LES BORGES BLANQUES
L'Església parroquial de Santa
Maria, és bastí a la segona meitat del segle XVIII,
d'estil Neoclàssic, portalada ben ornamentada amb
fornícules avui buides i escalinata, majestuós
cloqué vuitavat de tres cossos, bastida amb les pedres de
l'antic temple i de l'enderrocat castell de Les Borges Blanques.
Sembla cert que va ser edificada ampliant el solar de
l'església primitiva, que com quasi totes les de la seva
època estava a l'interior del cementiri parroquial. La part
decorativa del campanar,va quedar instal·lada en forma
provincial, la part d'ell, que sobrepassa l'altura de la teulada de
l´església, en la darrera dècada del segle XIX.
Als voltants de l'any 1880, es va concluí l'altar del Sagrat Cor de Jesús, i després, per armonitzar amb ell, l'altar del Puríssim Cor de Maria, pocs anys abans de la revolució, i com a conseqüència de la instal·lació en la Parròquia del "Pa dels pobres " una persona filla de Borges, va costejar l'altar de Sant Antoni de Pàdua, adosat a la paret de l'escala del Cor. En l'aurora del 24 de juliol de 1936, a tea incendiària pren en l'Esglèsia Parroquial. Els efectes del foc no han arrivat a la total i sistemàtica destrucció del Temple.
La seva reconstrucció va començar el 23 de juliol de 1941 i el culte no s'hi va celebrar fins el juny de 1946, hi havia tres grans altars: l'altar major, dedicat a l' Assumpció de la Nostra Senyora, que era la titular de la Parròquia; i els altres dos del creuer, l'un al costat de l'Evangeli, dedicat a la Puríssima Concepció, i l'altre al costat de l'Epístola, dedicat a Sant Ramón Nonat. A les quatre capelles laterals hi havia, al costat de l'Epístola, l'altar de Nostra Senyora del Rosari i el de Sant Isidre. Al costat de l'Evangeli s'hi trobava l'altar de la Verge dels Dolors i el de Sant Esteve.
La vida religiosa popular antigua, estava principalment
concentrada a les cofradies, la reina de elles,va ser la del
Santíssim Sagrament el primer dia de la Festa Major, en quasi
totes les funcions extralitúrgiques de la Parròquia,
dóna a entendre que si encara es conserva intacte l´arxiu
parroquial i que fos objecte de l´investigació ordenada i
pacient, el culte Parroquial al Santíssim Sagrament, seria el
més esplèndid dels capítols de la
història religiosa de la Parròquia. Existia
també la cofradia dels Dolors, en la qual tenia un alt relleu
de funció pública, dedicada especialment a cada un dels
cofrades agonitzats. I per últim, existia la de Sant Esteve,
tenia l´altíssima finalitat de associar personal a la
joventut masculina de la població, i també existia la
del Carme i la de bona mort, instal·lada a l'esglèsia del
Carme. Tot això són notes històriques de fets ja
passat, però l'història de fets ja passats, és
tambè de la vida.
Dins el terme municipal de les Borges
Blanques es troba el paratge anomenat Font Vella, nom que deriva de
la font on brollen tres dolls d'aigua fresca, encara que no massa
gustosa, ja que els qui en beuen diuen que és molla, degut al
seu regust calcari. El lloc es troba envoltat de cabanes i petites
torres. Les vivendes de treballadors de la fàbrica que
envolten la font , també han estat venudes, remodelades i
convertides en vivendes permanents, fent d'aquell paratge una
incipient urbanització on molts han edificat torres i xalets
en les petites parcel·les,comprades per a pasar-hi els caps de
setmana estiuents.
L'agrupació -amics de la font vella- han restituït la festa de Sant Cristòfol que fa anys celebrava el gremi de transportistes i conductors de vehicles a motor. Allí bastiren una petita i moderna capella on hi duien la imatge del patró dels xofers, que es venera a l'esglèsia del poble.El dia 10 de Juliol en aquella capella, se celebrava una missa votiva, seguida de la benedicció de tota mena de vehicles a motor. Com que alguns dels més entusiastes promotors del gremi del motor desaparegueren i la fàbrica tèxtil que també contribuia a la celebració de Sant Cristofol, es produí un abandó de l'ermita.
