• Veure i analitzar algun dels documentals que circulen sobre la intel·ligència i la cultura en els animals, especialment entre els micos.

• Fer una ullada a revistes de divulgació científica (si més no així s'aprén que existeixen) i exposan a classe alguna troballa que hagi resultat interessant en relació als factors biològics que ens constitueixen. (a banda de les revistes que molts ja coneixen com Conocer o Newton o Quo, haurien de saber que El mundo científico és una revista d’una mica més de nivell però que incorpora sovint articles que es poden llegir. Investigación y ciencia és ja més complicada, però també cal que sàpiguen que existeix. Posats a presentar-los coses, està bé dir-los que les revistes capdavanteres en ciència –és a dir, les que fan que algú sigui algú- són les nordamericanes Science i Nature.

• Dialogar a classe sobre si és imprescindible sentir-se integrat en una comunitat nacional. És bo? Té avantatges i inconvenients? Aquest tipus de sentiment ha existit sempre? És realista plantejar la idea d’un arrelament emocional, no en cap comunitat nacional, sinó en la humanitat?

• Elaborar entre tots una llista de factors que incrementen o redueixin la circulació d’informació entre les persones, i reflexionar sobre la importància de tenir cura d’ells. Per exemple:

interès pel tema vs. no considerar-lo digne d’ésser comunicat, o no tenir el costum de fer-ho (és important comunicar verbalment els sentiments?)

convivència vs. guettos.

pluralitat educativa i informativa vs. uniformització.

millora dels mitjans de comunicació vs. despreocupació.

accés de les persones als sistemes de comunicació vs. limitació de l’accés a determinats grups socials.

llibertat de circulació d’informació vs. censura d’idees.

foment del diàleg i d’estructures que el fomentin (associacions, tertúlies, clubs...) vs. foment d’ocupacions de caràcter més individual i aïllat (tele, consoles...)

• Mirar si algún company de classe -o alternativament algun profesor- és capaç d’explicar de manera senzilla com es copia la informació genètica, com es duplica l’ADN.

• Establir una reflexió sobre les diferències entre la capacitat de gestionar i de transmetre informació d’un ximpanzé i la nostra. (capacitat limitada per treballar amb idees generals, capacitat limitada per resoldre problemes si les eines per resoldre’ls no són a la vista, limitacions en general de la capacitat de treballar interiorment amb símbols en comptes de fer-ho directament amb les coses, incapacitat d’un llenguatge que permeti comunicar coses que no són presents, és a dir, limitació de la comunicació a allò que es pot mostrar i imitar, inexistència d’un suport permanent per als nous descobriments...).

• Reflexionar sobre la importància d'acceptar el paper que juga en els humans la seva constitució biològica?

• Enunciar tres capacitats biològiques especialment importants en la nostra diferenciació com a humans.

• Distingir entre l’herència biològica i la cultural pel que fa al seu origen, sistema d’emmagatzematge i mecanisme de transmissió.

• Explicar per què i en quin sentit podem dir que l’herència cultural és més eficaç que la biològica.

• Discutir fins a quin punt té sentit parlar de pautes culturals en els animals o si aquest és un concepte exclusivament reservat per als humans.

• Plantejar-se quin és l’element fonamental que determina a quina velocitat canvia una cultura, o una part d’una cultura? Pots posar algun exemple breu, sense gaires explicacions, de situacions que incrementin o redueixin la dinàmica cultural?

• Explicar els conceptes de relativisme ètic, aculturació i difusió cultural.

• Explicar en quin sentit afirmem que els grups socials acompleixen funcions, no només materials, sinó de caire afectiu.

