Aquest capítol encara dóna més retombs del que ja resulta habitual. Us proposo primer un esquema més de detall, i després una simplificació de les coses que espero que pugui resultar d'ajuda:

 

  

ESQUEMA MÉS DETALLAT (I MÉS EMBOLICAT)

Introducció:

Defensa no democràtica de la democràcia? Es pot imposar la democràcia?

Necessitat d’uns fonaments reflexionats de les nostres conviccions democràtiques.

La paradoxa de la ignorància de la majoria:

Atenes, la imatge de referència. Les contradiccions de la democràcia d’Atenes.

La democràcia directa com a ideal de democràcia.

Democràcia directa i democràcia representativa:

Justificació inicial de la democràcia representativa per la impossibilitat física de la democràcia directa, però avui la democràcia directa, tot i que mai de manera absoluta, seria molt més aplicable.

Necessitat de justificar la democràcia representativa com un sistema millor que la democràcia directa. Funció de representació i funció de comandament.

L’exercici directe del vot com a eina de control i de contrastació dels resultats de les propostes dels governants.

Existència de problemes de funcionament de la democràcia representativa que exigeixen reflexió i debat permanents.

Necessitat de no oblidar les possibilitats de la democràcia directa en els afers més propers.

La democràcia es redueix al govern de la majoria?

Hi ha valors per sobre de la democràcia? Els drets humans serien el marc exterior dins del qual cal exercir la democràcia?

Paradoxa: en què es basarien aquests valors i aquests drets, sinó en una votació democràtica?

Reflexió sobre allò que implica el compromís amb la democràcia:

Compromís amb el protagonisme de les persones en les seves vides. Compromís amb l’afavoriment de la capacitat de decisió de les persones.

Compromís amb l’afavoriment de la circulació d’informació i amb la formació de les persones.

Límits en allò que es pot sotmetre a votació derivats d’aquests compromisos.

Democràcia formal i democràcia real. La forma i els continguts, valors i alè de la democràcia.

La pèrdua d’interès per la democràcia:

Pèrdua del sentiment d’implicació en un col·lectiu per l’allunyament progressiu entre la comunitat afectiva (ciutadania) i els centres de decisió (poder polític).

Sentiment d’estar en mans de factors sobre els quals no hi podem actuar.

Comoditat en el benestar. Només ens movem de manera reactiva. Dificultats per identificar a l’opressor.

Pèrdua de pes de les preocupacions socials.

Conseqüències del regnat dels mitjans de comunicació:

Mentides, esbiaixament de la informació → lluita pel domini dels mitjans.

La lluita per la presència pública: influència dels poders econòmics. Necessitat de provocar escàndols per ocupar un espai en els mitjans. Reflexió: quina cosa seriosa es pot dir en els 30 segons que et concedeixen d’aparició pública? → Reducció de l’argumentació a l’eslògan.

Recordatori: la forma i els contingut.  El procediment i els valors.

Democràcia i educació. Transmissió d’informació. Transmissió de valors.

 

 

 

PROPOSTA MÉS SIMPLIFICADA

 

El tema tracta bàsicament tres qüestions, tot i que sempre anant i venint per complicar una mica les coses.

La primera és la distinció entre democràcia directa i democràcia representativa. Es presta a discutir si avui que disposem de comunicació ràpida amb internet no es podria plantejar una intervenció molt més directa dels ciutadans en les decisions. Quins avantatges tindria? Quins inconvenients? Quina relació hem de mantenir amb els nostres representants?

El segon tema és si la democràcia es redueix a un procediment, si tot allò que resulta de la decisió majoritària pot ésser considerat democràtic, o si la democràcia té a més un esperit, si el demòcrata està compromès amb un seguit de valors consubstancials amb la pròpia idea de democràcia, essent potser el més bàsic –d’ell es derivarien la resta– el compromís amb tot allò que contribueixi a fer de les persones realment protagonistes de les seves vides i no titelles. Per aquí acabarà apareixent la relació fonamental entre democràcia i educació.

La tercera qüestió és una mica d’anàlisi del desencís, de la pèrdua d’impuls de les democràcies.

  

• El text dóna prou de si com per anar discutint qüestions diverses. Val la pena, en qualsevol cas, aprofitar per fer una mica de cultureta sobre democràcia.

• Esbrineu quins tipus de majoria existeixen i reflexioneu sobre el sentit de perquè no sempre exigim la mateixa majoria per prendre decisions.

• Cerqueu informació sobre la divisió de poders. En què consisteix? Què s'acaba esdevenint sovint en la realitat? Què entenem per quart poder?