La festa dels conductors que se celebra el dissabte de la setmanaque en què s'escau Sant Cristòfol. Gràcies a l'agrupació d'Amics de la Font Vella i al suport de l'Ajuntament, que mai es nega a ajudar aquelles agrupacions de caire constructiu i valors cívics, la Font Vella ha estat recuperada com a lloc d'esbarjo, i la festa del patró que s'hi celebra a mitjans de juliol fa goig de veure, perquè és una festa de tot borgenc que vulgui participar-hi.
Curiositats de la història de la Font Vella
Sant Cristofol patró dels conductors, que està situat a la Font Vella, on allí te una ermita construïda pels amics de la Font Vella. Però a la font Vella no hi ha sigut sempre, ja fa molts anys allí es suposa que hi havia un poblat romà on es va trobar una moneda antiga. Sant Cristòfol va estar molts anys a l'ermita de Sant Salvador, però després es va traslladar a la font Vella perquè com que al celebràs el deu de juliol feia molta calor i a la font Vella havia molta ombra i aigua abundant. La gent de les Borges tenia que anar fins a la Font Vella a buscar l'aigua per beure.
Els parroquians del Real Monestir d'Escala Dei volien poder agafar
l'aigua a través de canals per a poder abastir els massos,
però els habitants de Borges no hi estaven massa d'acord
perquè es pensaven que no tindrien aigua per a ells
però els parroquians els hi van dir que els hi portarien
l'aigua des de la font Vella fins a la vora de la via també
anomenada Font Nova. Els habitants de Borges van acceptar a canvi de
que els costos corressin a càrrerc dels Parroquians i que
només els hi donarien l'aigua sobrant.
L'ermita de Sant Salvador de les Borges Blanques està situada a 3 kms. de la ciutat. És considerada com l'ermita més antiga de la comarca de les Garrigues i d'origen ilergeta amb una història inexplicable. Al llarg dels segles ha sofert destruccions periòdiques per causa de incidències guerreres, o bé per oblit. La seva arquitectura assenyala els diferents processos de reconstrucció. De la primitiva ermita romànica sols en resta la part del cor amb els seus arcs i parets que han sofert tot el pes de les contrarietats.
Molts investigadors han arribat a
suposicions tant suggestives com la de que en el subsól del
santuari s'hi trobi enterrada una basílica
paleo-cristiana-visigòtica. Moltes restes de ceràmica i
de teules romanes resten escampades al seu entorn on s'hi ha trobat
també monedes antigues d'imposible identificació, i
trossos de figures de pedra que possiblement devien pertanyer a
imatges religioses destruides amb l'ermita. També entre les
pedres de l'enderrocada casa de l'ermità s'hi ha trobat peces
que probablement, que formava la clau de volta dels arcs
romànics de la primitiva capella. En el subsól de la
casa, s'ha descobert també una rústega sitja cavada a
la terra, destinada, hom creu, a magatzemar grà. De quan en la
dominació àrab en queda la vella cisterna, veritable
monument medieval, cavada al fons d'una roca, a pocs metres de
l'ermita, emplaçada en un creuer de camins, i que és
una mostra representativa d'una presència social en aquell
indret.
L'ermita de Sant Salvador forma un conjunt religiós, històric i artístic de Les Borges Blanques. Però és també una fita folklòrica, en un lloc d'aplecs populars. Avui s'hi va a cantar-hi solemne ofici, s'hi fa sermó i a la tarda s'hi diu el Rosari. Abans, bona part del poble s'hi quedava a dinar en cabanes que hi ha per aquell indret del terme, o bé sota els arbres. Llavors, en envelats rústegs de borrasses hom hi venia begudes i fins cafè. Ara, sols hi resta alguna tauleta amb boladors i altres refrescants.
Sant Salvador beneït,
pels ciutadans visitat,
el camí que aquí ens porta
pel "camí de la salut" n'és batejat.
L'aire pur de l'oliverada
fent camí hem respirat
tot fent la caminada
que el metge ens ha aconsellat.
