Què és l’home? Segons una vella narració oriental, un rei va mostrar un elefant a diversos cecs, però a cap d’ells no se li va permetre palpar-lo tot sencer. Tan sols els va dir que es tractava d’un elefant. Tot seguit els va reunir i els va preguntar: “Què és un elefant?”. Un elefant és com un calder, com un ventall, com una reixa d’arada, com un pal indicador, com una escombra… Tals van ésser les seves respostes, segons si havien examinat el cap, l'orella, l'ullal, la pota o la cua amb el seu extrem pelut. Cadascú, a més d’exposar, s’entestava a imposar la seva impressió enmig de la cridòria –un elefant no és així, així és un elefant!–. I van acabar a bastonades. La narració conclou: “Molts perden el temps a disputar entre si, incorrent en la contradicció de les persones que només veuen una part, no tota la realitat ni tota la veritat.”

“Això és l’home”, “això no és l’home” es pot dir sobretot per aquells que s’entesten a veure l’home, cada home, només des d‘ un dels seus múltiples aspectes, sense la perspectiva adequada i sense el necessari aprofundiment. Per a aquell que a aplica la seva ment només a un dels vessants humans, la resta queden eclipsats i com si no existissin, amb perill d’enfrontar-se cegament amb aquells que contemplen i remarquen un altre de diferent. Per això les respostes dels filòsofs son tan contradictòries i enfrontades que, recordant als cecs de la narració hindú, sembla com si estiguessin  a punt de colpejar-se i que, de fet, amb les seves paraules o amb els seus escrits, arriben a les mans.

Manuel Guerra, El enigma del hombre, Eunsa, Pamplona, 1978, pàgs. 23-24.

 

 

Què és l’home? Dues concepcions completament  oposades existeixen en els nostres dies: l’una, materialista, espiritualista l’altra. La primera converteix l’home en una bèstia perfeccionada, pertanyent a una espècia zoològica entre tantes altres i que simplement ocupa un capítol de la Història natural, exactament com el cavall o com l’elefant; la segona, fa d’ell un àngel humanitzat. La primera el rebaixa, l’humilia, l’enfonsa en la pols, en el fang; la segona el sublima fins a Déu.

(…) Fins als nostres temps a ningú no se li havia pogut ocórrer igualar-nos a les bèsties.

Prenem a les nostres mans les antigues literatures i monuments de la història; ens remuntem fina al bressol dels pobles primitius; desenterrem jeroglífics i sepulcres faraònics,, temples i fustes babilòniques; arribem fins a la prehistòria… i arreu i en tots els temps reconeixem en l’home la mateixa invencible persuasió del seu origen ultraterrenal, de la seva creació immediata per Déu.

(…) Però els temps han canviat. Ara hi ha –qui ho diria?– molts entestats a rebaixar-se a si mateixos. Portats per l’esperit materialista del segle, s’han tornat d’esquenes a les idees tradicionals i s’estimen més veure en l’home exclusivament el descendent natural del ximpanzé i del goril·la d’Àfrica o de l’orangutan asiàtic… Encara més, molts han arribat fins a tal punt, direm com T. Pesch, arrossegats pel progrés sense fre, que fins i tot se’ls ha fet pesat haver d’ésser quelcom més que animals a seques.

Jesús Simón, El hombre, Lumen, Barcelona, 1944, Pròleg.

 

Remarcar la importància de les conseqüències de les dues visions oposades. L’autor vol posar en relleu les conseqüències morals de les concepcions antropològiques.

Realment et sembla que una concepció materialista resulta degradant? En quins sentits sí i en quins no? Té algun valor l’home si se li nega la seva condició espiritual? Quins factors crus que han contribuït a la presència d’una concepció materialista que mai abans no s’havia donat d’una manera tan generalitzada? Creus que actualment la major part de les persones són materialistes (en el sentit filosòfic) o potser molt ho són només a estones? Arreu del món?

 

 

L’home és un conjunt indivisible summament complex. No és possible obtenir-ne cap representació simple. No hi ha cap mètode capaç de comprendre’l simultàniament en la seva totalitat, en les seves parts, i en les seves relacions amb el món exterior. Per analitzar-lo ens veiem obligats a cercar l’ajut de tècniques diverses i, per tant, a utilitzar diverses ciències. Naturalment, totes aquestes ciències ens condueixen a un concepte diferent del seu objecte comú. Només abstreuen de l’home allò que és assequible als seus mètodes especials. Deixen rere seu un residu massa important com per menystenir-lo. L’Anatomia, la Química, la Fisiologia, la Psicologia, la Pedagogia, la Història, la Sociologia, l’Economia política no esgotaran el seu tema. L’home, tal i com el coneixen els especialistes, està lluny d’ésser l’home concret, l’home real. No és sinó un esquema, compost per altres esquemes construïts per les tècniques de cada ciència. És, al mateix temps, el cadàver dissecat pels anatomistes, la consciència observada pels psicòlegs i pels grans mestres de la vida espiritual, i la personalitat que la introspecció revela a cadascú, latent en les profunditats d’un mateix. És les substàncies químiques que componen els teixits i els humors del cos. És la sorprenent comunitat de cèl·lules i de fluids nutritius, dels quals els fisiòlegs n’estudien les lleis. És el conjunt de teixits i consciència que els higienistes i els educadors intenten dirigir cap un desenvolupament òptim. És l’homo economicus que ha de consumir incessantment productes fabricats per tal que les màquines, de les quals n’és un esclau, puguin seguir funcionant. Però també és el poeta, l’heroi i el sant. No és només l’ésser prodigiosament complex analitzat per les nostres tècniques científiques, sinó també les tendències, les conjectures, les aspiracions de la humanitat.

