Introducció:

Pèrdua de confiança ingènua en els valors rebuts.

Importància i inevitabilitat de la capacitat de valorar i del fat d’haver de construir la pròpia vida.

La moral com a conjunt de normes sobre allò que cal fer i allò que no.

La capacitat moral com quelcom natural i fonamental en la vida de les persones.

Ofereix una guia, un horitzó.

Contribueix a la creació de la pròpia identitat.

Possibilita l’autoestima.

Diversitat cultural del contingut amb què s’omple aquesta capacitat natural de valorar.

Importància i dificultats que planteja aquest fet.

Intents de justificar el valor d’unes normes morals sobre unes altres:

La resposta religiosa: valoració i problemàtica.

La resposta naturalista: valoració i problemàtica.

Els valors com a creació humana: valoració i problemàtica.

La difícil navegació entre l’absolutisme intolerant i el relativisme que cau en la indiferència.

 

• Aquest capítol convida a estirar fils i veure a on porten. Podríem començar preguntant-nos si d'entrada ens sembla que hi ha valors “de veritat” o bé que s’aprenen i que cal ser tolerants perquè cada cultura té els seus. És probable que la resposta dominant sigui de caràcter relativista. Llavors cal anar forçant la situació: ¿tenim dret a dir que els antics estaven equivocats en la seva idea sobre l’esclavitud, o simplement cal acceptar que era la seva opinió com nosaltres tenim la nostra? I les fogueres inquisitorials? I la mutilació sexual de tantes dones arreu del món? Simplement és la seva opinió, com nosaltres tenim la nostra, o bé cal dir de manera clara i contundent que estan equivocats? Els etarres tenen la seva opinió o estan equivocats?
• Per què la major part de la gent adulta acaba dient que la seva vida no s’assembla gens a allò que ells haurien volgut? De veritat no han tingut opció? Què han –hem– sacrificat a canvi de què? Potser valdria la pena que féssiu una llista dels quatre o cinc valors que considereu més importants i que, si més no en teoria, haurien de dirigir la vostra vida.
• L’única moral possible és la moral de la igualtat, de l’amor, de l’agermanament... o, com diria Nietzsche, això és una moral de ramat, una cant d’ovelles espantades davant del vol de les àligues? La cita que encapçala el capítol sempre m’ha resultat molt atractiva... i dolorosa.
• Per què en el fons gairebé tots els codis morals del món defensen en alguns aspectes fonamentals coses força semblants?
• Alguns textos:

 

Contràriament a d’altres éssers, vius o inanimats, les persones podem inventar i triar en part la nostra forma de vida. Podem optar per allò que ens sembla bo, és a dir, convenient per a nosaltres, deixant de banda allò que ens sembla dolent i inconvenient. I com que podem inventar i triar, ens podem equivocar, cosa que als castors, a les abelles i les termites no els acostuma a passar. De manera que sembla prudent fixar-nos bé en allò que fem i procurar adquirir una forma de saber viure, o art de viure si ho prefereixes, en diem ètica.

Fernando Savater, Ètica per al meu fill, capítol primer: De què va l’ètica.

 

 

La llei moral és obra de la Saviesa divina. Pot ésser definida, en el sentit bíblic, com una instrucció paternal, una pedagogia de Déu. Prescriu a l’home els camins, les regles de conducta que condueixen a la benaurança promesa; proscriuen els camins del mal que allunyen de Déu i del seu amor. És alhora ferma en els seus preceptes i amable en les seves promeses.

Els déu manaments, pel fet que expressen els deures fonamentals de l’home envers Déu i envers el seu proïsme, revelen en el seu contingut primordial obligacions greus. Són bàsicament immutables i la seva obligació val sempre i a tot arreu. Ningú no podria dispensar d’ells. Els déu manaments estan gravats per Déu en el cor de l’ésser humà.

Catecisme de l’Església catòlica. Epígrafs 1950 i 2072

 

Aquest text expressa una moral universalista o relativista? En què la fonamenta?

Estàs d’acord amb la idea que, en el fons, si som capaços de prescindir dels nostres interessos i del nostre orgull, tots trobem escrites en el nostre cor les autèntiques i úniques normes morals?

Compara aquest text amb l'anterior de Savater

 

 

 

Existeixen a la història innombrables exemples que proven amb claredat com, cada vegada que la sang ària es va barrejar amb la d'altres pobles inferiors, la conseqüència va ser la destrucció de la raça portaestendard de la cultura. L'Amèrica del Nord, amb una població que ben just es va arribar a confondre amb les races inferiors de color, exhibeix una cultura i una humanitat molt diferents d'aquelles que exhibeixen l'Amèrica Central i del Sud, car allà els colonitzadors, principalment d'origen llatí, barrejaren amb molta liberalitat la seva sang amb la dels aborígens. Si prenem això com exemple, fàcilment comprendrem els efectes de la confusió racial. L'habitant germànic d'Amèrica que s'ha mantingut pur i sense barreja, ha aconseguit esdevenir senyor del seu continent; i així romandrà mentre no caigui en la deshonra de confondre la seva sang.

