tingués escrit davant seu, en una pissarra. Però era incapaç d' esborrar les pissarres i conservava una pila de dades inútils. En ocasions, això li provocava temors, perquè pensava que les pissarres antigues se li podien aparèixer i tapar les noves, amb les últimes llistes que el públic li demanava que aprengués.

El secret de la memòria no és només acumular dades, sinó també tenir-les ben endreçades i intentar amagar als llocs recòndits les que no necessitem, per tal que no ens molestin en la tasca d'enregistrar nous objectes al nostre arxiu cerebral.