QUE NO M'ENTENS?

 

 

 

 

 

ESQUEMA

 

 

Aquest capítol potser resulta el més dur del llibre (de fet, l'anterior també suposa una dura prova). Us presento primer l'esquema del capítol pròpiament dit i després una proposta de reducció als mínims que hauríen de quedar clars:

 

Tema: què vol dir entendre una cosa? quan la podem considerar explicada?

Anunci de dificultats futures: les explicacions relatives a la consciència i a la conducta humana es basen el els fets passats, com la resta de les explicacions, o en les perspectives futures? (Aquesta part, que correspon als tres paràgrafs entre asteriscs de la pàgina 52, es pot saltar –potser convé saltar-la i anar directament a l’últim, després dels asteriscs).

L’explicació com introducció d’un fet en una regularitat coneguda.

Com més ample és l’abast de la regularitat descoberta, més valorem l’explicació.

D’allò que no es pot incloure en cap marc superior a si mateix no hi ha explicació possible. (interessant prendre consciència del que això vol dir en relació al conjunt de la realitat: és així i punt. Aquesta qüestió serà abordada en l’últim capítol del llibre).

L’explicació com a reducció d’un nivell explicatiu a un altre, que n’és la causa. (es guanya molt, però cal no oblidar que estem desplaçant el problema del perquè, no resolent-lo)

El com i el perquè.

Fins aquí, explicacions que redueixen com passen unes coses a com han passat unes altres. El perquè remet al com d’una situació anterior. Són les explicacions que donem del món natural.

Però també hi ha les explicacions a partir de les finalitats. El perquè remet a una situació futura. Són explicacions que acostumem a reservar al món de la consciència.

La recerca del perquè de la natura com a manifestació de l’esperit religiós.

Aprofundiment en l’anàlisi de la idea de causa.

Parlem de connexió causal entre dos fets quan no podem imaginar que es produeixi el primer sense que  després es produeixi el segon. A més, afirmem que el primer ha provocat el segon, però no resulta gens fàcil distingir la causa i la correlació accidental.

Fal·libilitat i possibilitat de progrés del coneixement. L’actitud de recerca.

Ciència i consciència.

L’èxit de la ciència. Tendència a aplicar al món humà el model d’explicació de la ciència. Tendència a prescindir de la consciència (que no es pot observar) i a treballar només amb la conducta (que sí es pot observar, mesurar...)

Descripció i interpretació. Importància de les interpretacions en la vida humana.

Recapitulació i problematització final: és explicable la conducta humana?

 

 

 

Com us he anunciat abans, aquí teniu una proposta de mínims:

Explicar pot ésser:        Incloure dins d’una norma més general.

                                               Trobar un origen que ha provocat el fenomen.

                                               Descobrir una finalitat.

Incloure en una norma general és descobrir un com passen les coses, però no una raó d’aquest com. Quan arribem a la màxima generalització, l’únic que ens queda és acceptar que les coses són així.

Trobar un origen (causa) no sempre és fàcil, i sovint es confon allò que apareix sempre conjuntament amb una cosa amb allò que la provoca (homosexualitat-SIDA, en els primers temps). El camí de la ciència és el d’anar filant cada cop més prim en aquestes relacions.

Cada cop la ciència s’allunya més de les finalitats i se centra més en els orígens. El món humà encara es mou a cavall entre les dues concepcions: anem al psicòleg a explicar-li els conflictes entre els nostres objectius i al psiquiatre a demanar-li una pastilla que modifiqui les circumstàncies que causen el nostre estat d’ànim.

 

 

 

 

 

 

ACTIVITATS