Alexis Carrel, La incógnita del hombre, Editorial Iberia, Barcelona, pàgina 61

Exposa les idees principals que hi apareixen en el text.

Explica en les teves paraules la tesi principal del text.

 

 

Cap època no va acumular tants i tan rics coneixements sobre l’home com la nostra. Cap època no va aconseguir oferir un saber tocant a l’home tan penetrant . Cap època no va assolir que aquest saber fos accessible de manera còmoda i ràpida. Cap època, tanmateix, va saber menys què és l’home. A cap temps no se li va presentar l’home com un ésser tan misteriós.

Heidegger, Kant i el problema de la metafísica. Citat a Miguel Morey, El hombre como argumento, Anthropos, Barcelona, 1987, pàgina 10.

Què creus que vol dir l’autor amb aquest text? Fins i tot si no ho saps del cert, en quin sentit et sembla que en altres èpoques l’home no resultava tan misteriós? (la idea és que tot resultava molt més clar quan ningú no posava en dubte la concepció religiosa del món, per exemple. Avui, sabent més, tenim molts més dubtes)

 

 

Afirmar: “l’home és un animal racional” (o “dotat de llenguatge”); “l’existència concreta de l’home és el treball”; o “l’home és un animal dotat de 23 parells de cromosomes”, ¿són caracteritzacions suficients com per prendre-les com a punt de partida d’una antropologia filosòfica? Evidentment, hom pot dir que l’home es totes aquestes coses, però ¿es pot dir que és home precisament per elles? No sembla que cap de les caracteritzacions adduïdes a tall d’exemple arribi a dir allò que és essencial en l’home –fins i tot recolzant-se en instàncies privilegiades com la vida, el treball o el llenguatge; es tracta de definicions parcials, sectorials–. ¿Ha de renunciar l’antropologia filosòfica a donar una definició essencial del seu objecte –s’ha d‘acontentar amb intentar aproximacions tendencials, tal vegada tendencioses, d’allò humà? (…)

Tan problemàtica com una definició que no arribi a dir l’essència per la qual l’home és home és una definició en la qual no hi càpiguen tots els homes. Perquè, en cert sentit, la definició d’allò que sigui l’home s’articula sobre el model de la ciutadania, sempre en oposició a aquells que no serien ciutadans: els estrangers, els bàrbars… És sabut que en nombroses cultures primitives el mateix terme designa “home” i el nom de la tribu –que vol dir simplement “nosaltres”, que té com a funció excloure aquells que no són com nosaltres: els altres. I està per veure si l’antropologia filosòfica ha d’acceptar que la seva tasca sigui sancionar “filosòficament” un determinat mode d’exclusió. És enormement perillós assumir una caracterització d’home en la qual no hi càpiguen els negres, o les dones, o els bojos, o els estrangers, o els delinqüents… –negar la plena ciutadania humana a determinat sector de la població, en virtut de les raons que es vulguin, és obrir l’espai a la barbàrie. I una barbàrie, d’altra banda, de la qual en el nostre segle tenim massa exemples com per passar per alt la seva amenaça. (…)

Així, a la necessitat de trobar una definició essencial d’allò pel qual un home és home, s’uniria l’exigència de posar una definició sense ombra. I ni tan sols de definicions com les anteriors, l’home com a ésser dotat de llenguatge, com a ésser que treballa, o com a mode específic d’ésser viu es pot dir que compleixin aquesta exigència. Fins i tot una definició tan suposadament asèptica com la que diu que l’home és un animal dotat de 23 parells de cromosomes no pot ésser acollida sense recel. ¿És assumible el risc que les malformacions genètiques expulsin fora de l’empara de la ciutadania humana? És fàcil imaginar, no sense posar-se a tremolar, en què consisteix aquest risc…

Miguel Morey, El hombre como argumento, Anthropos, Barcelona, 1987, pàg 61-62.

 

Quines són les dues condicions mínimes que l’autor considera que cal exigir d’una definició d’home? Amb quins problemes ens trobem en relació a cada una d’aquestes condicions? Fins a quin punt et sembla que la definició d’ésser humà forma part del discurs descriptiu o del normatiu? Es tracta de dir el que hi ha o el que alguns consideren que caldria que hi hagués?

 

 

 

Els alumnes de Kansas tornaran a estudiar les teories de Darwin

Els responsables d’Educació de l’Estat de Kansas (USA) van aprovar ahir per set vots a favor i tres en contra tornar a incloure la teoria de l’evolució en els programes d’estudi dels seus col·legis públics. Amb això queda anul·lada la polèmica  decisió per la qual a l’agost de 1999 es va deixar d’exigir als alumnes de ciències el coneixement de les tesis de Darwin i es permetia que, en el seu lloc, estudiessin la teoria de la creació bíblica.

(…) “No hi ha dubte que amb la nostra acció estem reforçant la ciència” va declarar ahir Sue Gamble, una de les participants en la votació d’ahir. A més, van assegurar altres col·legues seus, la decisió de 1999 no era vinculant per als col·legis que en la seva major part la van ignorar i, fins i tot, en senyal de protesta, van reforçar els seus ensenyaments en aquesta matèria.

Contra això, Tom Willis, director de l’Associació de la Ciència de la Creació, una de les organitzacions antievolucionistes, creu que el que es va esdevenir ahir forma part d’una “guerra religiosa” que s’explica perquè “estan en el poder els pseudocristians i els ateus”.

Diari El País, dijous 15 de febrer del 2001, pàgina 29.

 

Què et sembla aquest text? Creus que la situació que planteja té alguna cosa a veure amb la manera de veure les coses del text de Jesús Simon que hem llegit més amunt?