|
-¿Vol dir que una fotografia no sempre és una còpia
de la realitat?
-Jo he intentat ensenyar que la fotografia és una construcció,
que no és el reflex natural del món extern, sinó
que parteix de la intervenció d'un fotògraf i la mediació
d'un dispositiu tecnològic. He intentat fer veure a la gent que
ni el dispositiu tecnològic ni la mà del fotògraf
són mai innocents i que darrere de cada una de les seves accions
s'hi amaga la seva visió del món i la seva ideologia. Abans
de mirar una fotografia, hem de ser conscients del marc d'intervenció
que hi ha hagut. El problema ve quan mirem fotografies antigues i ens
fa la mateixa sensació que si estiguéssim observant un fragment
de la realitat de fa temps. La fotografia transmet una experiència
quasi directa del món com si en fos una transcripció literal,
però això no és més que una pura convenció
cultural. La fotografia està codificada i, per tant, s'ha de llegir
amb la consciència que és el missatge d'algú.
-Per convèncerla gent d'aquesta teoria ha inventat i creat
mons de ficció. ¿Ha tingut algun problema amb el públic
arran d'això?
-Sovint els meus treballs són petites trampes posades a l'espectador,
però sóc conscient que he de deixar pistes. Ho faig perquè
els espectadors atents vegin que allò que els exposo no és
verídic sinó un joc entre realitat i ficció. El problema
sorgeix quan el públic fa una lectura transversal, superficial,
del muntatge i pren els elements falsificats com a reals. Per a mi, aquest
és un problema dels hàbits de lectura de l'espectador, però
no de la construcció artística. Jo sóc partidari
d'una certa actitud de dubte. Em sembla que l'escepticisme sempre és
positiu. Hem de qüestionar la informació que rebem. Almenys
hem d'intentar conèixer qui ens la dóna i per què
ens la dóna. Hem de conèixer les circumstàncies a
través de les quals la informació ens arriba a nosaltres.
Si no, correm el risc de ser manipulats i/o enganyats. I això passa
en tots els àmbits. Evidentment que passa en el camp dels mitjans
de comunicació, però també en un entorn tan senzill
com és el de la família, el de la universitat o el de l'Església.
Els missatges mai són transparents, i, tot i que no vull dir que
tot es faci amb mala fe, penso que cal tenir clar que sovint darrere d'informacions
innòcues s'hi amaga una voluntat d'influir. Crec que és
necessari ser conscient de totes aquestes possibilitats per desarmar l'estructura
connotativa i ideològica que comporta qualsevol tipus d'element
de comunicació.
|