L'ermita i la pinada ens acull
i ens ofereix una petita relaxació,
i recordem amb nostàlgia
els anys que han anat passant,
l'ermita que cuidava,
la campana que feia dringar
quan era al bell punt de migdia,
avisant al pagès de la contrada
que n'era l'hora de dinar.
L'ermita tan estimada, per l'oblit
l'anaven deteriorant els anys,
però un grup voluntariós i entusiasta
a la fi us l'han restaurat, ressaltant vostra imatge
uns fabulosos murals
que ornamenten el vostre altar.
Donen la benedicció senyor
a aquest grup tan dinàmic
que amb el nom
"d'amics de Sant Salvador"
s'han batejat.
No defalliu, amics de Sant Salvador,
i que sigui per molts anys
Josep Beltran i
Simó
Dels dos temples que tenim a Les Borges, la Capelleta és el més antic. En un racó de la nostra ciutat s'aixeca l'antiga Capella de la Verge dels Dolors, o La Capelleta, com més comunment es coneix. És una petita però cofoia esglesiola barroca situada a la part alta del carrer Hospital. Sens dubte, per l'advocació i l'emplaçament, originàriament fou creada i utilitzada per la gent de l'antic Hospital, el qual donà nom al que avui és el carrer més estret de tots.
L'actual Capella va ésser constrüida el segle XVIII; al mateix arc de la porta hi figura esculpit l'any 1745; altrament el seu estil arquitectònic així mateix ho confirma. Sembla que la seva fundació caldria atribuir-la a un personatge principal o algun noble, el qual en morir deixà en el seu testament els diners per a la seva construcció. Durant els anys de 1940 a 1970, aproximadament, era oberta al públic durant el mes de maig i per la Setmana Santa. Tenia una Verge dels Dolors que únicament sortia a la processó del Divendres Sant, i era considerada dels pobres, per oposició a la Verge dels Dolors del convent del Carme, que era la dels rics perquè duia el mantell més adornat i amb més llums.Antigament es trobava a cal Perot. Gràcies a aquests actes el petit temple no ha estat exposat a la seva destrucció.
La seva restauració ja va començar fa uns anys,
impulsada en un principi pel que fou fra Daniel, del Convent
Caputxí de Les Borges, aleshores s'arreglà la teulada
amb l'ajut econòmic de la Generalitat. Continà a l'any
1992 amb un grup de veïns de la nostra ciutat encapçalats
per Josep Mònico, Antoni Salat i Antoni Capdevila, amb el
suport de la Parròquia i l'Ajuntament. Els vilatans s'han
repartit les tasques d'una manera desinteressada, uns han fet de
paletes, altres d'electricistes, guixaires i pintors, altres han
col·laborat fent una feina més senzilla, com cosint el
nou mantell de la Verge, o fent alguna aportació
econòmica. Aquests veïns han fet que la Mare de
Déu; la Verge dels Dolors; llueixi altre cop al seu
camerí damunt l'altar, gairebé com un estel que torna a
brillar just en el carrer més fosc de Les
Borges.
Els caputxins van venir a les Borges Blanques a l'any 1920,
perquè don Ramon Arquer i Arrufat sentia la preocupació
de l'ensenyança i educació dels nois de les Borges i
aquesta mateixa educació va quedar desatesa quan van marxar de
les Borges els frares mercedaris que l'any XIII van establir
aquí un col·legi d'ensenyança primària a ca
el Ginyeret que és un dels edificis històrics
recentment enderrocats, situat al carrer la confluència del
carrer la font i Sant Pere. Al marxar els frares mercedaris va quedar
un buit escolar i fou doncs a les hores quan aquest patrici de les
Borges, don Ramon Arquer, va demanar la presència dels
caputxins que van començar la tasca escolar al
començament del curs 1920, és a dir fa ara 76 any, els
caputxins van començar precissament l'ensenyança a ca
el Ginyeret i al cap de 2 anys es van traslladar a l'actual
col·legi que porta per nom Mare de Déu de Montserrat.
D'urant aquests 76 anys han estat centenars i centenars de nois i
noies de les Borges i comarca, han passat per aquest col·legi
que ha tingut dins a la història recent de les Borges, un pes
específic per la seva tècnica i estil pedagògic.