• Treballar els textos següents:

S’esdevé que les espècies que disposen d’un cervell més desenvolupat es diferencien d’aquelles dotades amb un sistema nerviós més simple, no tant en les conductes que hereten, sinó en els comportaments que poden adquirir. Són els aprenentatges possibles els que fan diferents les espècies (fins i tot els individus). (…)

Però per aprendre no n’hi ha prou amb un sistema nerviós central complex. Aquesta és la qualitat necessària, però no suficient. Cal, a més, un entorn que ensenyi o que permeti aprendre. Aquest ambient és constituït pels altres homes. El medi social, actuant sobre cada individu des del mateix instant del naixement –i fins i tot abans–, és el que permet que aquest ésser, l’home, biològicament molt indeterminat pel que fa a la seva conducta, arribi a comportar-se d’acord, entre altres coses, amb allò establert en el seu grup social. Les persones que constitueixen aquest grup, assumint i resumint en els seus comportaments tots els aprenentatges històrics transmesos de generació en generació, aconsegueixen que tot individu arribi a comportar-se com un membre de la seva comunitat cultural. La cultura substitueix, doncs, als cromosomes en la conducta humana.

J. Toro Trallero.  El comportamiento humano.

 

Exposa amb les teves paraules les idees principals del text.

A partir del que diu el text, exposa què hem d’entendre per “cultura”.

Comenta el text. (Extensió aproximada mínima: una cara de foli)

Exposa raonadament la teva opinió sobre l’última frase del text: “la cultura, doncs, substitueix els cromosomes en la conducta humana”

 

L’individu humà, en néixer, va observant totes aquestes formes de vida; assimila la major part, en repel·leix d’altres. El resultat és que, tant en un cas com en l’altre, queda constituït positivament o en sentit negatiu per aquests modes d’ésser home que ja hi eren abans del seu naixement. Això comporta una estranya condició de la persona humana que podem anomenar la seva essencial preexistència. Allò que un home o una obra de l’home és no comença amb la seva existència, sinó que en la seva major part la precedeix. Es troba preformat en la col·lectivitat en què comença a viure. Aquest precedir-se en gran part a un mateix, aquest ésser abans d’ésser dóna a la condició de l’home un caràcter d’inexorable continuïtat. Cap home no comença a ésser home; cap home no estrena la humanitat, sinó que tot home continua allò humà que ja existia. Aquesta continuació pot indiferentment ésser positiva o negativa, pot consistir a acceptar les vigències preexistents o a rebutjar-les; en tots dos casos, l’a priori històric que és l’època, que és el seu temps, actua en ell i el constitueix. Com diu el proverbi àrab, un home s’assembla més al seu temps que al seu pare.

José Ortega y Gasset. Kant, Hegel, Dilthey.

Posa títol al text

Exposa amb les teves paraules les idees principals del text.

Comenta el text a partir de la idea de “preexistència”. A quina mena de preexistència es refereix l’autor. Com es constitueix i es transmet? Quina importància té en les nostres vides? (mínim 1 cara de foli)

 “Un home s’assembla més al seu temps que al seu pare”. Fins a quin punt estàs d’acord amb aquesta afirmació? Quina importància té l’herència genètica en relació a l’herència cultural? (1/2 cara de foli)

 

En resum, som animals incomplets o inacabats que ens completem per obra de la cultura, i no per obra de la cultura en general, sinó per formes particulars d’ella: la dobuana, la javanesa, la hopi, la italiana, la de les classes superiors i inferiors, la forma acadèmica i la comercial. S’ha remarcat sovint la capacitat d’aprendre que té l’home, la seva plasticitat; però encara més important és el fet que aquesta capacitat depèn especialment d’un cert tipus d’aprenentatge: l’adquisició de conceptes, l’aprehensió i aplicació de sistemes de significació simbòlica. Els castors construeixen dics, les aus fan nius, les abelles emmagatzemen aliments a partir de formes d’aprenentatge que es recolzen predominantment en instruccions codificades en els seus gens i desencadenades a partir d’estímuls exteriors: claus físiques en panys orgànics. Però els humans construeixen dics o refugis, emmagatzemen aliments, organitzen els seus grups socials o troben esquemes sexuals guiats per instruccions codificades en cartes i mapes, en el saber de la cacera, en sistemes morals i en judicis estètics: estructures conceptuals que modelen capacitats sense forma.

