No sabem res de Grècia si no sabem el que els grecs sabien, pensaven i sentien pròpiament. Però és evident que hi ha coses igualment importants relatives a Grècia que els grecs no sabien i no podien saber. Nosaltres podem veure-les –però des del nostre lloc i mitjançant aquest lloc. I veure és això mateix. Jo mai no veuré res des de tots els llocs possibles al mateix temps ; cada vegada hi veig des d’un lloc determinat, veig un <<aspecte>>, veig en <<perspectiva>>. I jo veig significa que hi veig perquè sóc jo, i no hi veig solament amb els meus ulls; quan veig una cosa tota la meva vida és allí, encarnada en aquesta visió, en aquest acte de veure-hi. Tot això no és un <<defecte>> de la nostra visió, és la visió.

Cornelius CASTORIADIS, La institució imaginària de la societat

La percepció és sempre, inevitablement, percepció humana. I els humans som com som: éssers finits, temporals, limitats, imperfects i condemnats a l’error. L’error és consubstancial a la nostra existencia. Per això no pot ser considerat un defecte la relativitat del veure-hi clar de què ens parla el text, perquè és la nostra única manera possible de veure-hi.

Nosaltres no podem aspirar a percebre des de tots els punts de vista posibles, des de totes les perspectives possibles (entre d’altres coses perquè no sabrem mai quantes perspectives o punts de vista posibles hi ha). Nosaltres sempre hem d’elegir, hem de triar, d’entre unes quantes variables. I segons les variables escollides obtindrem una determinada visió. Si poguéssim treballar processant totes les variables possibles hagudes i per haver no seríem humans, seríem una altra cosa : potser déus.

Així, doncs, som limitats. I tota percepció es produeix sempre des d’un ara i aquí. És a dir, sempre des d’una determinada perspectiva. Tant espacio-temporal com vital. Això no ens ha de fer caure en un relativisme extrem que ens aboqui, al capdavall, a un escepticisme. Però tampoc no hem de pensar que existeix alguna percepció total, universal, única, absoluta i definitiva. La PERCEPCIÓ no existeix. Perquè, tal com hem dit abans, no som déus. I a més, necessitem de la percepció dels altres per completar i complementar la nostra pròpia.