Malgrat que els caputxins no és ordre dedicada a
l'ensenyança acceptaren aquesta tasca educativa a les Borges,
esdevenín cas únic d'escolaritat a Catalunya a
càrrec del frares
Caputxins.
Descobrir el sentit religiós de la nostra Festa Major és tant com un deure históric, una necessitat justificativa. Sense aquest contingut espiritual, les festes majors de tots els pobles d'antiga rel, com la de les Borges, no tenen raó de ser. Així van néixer, per retrobar-se en família a redós del patronatge de Santa Maria, com molts pobles de Catalunya, o d'algun sant o santa d'especial advocació.
Fa temps la Festa Major de les Borges estava dedicada a l'Assumpció de la Verge, patrona de la parròquia. Un dia van tindre que ajornar la festa a causa de diverses raons. Una de les raons era un incendi que amenaçava la petita vila closa. Apagar-lo era difícil perquè només disposavem de l'aigua de la bassa. Davant d'aquesta situació desesperada, es va recórrer, com tantes vegades, a l'auxili del Cel, i es tragué el Santíssim. Providencialment el foc fou vençut i apagat. Aleshores, coincidint amb el trasllat de la Festa Major, es va pensar dedicar-la al Santíssim amb la mateixa solemnitat litúrgica que el dia de Corpus, és a dir, Missa amb el Santíssim exposat i celebrar-la el primer diumenge de septembre, esdevenint el primer dia de Festa Major un altre Corpus Christi, amb la qual cosa les Borges gaudia de la prerrogativa especial de celebrar a l'any dos Corpus. El segon dia de Festa Major, la celebració religiosa era en honor de Santa Justina, copatrona de les Borges; i el tercer dia, estava dedicat a Sant Sebastià, a més de la seva festa votiva el vint de gener. Una i altre amb Missa solemne i processò en acabada la Missa. El darrer dia, es feia recordança dels difunts.
Aquesta tradició religiosa de la Festa Major de les Borges va viure durant segles amb molta plenitud. A començaments dels anys trenta, amb la prohibició de fer processons al carrer, la celebració religiosa va quedar reclosa al temple. En acabada la guerra, malgrat la devastació, l'antiga tradició va reeixí amb pujança. El dia principal de la Festa Major tornà a ser un nou Corpus, fins els anys seixanta en què nous corrents van apagar la flama. Com deia amb to notàlgic i acusatiu el nostre poeta Carles Mas: "Nostre Senyor s'ha fet vell i no pot sortir de casa..." I no sortí més. La Missa Solemne deixà d'ésser celebrada amb el Santíssim exposat, com una missa de qualsevol diumenge. Avui dia a la nostra Festa Major amb la dedicació al Santíssim (diumenge), a la copatrona Santa Justina (dilluns), i a Sant Sebastià (dimarts) , tot fent memória dels borgencs traspassats durant l'anyada.
Sant Sebastià
És l'exemple més celebre de Sant, convertit en afer de les arts plàstiques de la hagiografia feta estètica. Molt poc subsisteix del seu record històric, entre l'Apolo suficient i l'heroi cristià. Estem lluny d'aquell personatge perdut en l'antiga llegenda del que ni sabem on va néixer; a Narbona, segons alguns, potser a Milà, segons diu Sant Ambró, que devia ser el seu mestre. En qualsevol cas és sens dubte un oficial de la guàrdia de l'emperador. Per la seva fe, se'l va condemnar o mort, potser en el turó Palatino i la tradició assegura que va sobreviure de les seves ferides gràcies a la cura d'una piadosa vídua, Santa Irene, i que quasi recuperat va aparèixer la tirà com un fantasma que tornà del màs enllà per a recordar-li el seu cruel procedir. De nou el van condemnar a mort, alhora per flagel·lació, i el seu cadàver el van llençar al lloc menys insospitat de Roma, la Claveguera Màxima, d'on el van recuperar els cristians per a fer-li sepultura en les tombes de la Via Àpia; molt aprop d'allí està avui la Basílica de Sant Sebastià. Aquest Sant del doble Màrtir va ser popularíssim en la antiguetat, tercer patró de Roma, després de Sant Pere i Sant Pau, protector de la peste, amb infinites esglésies en el món sencer i una gran ciutat espanyola que porta el seu nom. PAL