Adolf Hitler. Mi lucha. Editors S.A. pàg. 139.

 

Com justifica el text l'aplicació del qualificatiu "inferiors" que es fa en diverses ocasions?

El encreuament entre espècies és inviable o estèril. Quina conseqüència va extreure el nazisme per a la seva pràctica social?

Què opines del mestissatge cultural? Fonamentes la teva opinió d'alguna manera diferent a la de Hitler o ja hi estàs d'acord amb el text? No et sentis en l'obligació d'oposar-te a Adolf Hitler. En els seus escrits hi ha grans disbarats, i també aspectes que mereixen una reflexió molt seriosa. En qualsevol cas, has d'anar formant el teu propi criteri, però val més que t’ho pensis seriosament abans de començar a dir disbarats.

Els habitants americans d’origen germànic no s’han barrejat; a més constatem que s’han fet senyors del continent, afirma el text. Podem afirmar que la primera circumstància sigui causa de la segona? Quin nom rebia aquesta fal·làcia d’afirmar que un fet és causa d’un altre pel simple fet que s’han presentat junts (ja pots repassar les pàgines del segon bloc del curs)?

 

 

 

 

Prenem l'homosexualitat. Tant els grecs com els jueus condemnen la pràctica homosexual sobre la base de no ser natural. Plató (Lleis, 804 d-e) va argumentar que els ocells i altres animals no la practiquen. Així doncs, tampoc nosaltres no ho hauríem de fer. De la mateixa manera, sant Pau es queixava que "els homes, deixant de banda l'ús natural de la dona, es consumien en la luxúria de l'un per l'altre" (Romans 1, 26-27). I a través del temps, aquest argument segueix presentant-se. Tomàs de Aquino (Suma Teològica, 2-2, 154, 11-12) va parlar de vicis innaturals, on figurava en lloc prominent l'homosexualitat. Cinq segles més tard, Kant condemnà els actes homosexuals com a crimina carnis contra naturam.

Avui en dia, l'argument encara té vida. Paradoxalment, encara ens trobem amb homosexuals enfeinats a mostrar que l'homosexualitat no és biològicament innatural i que, per tant, no és immoral.

Michael Ruse, Tomàndose a Darwin en serio. Salvat, pàgs 117-118.

 

Segons el text, si trobem casos d'homosexualitat a la natura haurem demostrat que no és una conducta dolenta? Creus que el simple fet que una conducta es doni o no es doni en la natura ens permet qualificar-la com a bona o com a dolenta?

Té algun sentit fer dels metges les autoritats que han de pronunciar-se sobre la moralitat de l'avortament? No se’ns convida de vegades a creure que el coneixement de la natura és suficient per prendre decisions morals?

Alerta en el comentari d'aquest text. El text no està discutint sobre si les conductes homosexuals han de ser considerades correctes o incorrectes, sinó sobre si és vàlid decidir aquesta qüestió investigant què passa en la natura.

 

 

Els drets que desitjo no són més que un anhel privat, una cobejada ampliació de la meva propietat, però com per existir necessiten el reconeixement actiu de la comunitat em llancen fora de mi. He de comptar amb els altres per gaudir dels meus drets. Els drets són realitats mancomunades, com ho són el llenguatge i els costums. Tendim a considerar-los realitats autònomes, oblidant que aquesta autonomia depèn de nosaltres. Però aquesta cosificació trenca tota relació creadora –i responsable–amb ells. Si els habitants de Ruanda tenen drets com tenen pàncreas, ple de benevolència els desitjo que totes coses els funcionin bé. Ambdues em resulten igualment llunyanes. Ni m’imposa cap deure el seu pàncreas ni m’imposen cap deure els seus drets. Perquè són seus, no meus. Qui els els hagi donats que en respongui. No ha estat cosa meva. El que és important és comprendre que l’estructura dels drets, que ens permet exercir poders pel als quals no estem capacitats en soledat, crea un sistema de reciprocitats enormement vigorós tan fort que de vegades ens oblidem que l’hem creat nosaltres i ens sotmetem cegament a la seva enèrgica presència. Així s’han creat sempre les mitologies, incloent-hi la mitologia dels drets.

José Antonio Marina, Crónicas de la ultramodernidad, Anagrama, Barcelona, 2000, pàg. 237

En quin sentit afirma el text que de vegades tractem els drets de manera mitològica?

A partir del que diu el text, creus que el seu autor considera que els drets existeixen per si mateixos o només quan els afirmem? En altres paraules, hem de considerar la Declaració Universal de Drets Humans de l’ONU com un invent (creació de quelcom que no existia) o com un descobriment (presa de consciència de quelcom que ja era així tot i que encara no ho sabíem)?

Repassa tots els textos anteriors i classifica'ls en funció de si intenten fer una fonamentació religiosa, una fonamentació naturalista o una fonamentació en la voluntat humana.