• Quina relació hi ha entre vots i escons? Es directament proporcional? Creus que ho hauria de ser? Quin sentit tenen les desviacions de la proporcionalitat estricta?

• Un tema interessant només tocat ràpidament en el capítol és la importància dels mitjans de comunicació en la creació d’opinió. Serà el quart poder avui el primer poder? Serà el primer poder el de sempre, és a dir, l’econòmic, capaç de comprar mitjans de comunicació per crear opinions?...

• Textos per treballar:

Supongo que muchas de estas objeciones antidemocráticas (todas, me atrevo a decir) te suenan a cosa sabida. Las oyes todos los días formular contra el modesto régimen democrático en el que vives. No vayas a creer que son cosa de hoy, aunque quienes las dicen ahora supongan que han hecho un gran descubrimiento. En realidad, son tan viejas como la democracia misma. Y con razón, porque la invención democrática es algo demasiado revolucionaria para que sea aceptado sin escándalo… ¡no ya en el siglo V antes de Cristo, sino ni siquiera a finales del siglo XX! Lo natural es que manden los más fuertes, los más listos, los más ricos, los de mejor familia, los que piensan más profundamente o han estudiado más, los más buenos, los más santos, los generosos, los que tienen ideas geniales para salvar a los demás, los justos, los puros, los astutos, los… los que quieras, ¡pero no todos! Es verdad, que el poder sea cosa de todos, que todos intervengan, hablen, voten, elijan, decidan, tengan ocasión de equivocarse, intenten engañar o permitan que les engañen, protesten, metan baza… eso no es cosa natural, sino un invento artificial, una apuesta desconcertante contra la naturaleza y los dioses. Es decir, una obra de arte.

Fernando Savater, Política para Amador, Ariel, 10a edició,1995, pàgina 92

En la democràcia de l’abundància es donen abundants discussions, i dintre de l’estructura establerta es mostra una àmplia tolerància. Totes les ideologies es poden difondre: la comunista i la feixista, la dretana i l’esquerrana, la del blanc i la del negre, la dels qui volen armaments i la dels qui demanen el desarmament. A més, en debats interminables sobre els mitjans a utilitzar, l’opinió estúpida és tractada amb el mateix respecte que l’opinió intel·ligent, el mal informat pot parlar tant com l’informat, i la propaganda apareix juntament amb l’educació, la veritat amb la falsedat. Aquesta simple tolerància del que té sentit juntament amb el que no en té es justifica amb l’argument democràtic que diu que ningú, ni grup ni individu, no es troba en possessió de tota la veritat ni pot definir plenament el que és encertat o el que és erroni, el bo i el dolent. Per tant, totes les opinions en disputa han de ser sotmeses al «poble» perquè aquest deliberi i esculli. Però jo ja he indicat que la tesi democràtica implica una condició necessària, a saber: que el poble ha d’estar en condicions de deliberar i d’escollir sobre la base del coneixement, que ha de tenir accés a informació autèntica i que, sobre aquesta base, la seva avaluació ha de ser el resultat d’un pensament autònom.

H. Marcuse, «Tolerància repressiva»

La democracia exige no sólo unas condiciones materiales adecuadas, que sólo se logran con el esfuerzo del conocimiento y de la técnica, sino además una armonización entre lo social y lo individual que sólo se consigue mediante un cultivo del elemento social del individuo que es su formación, su paideia. Y en el esfuerzo por ofrecer una formación extensiva a todos los ciudadanos, reside la emancipación de que los ilustrados hablaban. Una emancipación que debiera suponer el combate contra las desigualdades y asimetrías características del poder, en lugar del culto al poder en que hemos caído.

 José Luis Ramírez.  Los límites de la democracia y la educación. Lleida: Universitat de Lleida (Colección Pensaments, nº 2), 1994.

Lo que Habermas recuerda, con razón, es que el conflicto social nunca es un enfrentamiento completo, un juego en resumidas cuentas nulo, como la relación del comprador y del vendedor en un mercado. Porque no hay conflicto social sin referencia cultural común a los dos adversarios, sin historicidad compartida. El debate democrático combina siempre, por tanto, tres dimensiones: el consenso, que es la referencia a las orientaciones culturales comunes: el conflicto, que opone a los adversarios; el compromiso, que combina ese conflicto con el respeto de un marco social –en particular jurídico– que lo limita.

Alain Touraine, Crítica de la modernidad. Ed. Temas de hoy, Madrid, 1993, pàg 430.