La percepció és sempre, inevitablement, percepció humana. I
els humans som com som: éssers finits, temporals, limitats, imperfects
i condemnats a l’error. L’error és consubstancial a la nostra
existencia. Per això no pot ser considerat un defecte la relativitat
del veure-hi clar de què ens parla el text, perquè és la nostra
única manera possible de veure-hi.
Nosaltres no podem aspirar a percebre des de tots els punts
de vista posibles, des de totes les perspectives possibles (entre d’altres
coses perquè no sabrem mai quantes perspectives o punts de vista posibles
hi ha). Nosaltres sempre hem d’elegir, hem de triar, d’entre unes quantes
variables. I segons les variables escollides obtindrem una determinada
visió. Si poguéssim treballar processant totes les variables possibles
hagudes i per haver no seríem humans, seríem una altra cosa : potser
déus.
Així, doncs, som limitats. I tota percepció es
produeix sempre des d’un ara i aquí. És a dir, sempre des d’una determinada
perspectiva. Tant espacio-temporal com vital. Això no ens ha de fer
caure en un relativisme extrem que ens aboqui, al capdavall, a un escepticisme.
Però tampoc no hem de pensar que existeix alguna percepció total, universal,
única, absoluta i definitiva. La PERCEPCIÓ no existeix. Perquè,
tal com hem dit abans, no som déus. I a més, necessitem de la percepció
dels altres per completar i complementar la nostra pròpia.