Refet a partir de: Clifford Geertz,  La interpretación de las culturas.

Exposa amb les teves paraules les idees principals del text.

Explica què hem d’entendre per “concepte” i per “símbol”.

Comenta el text. (Extensió aproximada mínima: una cara de foli).

L’última frase del text: “estructures conceptuals que modelen capacitats sense forma” presenta als humans com dotats d’una plasticitat sense límit que la cultura va modelant. Exposa raonadament la teva opinió sobre aquesta idea.

 

En el seu llibre Sex and Temperament, que també s’ha fet famós, Margaret Mead va descriure una tribu dels Mars del Sud en la qual el paper social dels sexes és força diferent del nostre. En el seu escrit Sociologia de la Sexualitat, H. Schelsky exposa l’estat de coses com segueix: allà, la dona és conscient de si mateixa, dominant, objectiva; és ella qui organitza i administra, qui practica la producció de béns i el comerç i qui, en el terreny eròtic, pren la iniciativa, mentre que el baró és el company dependent, tímid, sentimental, presumit, xafarder i discutidor, que es dedica a ocupacions estètiques. Gairebé de tots els axiomes relatius a la vida civilitzada es poden donar proves molt semblants: les normes jurídiques, religioses, estètiques, polítiques i d’altres semblants d’una societat poden diferir totalment d’aquelles vigents en una altra.

Arnold Gehlen, Antropología filosófica, Paidós, Barcelona, 1993, pàg. 98

Mireu de cercar entre tots informació sobre costums, normes, organització en diverses cultures i compartiu a classe les vostres troballes.

Com penseu que s’origina la diversitat cultural? Es pot aplicar el model interpretatiu de l’evolucionisme a l’aparició i propagació de les cultures?

 

Tots els individus tenim necessitat de sentir que pertanyem a alguna cosa, que som incondicionals d’alguna cosa, tant se val siés una corporació important o quelcom trivial. Això ens dóna seguretat, ens estabilitza, ens defineix davant de nosaltres mateixos, ens ofereix alguna referència ferma en què confiar, per més que tal pertinença sovint ens faci patir o ens imposi sacrificis. és important de tant en tant sentir-se a casa, saber que un està voltat de persones amb les quals comparteix sentiments i vivències que ningú no posa en qüestió. Quan allò al qual pertanyem s’enfonsa, patim un sotrac íntim del qual no és fàcil recuperar-se. (…) Però també és important per a l’individu sentir que participa voluntàriament i de manera lliure en diversos col·lectius: d’aquesta manera conserva la seva pròpia personalitat i no permet que la col·lectivitat se la imposi, tria els seus objectius, se sent capaç de transformar-se i de rebel·lar-se contra les fatalitats, comprèn que de vegades és millor “trair” als altres que seguir-los cegament i “trair-se” a  un mateix. Quan som nens o molt joves (però també quan la vellesa ens va traient les forces i concedint-nos resignació) preferim pertànyer sense qüestionar a participar críticament; la maduresa, en canvi, consisteix a canviar moltes de les nostres referències incondicionals per participacions vigilades i fins i tot escèptiques. Essent imprescindibles tant certes pertinences com  certes participacions, cal reconèixer que cadascun d’aquests dos estils d’integrar-se en els grups presenta els seus problemes. Els abusos de la pertinença desemboquen en el fanatisme i en l’exclusió, els de la participació mal entesa condueixen al desinterès i a la insolidaritat.

Fernando Savater, Política para Amador,  Ariel, Barcelona, 1992, pàgs. 113,14,15.

Resumiu les tesis d’aquest text de Fernando Savater.

Proveu de fer una llista de grups en els quals hi participeu i de grups als quals sentiu que hi pertanyeu.

Fins a quin punt esteu d’acord amb el plantejament d’aquest text? Realment només en la infantesa i en la vellesa maldem per pertànyer a grups?

Quins dels termes següents us semblen més propers a la pertinença i quins a la participació: fanatisme, arrelament, il·lusió, diàleg, eficàcia, aixopluc…